Els advocats i la defensa

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.

Primer pas: un nou ministre

No ha estat una mala sortida. Aparentment Zapatero no l'ha fet fora, és a dir, no ha cedit a les pressions del PP, però Bermejo ha plegat. La veritat és que la situació era difícilment sostenible després de l'episodi de la cacera, i amb ell de ministre les perspectives de diàleg i concertació, en la línia del que he vingut exposant, eren magres.

De Francisco Caamaño només sé el que he anat llegint aquests dies, però em sembla molt positiu que els polítics catalans que van tractar amb ell quan es negociava l'Estatut el deixin ben parat. La capacitat de diàleg que tothom reconeix al nou ministre és una qualitat bàsica en temps difícils i si a més va unida a un tarannà simpàtic, encara millor.

L'entesa personal, l'empatia o la química, com vulgueu dir-li, és fonamental a l'hora de debatre o negociar. Per allunyades que estiguin les posicions de partida, sempre existiran més possibilitats d'acord si la relació personal funciona, i si l'acord no s'aconsegueix, sempre quedarà una porta oberta per a reprendre el diàleg. Si el senyor Caamaño aconsegueix mantenir la seva reconeguda capacitat professional amb les condicions per a la negociació que també li reconeixen, tindrem molt de camí avançat per a arribar a la reforma en profunditat que la Justícia exigeix.

De tota manera, i com ell mateix va dir apel·lant al sentit de la responsabilitat dels jutges, caldrà que tots els demés hi posem damunt la taula la millor predisposició per a entendre'ns.

Després de la vaga de jutges: i ara què?

Quins han estat els efectes de la vaga de jutges del passat dia 18 de febrer? El que molts demanem, això és, que amb vaga o sense es cerqui la concertació imprescindible per a fer la reforma inajornable de l'Administració de Justícia en general, sembla que no interessi massa. Crec que ara no és moment de continuar amb el debat sobre si la vaga procedia o no. No podem eternitzar-lo i, en tot cas, hi ha coses més importants a fer.

Són diverses les propostes que s'han formulat de cara a emprendre la reforma mitjançant un procés de participació de tots els agents implicats i on l'advocacia ha de jugar un paper molt significatiu. És cert que el moment polític no ajuda gaire, però també és cert que als polítics, del govern i de l'oposició, se'ls ha de demanar sempre un sentit de la responsabilitat que no pot subordinar-se a l'amor propi o al circ mediàtic.

L'espectacle resulta lamentable en veure que la resposta del ministre a la vaga és anunciar una nova norma que prohibeixi que els jutges en tornin a fer i que l'oposició continua enrocada en la crítica a la monteria dels senyors Garzón i Bermejo. Un cop ja ens hem indignat o divertit prou amb els fets que s'han anat succeint darrerament, cal pensar en el problema existent i cercar vies per a avançar i jo penso que el millor camí és implicar tots els partits polítics amb representació parlamentària per tal que comencin a fer-ho. Estic convençut de que els advocats poden assumir amb entusiasme el paper de dinamitzadors d'aquest procés i que tots els que tenen coses a dir s'hi implicaran.

Ignoro, com és natural, quin serà el desenllaç més o menys anecdòtic dels temes més mediàtics de què abans parlava, però crec que el que realment interessa a tothom és propiciar una solució als problemes de fons, i això només es pot fer treballant-hi de manera efectiva. A veure si és veritat.

El PP i el ministre Bermejo

Després d'escenificar una compareixença de tots els seus dirigents amb la voluntat d'evidenciar una unitat interna que el dia a dia desmenteix, el Partit Popular ha dit que el ministre Bermejo (a la foto) és el major problema de la Justícia i n'ha demanat la dimissió. Això no és nou i ja comencem a estar acostumats a que es critiqui durament ministres de justícia, fiscals generals de l'Estat, membres del Consell General del Poder Judicial, magistrats i jutges. Ho fan els tiris com abans ho havien fet els troians, o ho fan els troians com abans ho havien fet els tiris, que no sé ben bé a qui li escau cada nom.

