L'execució de Sadam Hussein

Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.

A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...

Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.

El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.

Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.

Bons Nadals

He arribat a la conclusió de que sóc un blocaire típic: com deia mon iaio, faig arrencades de cavall andalús i aturades de burro manxec. Podria cercar excuses per a la meva inactivitat al bloc des del 9 de novembre, però us les estalvio. Són coses que passen i prou.

Després de la llarga precampanya, la campanya pròpiament dita i el període postelectoral de configuració del govern, sembla que tot comença a rutllar de nou, en tots els àmbits i sense Dragon Khan. Hi ha per davant una etapa de quatre anys que entre tots hem de procurar que representi un avanç important en moltes coses, a Catalunya en general i a les Terres de l'Ebre en particular: ens hem de treure la son de les orelles.

Ara us vull parlar d'alguns llibres i del seu autor. El passat 15 de desembre vaig tenir la fortuna de conèixer l'escriptor nordamericà Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957), a qui vaig recollir a l'aeroport del Prat per a dur-lo a Girona, on rebria el premi Liberpress. Jon Lee Anderson és col·laborador del New Yorker i ha estat un observador privilegiat dels darrers conflictes que han sacsejat i sacsegen el món. D'ell jo havia llegit "La caída de Bagdad" (Anagrama, 2005), una crònica personal directa i implicada en el sentir dels iraquians que em va semblar extraordinària. Ara estic llegint el seu darrer llibre publicat en castellà: "Che Guevara: una vida revolucionaria" (Anagrama, 2006), una biografia del Che minuciosament elaborada a partir de l'accés als arxius del govern cubà, l'obtenció de diaris personals d'Ernesto Guevara i la col·laboració de la vídua del líder guerriller, Aleida March. Per a escriure el llibre, Anderson i la seva família s'instal·làren a La Habana, on hi van viure tres anys.

Vaig poder parlar bastant amb Jon Lee Anderson sobre Cuba i Fidel, sobre Irak, on acabava de passar dos mesos, sobre la immigració, sobre la pena de mort. S

Bet Khanun

No vull fer demagògia. En aquest nostre món rebem cada dia un munt d'informació i és normal que la nostra atenció es centri en els fets que ens toquen de més prop. Jo mateix he estat parlant els darrers dies en aquest bloc de les eleccions al parlament i dels pactes que han dut al futur govern d'entesa i això no vol dir que no m'amoïnin i em facin patir altres fets que passen arreu.

Bet Khanun és una població de la franja de Gaza que ha estat el darrer escenari de la barbàrie militarment organitzada contra la població civil. Ahir, per exemple, dinou palestins d'una mateixa família, molts d'ells xiquets, van morir a conseqüència dels míssils llançats per l'exèrcit israelià. Des de començament d'any ja han mort pels atacs israelians 96 xiquets, segons informava ahir el president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin).

Repeteixo que no vull fer demagògia, però s'ha de dir que ben poc o res es fa des de la resta del món per a aturar aquesta bogeria i la nostra passivitat genera el sentiment d'impotència i abandó de tants i tants que acaben veient només les accions terroristes com a única resposta, alimentant així el cercle diabòlic que durà més i més morts, la majoria, com els 96 xiquets i tants d'altres, aliens a qualsevol responsabilitat.

La mateixa globalitat informativa que ens fa saber -si hi ha espai als mitjans de comunicació i el tema és de rabiosa actualitat- el que passa a la resta del món, hauria de permetre la ràpida i eficaç resposta de la comunitat internacional davant els atemptats contra els més elementals drets humans a Palestina, a l'Irak, on sigui.

No hauríem d'oblidar, tampoc, les altres grans tragèdies col·lectives que desapareixen dels mitjans de comunicació quan baixen en el rànking de l'interès informatiu, i que continuen existint malgrat ja no siguin notícia.

Però, com deia Serrat, "mentrestant Europa va fent d'esma" i sembla que ens limitéssim a comptar els morts i a moure el cap en senyal de desaprovació o fins i tot dolor, -que no nego-, per a tornar a cercar a les planes del diari o esperar als informatius de la ràdio o la televisió les notícies que ens són realment properes.

És la tercera vegada que dic que no vull fer demagògia i sóc el primer que m'incloc dins la passivitat i l'allunyament que critico, però no ens podem quedar així davant la barbàrie.