Anem malament

Estem assistint a l'espectacle de l'aritmètica judicial: el que importa és saber quants magistrats progres i quants de conservadors composen cada òrgan judicial. Segons quina sigui la majoria, resulta bastant previsible saber si a De Juana Chaos el deixaran en presó atenuada o no, si es processarà a Juan José Ibarretxe, o si l'Estatut català tindrà o no el vist i plau del Tribunal Constitucional. La mostra més evident del que dic ha estat la recusació per sis vots contra cinc del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, que ha seguit en el temps a d'altres fets similars, com per exemple la substitució de la Sala sentenciadora pel Ple de la Sala penal de l'Audiència Nacional en el cas De Juana Chaos.

Anem malament quan la justícia s'imparteix d'una o altra manera depenent de les fílies o fòbies polítiques dels jutges, ja siguin "dels nostres" o no. Seria desitjable que el que ens preocupés dels jutges fos únicament la seva preparació jurídica, la seva capacitat de treball, la capacitat -vinculada al sentit comú- de contemplar les lleis en el context de la realitat social i altres qualitats semblants. El cas Pérez Tremps evidencia que això no és així i que més enllà de com es resolgui la situació creada al Tribunal Constitucional pel que fa a l'Estatut, cal un procés serè i profund de reflexió per a treure el més mínim dubte sobre aquest pilar fonamental de l'estat de dret que és el Poder Judicial.

L'abstenció

Un no se n'adona i entra al bloc i veu que ja han passat nou dies des de la darrera cosa que va escriure, el 13 de juny. Mentrestant ha passat un estatut i un president ha dit que no hi tornarà i alguns continuen dient les mateixes barbaritats de sempre...i ha entrat l'estiu precedit per núvols de pols del desert empastifant-ho tot mentre totes les forces polítiques de Catalunya comencen a esmolar les espases per a la llarga campanya que s'acosta.

¿Es farà a fons una reflexió seriosa sobre el fet que més de la meitat de la població d'aquest país no hagi anat a votar? i ¿Es variaran les estratègies polítiques per tal d'aconseguir reduir l'abstenció? Ens manca, suposo, una caracteritació fidel dels abstencionistes, que poden respondre en el cas del darrer referèndum als següents tipus:

a) Els que ho han de ser per força o quasi (malalts, viatgers de darrera hora, no inscrits, etc.)
b) Els que ho són d'una manera militant, per oposició rotunda al sistema.
c) Els instal·lats en el confort del dia de platja o del que sigui que es justifiquen amb un "el resultat està cantat...de mi no dependrà...".
d) Els que, per principi, passen totalment.
e) etc.

Però, a més, segur que hi ha un tant per cent important que creu sincerament que la dinàmica política i social només compta amb ells en molt concretes ocasions i se sent utilitzat quan se li demana que voti i completament oblidat un cop ja ha votat, mentre percep que el que s'anomena classe política és quelcom totalment aliè al ciutadà d'a peu.

No m'atreveixo a quantificar cada tipologia, però crec que el procés de reflexió del per què d'aquest percentatge superior a la meitat s'ha d'emprendre d'una manera ràpida i rigorosa per part de tots, sense partidismes de cap mena.

El debat de l'Estatut a TV3

Diumenge al vespre vaig seguir el debat sobre l'Estatut a TV3. Val a dir que jo ja tenia decidit el vot, que serà afirmatiu. M'he llegit el projecte d'Estatut que se sotmet a referèndum i penso que és un avanç important sobre el de 1979 en moltes coses. Reconec que m'hauria agradat més el sortit del Parlament el 30 de setembre, i comparteixo afectes, amistat i moltes coses amb gent que pensa votar no, cosa que respecto.

No esperava del debat televisiu res més que veure com s'establia la confrontació de raonaments entre uns i d'altres, i vaig procurar estar atent amb la màxima objectivitat possible, cosa difícil d'aconseguir.