És lamentable que la cúpula o les cúpules de la Justícia siguin protagonistes d'un show mediàtic permanent on reben la puntuació i les propostes d'exclusió dels polítics i els mitjans de comunicació, mentre tants pocs esforços es dediquen, en general, a resoldre els problemes, començant pels que en pròpia carn perceben els ciutadans del carrer que són els primers afectats pel funcionament de l'Administració de Justícia.

En aquest sentit resulta especialment greu el pas que ha fet el PP en anunciar el trencament del Pacte per la Justícia i de la interlocució amb el Ministeri mentre continuï al seu front el senyor Bermejo. Teníem la vaga dels jutges i ara tindrem la vaga de diàleg del Partit Popular. ¿No podríem entre tots asserenar el debat?

Recordo que de menuts quan discutíem amb algun altre xiquet la discussió acabava moltes vegades amb una sentència breu i duríssima que -afortunadament- tenia uns efectes també breus en el temps: "Pa mai amic", que en rapitenc volia dir que no seríem amics seus mai més. Esperem que el seny torni a tots els intervinents i que s'aconsegueixi d'una vegada començar a resoldre els problemes de la Justícia, perquè sospito que l'única manera de fer-ho és parlant-ne entre tots.

L'agenda

Jo no sabria treballar sense agenda o, millor dit, sense agendes. En aquest moment tinc oberta la de paper sobre la taula del despatx. És una agenda que permet tenir (com diu la seva pròpia publicitat) "la vostra setmana organitzada tota a la vista". No és l'única agenda de paper amb la què treballo, perquè també en tinc una altra, de tamany més reduït, que porto al damunt quan surto del despatx i que utilitzo en part com a dietari comprimit. A més, el mòbil està sincronitzat amb l'agenda de l'Outlook i aquesta amb l'agenda d'un altre programa de gestió.

L'organització de la feina a fer em resulta imprescindible i parteix d'un plantejament previ que no es pot deixar de banda com és el càlcul del temps que previsiblement hauré de dedicar a cadascuna de les feines que he de fer. Certament no sempre funciona, però el resultat general és prou satisfactori.

Als ciutadans que acudeixen davant dels Tribunals els costa molt acceptar els freqüents retards que en general es produeixen en l'horari dels judicis i d'altres diligències judicials, retards que en ocasions poden arribar a ser importants, i gran part de la culpa la té una mala administració de l'agenda dels jutjats, que no contempla per a cada cas la duració que raonablement es pot preveure atès el nombre de parts intervinents (amb els seus lletrats), testimonis, perits, complexitat de l'assumpte, etc.

Si, com es fa en moltes ocasions, els judicis s'assenyalen amb intervals de 15 o 30 minuts, sense contemplar la duració que es preveu que puguin tenir, el retard es va acumulant i els que estan fixats per a les darreres hores en paguen les conseqüències. Recordo que alguns jutjats argumentaven que si preveien més durada d'un judici i aquest acabava abans d 'hora quedava un temps mort que es desaprofitava, perquè podia donar-se el cas de no poder fer el següent si no estavèn ja esperant tots els que havien d'intervenir, però aquesta situació poques vegades es produeix i si es dona sol ser perquè ha hagut algun judici que s'ha hagut de suspendre per defectes en les citacions a practicar. Feliçment ja són poc freqüents els casos en què algun jutge assenyalava tots els judicis del matí a la mateixa hora, perquè així disposava sempre d'un ampli ventall de possibilitats d'evitar espais morts...

Un fet més greu es produeix quan ja és el primer judici o diligència judicial el que comença tard. Aquesta situació ja resulta de molt difícil justificació. Si el primer judici està assenyalat a les 10 hores, tots els que han d'intervenir ja haurien de ser-hi a punt, però això moltes vegades no és així i pot tenir greus conseqüències o cap, segons qui sigui el que acudeix amb retard.

