Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!

Més que futbol

No sóc especialment futboler. Sóc, essencialment, del Barça, però no arribo a prioritzar el veure un partit per la televisió si l'altra opció és una trobada amb amics, per exemple. De tota manera, els darrers mesos em fascina veure l'espectacle que dóna l'equip. El que fan no és simplement competir, no és simplement futbol. És molt més.

Reconec que els resultats m'interessen i que, encara que siguin afectacions bastant efímeres, em sento millor si el Barça guanya i em posa de mal humor que perdi, però per damunt d'això hi ha l'estètica d'un espectacle que, al meu entendre, supera la del dream team que també vaig conèixer. El resultat pot ser una victòria per 4-0 com ahir o un simple empat, sense descartar les derrotes, però la capacitat per a dissenyar les jugades, per a entendre cadascú quin és el seu lloc i el moviment a fer o el que farà el company ja val la pena de veure, acabi com acabi el matx.

Si el Barça guanya la Lliga, la Copa i la Champions, fantàstic, però sigui la que sigui la collita final, sempre ens quedarà la bellesa del joc que fan.

(la foto és de Jordi Cotrina, a El Periódico)

Primavera a Madrid

Ahir a Madrid feia un dia radiant de primavera. Després del cru hivern que han tingut, amb vent, neu i fred, el cel blau intens i els més de vint graus convidaven a passejar tranquil·lament, sense pressa, o a seure en alguna terrassa.

Sempre he dit que una de les coses que al meu parer més diferencien Barcelona de Madrid és el ritme amb què els vianants circulen pel carrer en horari laboral: hi ha un tempo molt diferenciat, i mentre a Barcelona la gent sembla anar sempre atrafegada, per feina, el caminar dels madrilenys (òbviament generalitzo) és més pausat. Quan hi vaig, les estones que la feina em deixa lliures copio aquest deambular vagarós dels ciutadans de Madrid, i si el temps acompanya, com ahir, el passeig és una delícia.

Sempre he dit que Madrid és una ciutat que m'agrada molt, i com més hi vaig, més m'agrada. I m'agrada acceptant les diferències notables amb Barcelona o París, que són les meves ciutats de referència. Això ho comentava amb l'amic L.R., de Tarragona, a qui em vaig trobar en baixar de l'AVE a Atocha el dimecres al vespre, just quan feia cinc anys de l'atemptat de l'11M. Cada cop que arribo a Atocha -i no cal dir que abans d'ahir especialment- m'imagino l'horror d'aquell dia de març en què tots ens vam sentir madrilenys.

Madrid m'agrada, però també -hi haurà qui em considerarà herètic- m'agraden els madrilenys, aquesta gent que -torno a generalitzar- és sempre d'un poble o altre però que t'acull amb tota l'hospitalitat a la ciutat que han fet seva i que, amb l'expressió encara trista per la debacle del seu equip la nit anterior a Anfield, t'indiquen amablement a quin bar pots veure el Barça-Olympique pel Plus.

Ahir, dinant a la terrassa del Café Gijón amb Madrid rebentant de primavera, parlàvem d'això i moltes altres coses davant d'un suculent plat d'ous ferrats amb morcilla i una cervesa, Mahou, no cal dir-ho.