En vaig treure diverses conclusions:

1.- Hi ha polític a qui no li van les distàncies curtes (més d'un).
2.- Hi ha polític a qui se li nota molt quan defensa quelcom que no s'acaba de creure (un segur i sent generosos, potser dos).
3.- Costa fer un discurs clar, moderat, respectuós i contundent alhora (algun se'n va sortir).
4.- Hi ha qui s'ha crescut en el procés viscut els darrers mesos i que, utilitzant el llenguatge de la boxa, possiblement hauria aconseguit un KO i més d'una victòria als punts.

Això és el que tenen els espectacles televisius i ja en vaig parlar en un comentari publicat en aquest bloc el dia 4 d'abril. Potser el que hauria calgut és una cosa menys distreta però més útil: fer una comparativa detallada entre l'Estatut de 1979 i el projecte que s'ha de votar el diumenge que ve.

Sé que els que propugnen el no (i no parlo dels que segueixen l'orientació del PP o altres corrents conservadores o centralitzadores) invoquen altres arguments, que van des de la impossibilitat d'acceptar les retallades al projecte enviat a Madrid a l'eventual hipoteca sobre les aspiracions a millorar que pot representar el nou Estatut si s'aprova. Ho respecto però no ho comparteixo. A mi em va bé obtenir un Estatut millor que l'actual aprofitant unes condicions polítiques i socials que qui sap quant tardaran en repetir-se, conscient que amb això no s'impedeix avançar en tot allò que calgui.

El diumenge no es tanca res.

Els sediments, Raimon i l'Estatut

Els temes es precipiten i a vegades convè deixar que s'adormin una mica abans de portar-los al bloc: dissabte pel matí parlàvem al Congrés Delta + 10 de regressió i sediments i tant les ponències com el treball als tallers van ser molt interessants. Sense l'aportació de sediments el Delta s'enfonsa progressivament i la mar va menjant sense treva. S'està a temps de fer alguna cosa? Possiblement sí, però a part dels costos que qualsevol dels sistemes d'aportació comporta, que són força alts, cal tenir les idees molt clares respecte al que en aquesta matèria representen no només les preses existents, sinó també els embassaments en construcció. Cal, com en matèria de règim hídric i cabals addicionals, una gestió de la conca que respongui a la Directiva Marc de l'Aigua i als interessos de la col·lectivitat. El Delta és -ha de ser en tot cas- el fusible d'alerta de l'estat general del riu, perquè n'és el punt més feble, com exposà Òscar Cid.

Dissabte al vespre, a La Lira, Raimon. Ja en vaig parlar fa uns dies de cóm esperava jo el recital, i les expectatives es van complir. No és només la nostàlgia d'un temps. És també la sotragada cívica i emotiva que les seves cançons produeixen quan fa ja més de quaranta anys que escriu, composa i canta. I sense deixar de banda la sorprenent força de la seva veu que l'acompanyament musical bressolava. A recordar per sempre.

I per a acabar, la crisi del referèndum. No és el final que molts hauríem volgut per al procés unitari iniciat fa mesos, però aquí estem. Amb la perspectiva de fer un pas endavant en la millora de l'autogovern, per curt que sigui respecte del que s'anunciava el 30 de setembre en acabar l'elaboració del text al Parlament. Aquests dies n'he parlat bastant amb els amics i els de casa i respecto, evidentment, totes les opinions i les opcions a prendre. Temps hi haurà per a parlar-ne més a fons. Em preocupa molt, en tot cas, la situació creada a la política catalana. Com dirien en francès, à suivre.

Certs polítics

Els dilluns al vespre, si puc, miro l'Àgora del Canal 33. Ahir es debatia més o menys sobre les bondats de l'Estatut recentment aprovat pel Congrés de Diputats i en un altre moment diré què en penso. El que ara m'ocupa és l'actitud mediàtica dels polítics en general, perquè ahir algun d'ells em va fer recuperar una reflexió ja començada. Des d'una òptica molt personal i generalitzant, en destaco els següents trets:

1.- La infalibilitat: estan en possessió de la veritat. No dubten mai (tant que dubto jo!). Tenen la fe del carboner en tot allò que constitueix el dogma -canviant, com veurem- del partit respectiu. Des d'aquesta infalibilitat pontifiquen cruelment sobre els errors dels altres tot llençant anatemes a tort i a dret. L'autocrítica o l'admissió dels propis errors no existeix.