En tot cas, la bona educació sempre ha exigit que hom es disculpi quan fa tard, cosa que sempre produeix un major o menor consol a qui espera. Moltes jutgeses i jutges ho fan, pero n'hi ha que, pel que es veu, consideren que la seva alta funció jurisdiccional els eximeix de la disculpa, oblidant que a més de la funció esmentada estan prestant un servei públic als ciutadans.

Afortunadament no es pot generalitzar i en molts casos no hi ha motiu per a les queixes que aquí exposo o els retards són atribuïbles a altres intervinents en les actuacions judicials (advocats, perits, fiscals, ...) però m'ha semblat interessant exposar fets que no haurien de produir-se i que tenen -entenc jo- fàcil remei.

La vaga dels jutges: l'opinió del CGAE

Afegeixo una opinió més: la del Consejo General de la Abogacía Española, presidit per Carlos Carnicer (a la foto), que en la nota que transcric, enviada als mitjans de comunicació, coincideix amb les que he anat penjant en aquest blog.

Cada cop resulta més necessari que tots els implicats en el problema sumin les seves forces per a trobar solucions pel bé dels ciutadans que són, en darrer terme, els que més pateixen l'actual situació de l'Administració de Justícia.

"LA ABOGACIA ESPAÑOLA CONSIDERA IMPROCEDENTE LA HUELGA DE JUECES

El Consejo General de la Abogacía Española considera improcedente la huelga anunciada por jueces decanos y por los representantes de las asociaciones judiciales.

El Consejo comparte algunas de sus reivindicaciones, pero considera que los problemas de la Justicia son mucho más amplios y profundos, y que la anunciada huelga de jueces y magistrados no aliviará la muy precaria situación de los derechos de los ciudadanos ante la Justicia.

La Abogacía española recuerda la doctrina constante y pacífica del Tribunal Supremo (*) que afirma la primacía del derecho a la tutela judicial efectiva del artículo 24 de la Constitución en los supuestos de colisión con otros derechos, incluso de naturaleza también fundamental, como el del derecho a la huelga.

Si alguna manifestación de la Justicia española concita unanimidad de criterio en forma de merecido rechazo es su desesperante e injusta lentitud. Las anunciadas huelgas no harán sino agravar inútilmente el problema que, otra vez más, deberán soportar los ciudadanos.

Es cierto que en el servicio público de Justicia faltan muchos medios materiales y humanos, así como una adecuada gestión, como reiteradísimamente ha venido denunciado la Abogacía y es clamor de toda la sociedad española, pero es preciso reconocer también en el estamento judicial notables carencias de autocrítica, transparencia y espíritu de colaboración con todos los agentes implicados en el sistema de Justicia.

Los abogados, como otros muchos sectores, venimos demandando desde hace décadas más y mejor formación, reformas procesales, aplicación a la Justicia de las mas modernas tecnologías de la información y de las comunicaciones o la mejora de la gestión y de los espacios judiciales. Pero no solo para los jueces: también para los fiscales, secretarios, abogados, procuradores, graduados sociales, notarios, registradores de la propiedad y mercantiles, peritos, funcionarios en general de la Administración de Justicia. Y sobre todo para los ciudadanos, justiciables o simples colaboradores u observadores del servicio público de Justicia, que no pueden comprender cómo sus derechos, reconocidos unánimemente el día 16 de abril de 2002 por todos los representantes de la soberanía popular en la “Carta de los Derechos de los Ciudadanos ante la Justicia”, todavía, al día de hoy, no han adquirido categoría legal.

Los muy profundos problemas que aquejan a la Justicia española recomiendan acometer de inmediato su regeneración. Entre tanto, solo la voluntad del Gobierno y de todos los partidos políticos plasmada en un muy amplio Pacto de Estado, en cuya aprobación seamos oídos todos los que, de una u otra forma, contribuimos a hacer justicia, podrá acercar las prestaciones de la Administración de Justicia a las necesidades de la ciudadanía.


