Reflexions innocents

Ha plogut. Ha plogut prou com per a que les conques internes de Catalunya surtin de la situació d'excepcionalitat 2 i passin a la d'excepcionalitat 1, i això significa que ara ja es podran omplir piscines, regar jardins, rentar cotxes...Innocentment penso que, sent així, i afegint a més que el desglaç continua i els vaixells comencen a descarregar aigua al port de Barcelona, potser no cal que agafin aigua de l'Ebre i que, com a primer pas, ens estalviem tots plegats gastar 180 milions d'euros i tenir tot un territori emprenyat fent una canonada que la situació actual ja no justifica. Com a mínim penso, també innocentment, que podríem fer cas als experts de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua que demanen una moratòria per tal de veure com acaba la cosa. Penso massa innocentment.

Tinc el consol de la música d'Eva Dénia Trio cantant Les amoureux des bancs publics, d'en Brassens i pensant que el poeta de Sèta estaria d'acord amb les meves reflexions innocents.

25 anys sense Brassens

El diumenge 29 d'octubre va fer vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens. Brassenià recalcitrant com sóc, m'he anat acostumant a que quan parlo d'ell amb gent més jove molts desconeixen qui era. És lògic quan es tracta d'un personatge mort fa tant temps i, a més, francès, ara que som tant pocs els que vàrem estudiar i estimem la llengua en què cantava.

Brassens era de Sèta o -en francès- Sète, una ciutat preciosa, per cert, i va ser cantant i músic. Les seves cançons son molt riques musicalment parlant i les seves lletres son poesia pura. Brassens, a més, se'n fotia de tot, bàsicament dels poderosos, dels prepotents, dels pretenciosos, del que podríem anomenar la gent d'ordre, i al mateix temps mostrava tota la tendresa quan cantava als marginats, als pobres, als infeliços. La irrupció de Georges Brassens a la cançó francesa va ser un autèntic revulsiu iconoclasta que va fer escola arreu.

El dissabte 28 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona, Paco Ibáñez, sense altre acompanyament que la seva guitarra, cantà les cançons de Brassens davant un públic d'entusiastes, entre els què vaig tenir la sort de ser-hi. L'endemà, a una altra sala del mateix Auditori, vam descobrir Eva Dénia Trio també cantant Brassens. Són gent del País Valencià -ella, Eva Dénia, és de Gandia- que harmonitzen perfectament la veu fresca i bella d'ella amb la guitarra de Carles Carrasco i el contrabaix de José Luís Porras.

Dos dies abans de la jornada de reflexió prèvia a les eleccions, les lletres de Georges Brassens ens feien tornar a la reflexió eterna sobre el poder, la mort, l'amor, l'amistat, la vida. Segur que us en tornaré a parlar.

Pierre le maquis

Aquests dies, a estones perdudes, rellegeixo José Agustín Goytisolo. Vull parlar ara del poema que anomena com el títol d'aquest escrit: "Pierre le maquis". El poeta explica el viatge que va fer a Aix en Provence en busca de Pierre o Pedro, un exiliat antic combatent de la resistència a França, a qui porta una carta i una ampolla de Fundador, però no el troba. Per a mi la lectura és moltes vegades com un cistell de cireres, que n'estires una i en treus unes quantes, i així, Aix en Provence em porta records d'una gasolinera tancada fins a les set del matí on vam haver d'aturar el nostre assedegat dos cavalls tornant de Turquia, ara fa molts anys, i també un viatge nocturn per l'autopista amb el director de cinema Costa Gavras en el cotxe del meu amic Carles.

Pero tornem als versos: el poema de Goytisolo acaba explicant al Pedro o Pierre a qui no ha trobat

"que de regreso ya hacia La Junquera
en un bistrot increible rodeado de gitanos
que hablaban catalán -cerca de Sète-
yo me bebí con ellos la botella
que para tí me dieron en Tortosa.
Fue a tu salud: lo juro. Aquella carta
creo que la he perdido" .

Sète per a mi, i tornem a allò de les cireres, és Georges Brassens i Paul Valéry, però el que ara plantejo és la història de la carta i l'ampolla de brandy -conyac sempre hem dit aquí- que Goytisolo portava des de Tortosa per a Pedro o Pierre (o Pere?). Qui li havia donat? Qui recordava l'exiliat des de Tortosa? De què parlava la carta?

Indesinenter

Confesso que encara acuso l'impacte del recital de Raimon del 6 de maig a La Lira. Ja en vaig parlar en aquest bloc: sentir Raimon em remou records, sentiments, esperances...

Conec de memòria la lletra de moltes de les seves cançons i les he cantat sovint, assaborint els versos clars i nets i la força d'unes músiques que -també li passava a Georges Brassens- no són tan simples com pugui semblar. No em fa vergonya reconèixer que vaig començar a estimar els nostres poetes clàssics escoltant Veles e vents o Així com cell, i vaig descobrir un Salvador Espriu que et convidava amb força a la resistència i a l'esperança a l'Inici de càntic al temple o a Indesinenter (adverbi llatí que vol dir incessantment).

Fa uns dies vaig tornar a agafar la guitarra després de mesos de tenir-la arraconada i vaig cantar coses d'en Raimon davant d'un munt de gent que no coneixia, però que compartien amb mi l'estimació per una amiga que ens havia reunit a tots i que aconseguí vèncer les meves timideses i vergonyes.Vaig cantar també Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo que magistralment interpreta Paco Ibáñez, i vaig intentar suplir amb l'emoció que els seus versos em produeixen la meva manca de destresa amb la guitarra:

"Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo"

Jo sé, i ho sabia mentre cantava, que les paraules del poeta , emocionaven també a qui m'escoltava. Són paraules que ens empenyen també a continuar indesinenter el nostre camí, sense renúncies, perquè

"La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor"

Paco Ibáñez es permeté la llicència -consentida pel poeta- de canviar mínimament l'estructura d'algun vers per a aconseguir una musicalitat millor. El cantant no canvià, però, la crida a l'esperança que Goytisolo adreçava a sa filla i ens adreçava a tots, com Espriu, com tants d'altres, com Gabriel Celaya quan escrivia que la poesía es un arma cargada de futuro.

Els sentiments que ens remouen els poetes són armes carregades de futur contra la por, contra la fam, contra el dolor, contra la sang..., com cantava Raimon recordant sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc. Unes armes que hem de fer servir incessantment.