Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Llach. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Llach. Mostrar tots els missatges

26 de març 2007

El Dragon Khan, Llach i Ràdio Tele Taxi.

L'oferiment per part d'ERC a CiU de la presidència de la Generalitat a canvi de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació, ens porta de nou els records de l'agitada vida política del govern Maragall. S'ha d'agrair que la notícia hagi fet desaparèixer del lloc preferent de les portades la croada del PP, però aporta en aquests moments una dosi de superficialitat política que crec que no interessa a ningú.

Diuen els que n'entenen que ERC tracta d'evitar que CIU se li mengi terreny a les properes municipals. Jo no ho veig clar, perquè les eleccions municipals solen moure's en altres coordenades, però potser sí que hi pot tenir a veure, tot i que m'inclino més a pensar que és un toc d'atenció al PSC i al PSOE.

En tot cas, mirant-ho des de l'òptica d'ERC i més enllà de la manca de seriositat que es percep des de fora, la proposta els hi va bé per diferents raons:

1.- Perquè és inacceptable -tal com està formulada- per CiU, i això permet fer-la sabent que no hi ha risc d'ésser tinguda en compte.
2.- Perquè, en tot cas, ara per ara el referèndum en qüestió no és factible.
3.- Perquè els ajuda a recuperar, de cara a l'electorat, la pàtina de catalanisme sobiranista que s'havia diluït en el si del Govern d'Entesa.
4.- Perquè treu força a l'alternativa Carretero.
5.- Perquè pressiona als socis de govern i a Zapatero i el PSOE.

Aquest cap de setmana s'han produït dos esdeveniments musicals: el comiat de Lluís Llach a Verges i el concert otganitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. D'haver pogut jo hauria optat per viure in situ la darrera actuació del gran cantautor, però he de reconèixer que m'impressionà la gentada que es va concentrar seguint la convocatòria d'en Molinero.

Avui per avui -i no deixa de ser una sensació meva, sense més dades que l'avalin- tinc dubtes més que seriosos de que la gent del recital de Verges i la gent del concert de Can Zam comparteixin transversalment posicionaments comuns davant una eventual proposta d'autodeterminació i penso que com ja he dit en alguna altra ocasió, el frontisme nacionalistes-espanyolistes no ajudaria gens a assolir una majoria disposada a avançar en l'autogovern.

Penso que això ERC també ho deu veure així i si torna a intentar posar en marxa el Dragon Khan deu ser perquè sap que finalment no arrencarà. I és que hi ha una norma d'obligat compliment a l'hora de convocar un referèndum si un no és un suïcida polític: estar convençut de que es pot guanyar.

2 de maig 2006

Tahtel Yasmina

Aquest llarg i estiuenc cap de setmana he assistit, fascinat com tota aquesta primavera, a la sensualitat de la natura. Ja vaig parlar de les taques de roselles que et sorprenen a les vores dels camins i ara em refereixo a l'olor de la flor del taronger que la brisa t'acosta sobtadament. Amb un amic comentàvem com és de bona aquesta olor, fins i tot si t'hi acostes a fregar el nas amb els tendres pètals i ell em deia que, per contra, no tolerava la intensitat del llessamí o gessamí a curta distància.

Gens afeccionat als perfums i simple observador de les flors de manera ocasional, l'olor del llessamí i fins i tot el propi mot els associo a la música de Maria del Mar Bonet i a l'Àfrica del Nord. Un vespre de juliol de fa vint anys m'acostava a vela al golf de Tunis, cercant les llums de Sidi Bou Said. La proximitat d'un continent que no havia trapitjat es materialitzà en enfilar la bocana en una olor floral intensa i desconeguda. En saltar a terra, d'un cafè amb taules a la fresca arribava el so d'una guitarra i unes veus que cantaven en àrab Tahtel Yasmina, una cançó de música andalusí que jo havia escoltat un munt de vegades en català en la veu de la Bonet:

"Es cantar dóna alegria
i jo no en tenc, mon amor,
dins del meu cor tenc tristor
que un carro no la duria..."

Recordo que en aquell moment vaig tenir, un cop més, la consciència clara de que la Mediterrània pot ser i ha de ser el pont de mar blava que després cantaria Llach. Aquest sentiment, aquest repte, és especialment transcendent en aquests temps de migracions forçades per la misèria o les frustracions.