(*) Entre otras sentencias del Tribunal Supremo, figuran: Sala de lo Contencioso Administrativo, Sección Sexta, de 21 de diciembre de 200-RJ2000/8020; de la sección Séptima de 21 de marzo de 1996 RJ 1996/2784; de la Sección Séptima de 29 de mayo de 1995 RT 1995/4395; y sentencia de la Sección Novena de 28 de noviembre de 1990 RJ1990/8832. "

La vaga dels jutges: l'opinió de l'advocacia

A El Periódico d'avui hi ha un article d'opinió de Sílvia Giménez-Salinas, presidenta del Consell de l'Advocacia Catalana i degana del Col·legi d'Advocats de Barcelona que amb el títol ¿Una vaga és la solució? expressa, al meu entendre, el que és el sentir general de les advocades i advocats catalans: compartir la queixa per les deficiències que presenta el món de la justícia, assumir cadascú la part de culpa que li pertoca i, lluny de la vaga proposada pels jutges, apostar per la cooperació, el treball i el diàleg de tots els implicats per a que les solucions, moltes ja formulades, arribin el més aviat possible.

Avui hi ha hagut reunió al Ministeri de Justícia i sembla que no s'ha arribat a cap acord. És de suposar que les negociacions continuaran, però l'amenaça de vaga per al dia 18 de febrer segueix en peu.

La vaga dels jutges: la vinyeta d'El Roto a El País

Ahir, a El País, pàgina 24, es publicava aquesta vinyeta que trobo genial.

La vaga dels jutges: el factor humà

Fa unes setmanes, en una taula rodona celebrada a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona els ponents exposaren el que consideraven que eren els reptes de la justícia a Catalunya. Les mancances detectades són en molts casos reals i aquests dies apareixen a tots els mitjans de comunicació.

En acabar les intervencions dels ponents s'obrí un col·loqui i quasi al final una advocada jove, des del fons de la sala, introduí un element que fins aleshores no s'havia explicitat. Jo em demano -deia- com pot ser que en una mateixa població, en un mateix edifici judicial, amb els mateixos mitjans materials i humans, hi hagi un jutjat on els assumptes experimenten un considerable retard, amb sentències per a dictar des de fa mesos, suspensions freqüents dels judicis per defectuoses citacions, etc. i, per contra, el jutjat del costat presenti una situació completament diferent i porti els assumptes al dia? No serà -continuava- que la dedicació, la professionalitat i el sentit de la responsabilitat en la funció que s'exercita tenen molt a veure?

Es produí un silenci incòmode. El factor humà. No?

La vaga dels jutges

A l'edició d'ahir de EL PERIÓDICO el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, publicava un article molt interessant negant el dret a la vaga dels jutges, vaga que es preveu per al 26 de juny.

Sintetitzant molt, el que venia a dir el professor Pérez Royo és que, sent un poder de l'estat en virtut del que estableix la Constitució -poder que té el seu òrgan de govern en en Consell General del Poder Judicial- els jutges i magistrats, a diferència dels funcionaris públics, no poden fer vaga.

Els tribunals són la darrera instància on acudir per a fer valer els drets de cadascú, adquirint així un poder omnímode, que permet que puguin jutjar membres dels altres dos poders estatals (l'executiu i el legislatiu), com s'ha vist aquests dies per exemple amb el procés obert al lehendakari Ibarretxe. Si al sentit comú ja li costa entendre la possibilitat d'una vaga de jutges, el Dret Constitucional ho deixa clar.

Això no vol dir que no existeixin problemes molt greus que afecten al funcionament de l'Administració de Justícia, gran part dels quals tenen a veure amb la manca del suficient nombre de jutges i de les necessàries dotacions als jutjats de recursos humans i materials. Aquests problemes s'han de resoldre i la voluntat de fer-ho és compartida per tots els que d'una manera o altra ens veiem afectats. Cal, en conseqüència, que els promotors de la vaga hi posin seny i que el posin també les administracions amb responsabilitats en la resolució dels problemes.

Una Justícia lenta i en ocasions ineficaç no s'adiu amb l'Estat de Dret. Aconseguir que funcioni com la societat demana és una tasca que ens afecta a tots, i la vaga dels jutges i magistrats no és el millor camí per a fer-ho.