2.- La mutabilitat: Sant Pau caiguè un cop del cavall, camí de Damasc, i corregí la seva vida. Els polítics es foten de lloros dia sí dia no i el que fa una setmana era irrenunciable o inacceptable esdevé oportú, convenient, ajustat, encertat, positiu, a la primera de canvi. Lamentablement això no es deu a que en un procés dialèctic s'hagin convençut de que no són infalibles i hagin acceptat que no tenen la veritat en exclussiva, sinó que la major part de les vegades obeeix a simples criteris de convenència.

3.- La teatralitat: millorant els dramàtics registres de l'actriu Clara Segura que interpreta aquests dies a Barcelona l'Antígona de Sòfocles, els polítics mostren en públic una santa indignació envers els adversaris pròpia dels profetes bíblics i s'injurien entre ells amb acarnissat fervor, més fervent i més indignat si hi han càmeres o micròfons a l'abast. Després, el descrispador que ho descrispitzi bon descrispador serà.

Certament, ja ho havia advertit, generalitzo i no tots els polítics són així, però Déu n'hi do. En salvaria a bastants, però crec que la manera d'actuar dels altres fa un flac favor a la societat en general i no produeix més que desconfiança cap a la classe política, perquè els ciutadans tendeixen a no fiar-se'n gaire dels qui evidencien a vegades tan poca serietat. Un dels principals enemics d'aquest tipus de polític són les hemeroteques i ahir a l'Àgora més d'un es va sufocar, com diem aquí.

I és que els romans deien verba volant, scripta manent, però en una societat com la nostra verba també manent si es diuen davant de les càmeres i els micros, i les comparacions entre el que hom deia ahir amb energia i radicalitat, i el que diu avui amb la mateixa energia i radicalitat solen ser odioses.

L'aprovació de l'Estatut

Aquest migdia he tingut ocasió de veure part del debat d'admissió de l'Estatut de Catalunya al Congrés de Diputats. Això que ara escric són unes breus notes poc reflexives però sí espontànies, perquè el més evident del debat sobre un text que òbviament ha arribat a l'hemicicle prou diferent de com era quan va sortir del Parlament de Catalunya, ha estat la sensació de bipolarització més enllà de les discrepàncies entre les diferents forces polítiques, bipolarització que és clarament perceptible d'un temps cap a aquí.

Quan Joan Puigcercós, d'Esquerra Republicana o Begoña Lasagabaster, d'Eusko Alkartasuna, argumentaven el "no" ho feien des d'uns principis bàsics, de concepció de l'estat i de respecte democràtic, que m'eren tan propers com els d'en Joan Herrera, Pérez Rubalcaba o Duran i Lleida advocant pel "sí". El convenciment comú de que si hi ha una Espanya possible ha de ser l'Espanya plural, amb tots els graus i matissos que vulgueu i ja sigui com a darrera fita o com a pas intermedi per a anar eventualment més enllà, xocava amb una defensa ferrenya d'un concepte d'estat que res té a veure amb el que els pobles que l'integren exigeixen, defensa que no dubta a l'hora d'atiar el foc de la catalanofòbia amb qualsevol combustible.

Sembla ser que hi han hagut 189 vots a favor del text de l'Estatut, 154 en contra i dues abstencions, una d'elles de José Antonio Labordeta, que quasi no podia aguantar-se davant les escomeses xulesques i injurioses d'alguns diputats del Partit Popular. Però aquests números només signifiquen que el text de l'Estatut és tramès al Senat. Els números reals són uns altres i reflecteixen una clara determinació d'avançar des de la pluralitat, el diàleg i el respecte entre els pobles i els ciutadans.