Ja ens hem manifestat

Ja està. Dissabte vaig suar la cansalada manifestant-me a Barcelona, la major part del temps estàticament a causa de la impossibilitat d'avançar, de moure's. Va ser impresionant per moltes coses i com que ja tothom ha fet anàlisis molt més rigoroses, em vull limitar a exposar el que jo considero més destacable del que vaig veure i sentir:

1.- Era una manifestació de la ciutadania, que va prendre tot el protagonisme als partits polítics.

2.- Amb gent molt diversa sociològicament parlant. Amb molts i moltes que l'endemà, ahir, van seguir la final del campionat de futbol i anaven a favor de la Roja, però això no tenia res a veure amb dir que ja n'hi ha prou.

3.- Amb una profussió d'estelades molt significativa, que les normalitzava absolutament.

4.- Els crits d'independència no els monopolitzaven, ni molt menys, els elements més joves. Eren generalitzats i de procedència molt diversa.

5.- L'ambient no era gens crispat. Era l'extraordinària complicitat del sobiranisme tranquil, de la voluntat de que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país decideixin, més enllà de quina sigui la decissió que es prengui.

6.- Poc vaig sentir que es reivindiqués l'Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet vessar un got ja ple des de fa anys, i semblava esdevenir per a molta gent com la caiguda de Sant Pau camí de Damasc, fent veure clar que determinades vies ja resulten gairebé -si no del tot- impracticables. Se sentia que ens trobàvem en un punt d'inflexió transcendental.

7.- La gent era conscient de que deixava en mans dels partits i dels governants una patata calenta que havien d'agafar per força. No crec que els milers de persones que es manifestaven puguin perdonar que qui hagi d'assumir responsabilitats no ho faci.

Ara toca esperar. A veure què fan els representants del poble de Catalunya. Amb seny però amb fermesa.