Els advocats i la defensa

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.

Dones advocades

La setmana passada el periodista Jordi Panyella em va fer una petita entrevista telefònica per al diari Avui, on el passat dilluns dia 6 publicà un article, titulat "Toga sense gènere", en el què comentava el recent canvi de nom de la corporació de l'advocacia de Tortosa. Jo vaig dir que en aquests moments les dones advocades representen aproximadament la meitat del cens col·legial. Per a ser exactes són el 48,15 % del total de persones col·legiades com a exercents amb residència a la demarcació.

Segons l'estudi "La abogacía española en datos y cifras 2008", editat pel Consell General de l'Advocacia Espanyola, la proporció actual de dones advocades a l'Estat espanyol se situa en el 47 %. Si agafem trams d'anys de col·legiació s'observen variacions significatives d'aquesta proporció. Així, si entre les persones col·legiades fa més de trenta anys (el meu cas, per exemple) el percentatge de dones és del 18, passa a ser del 33 quan el temps que fa des de la col·legiació està entre els 20 i 30 anys, del 50 quan se situa entre els 10 i els 20 anys i del 57 pel que fa al total de persones col·legiades fa menys de 10 anys.

Al Col·legi de Tortosa les dades no canvien gaire, i la dinàmica actual fa preveure que en pocs anys les dones seran majoritàries en el conjunt de l'advocacia de les Terres de l'Ebre, com ho seran també en el conjunt de l'Estat.

Advocats i advocades

Anit el Col·legi d'Advocats de Tortosa aprovà en Junta General l'adaptació dels seus estatuts a la Llei 7/2006 de Col·legis professionals, i aprofità l'ocasió per a canviar el nom de la corporació, que passa a ser el de Col·legi d'Advocats i Advocades de Tortosa, fent així una aposta clara pel reconeixement explícit de la composició de l'advocacia en general i de la de les Terres de l'Ebre en particular.

Quan jo em vaig col·legiar el 1977 no hi havia cap advocada al col·legi de Tortosa i no n'hi hagué cap fins al cap de tres o quatre anys. Després anaren afegint-se molt lentament, però d'uns anys cap a aquí les incorporacions es van fer més i més nombroses fins arribar a la situació actual en què homes i dones devem estar al cinquanta per cent.

Era de justícia que el Col·legi reconegués aquesta realitat i que el nom de la corporació ho deixés ben palès. Les advocades i advocats de les Terres de l'Ebre som hereus de l'advocacia del segle XIII de la què ja parlava el llibre dels Costums de Tortosa, com som també garants de la continuïtat d'un col·legi que com a tal es constituí l'any 1844 i que es projecta cap al futur des de la realitat social dels nostres temps reconeguda finalment en el seu nom: advocats i advocades. Calia fer-ho.

Després de la vaga de jutges: i ara què?

Quins han estat els efectes de la vaga de jutges del passat dia 18 de febrer? El que molts demanem, això és, que amb vaga o sense es cerqui la concertació imprescindible per a fer la reforma inajornable de l'Administració de Justícia en general, sembla que no interessi massa. Crec que ara no és moment de continuar amb el debat sobre si la vaga procedia o no. No podem eternitzar-lo i, en tot cas, hi ha coses més importants a fer.

Són diverses les propostes que s'han formulat de cara a emprendre la reforma mitjançant un procés de participació de tots els agents implicats i on l'advocacia ha de jugar un paper molt significatiu. És cert que el moment polític no ajuda gaire, però també és cert que als polítics, del govern i de l'oposició, se'ls ha de demanar sempre un sentit de la responsabilitat que no pot subordinar-se a l'amor propi o al circ mediàtic.

L'espectacle resulta lamentable en veure que la resposta del ministre a la vaga és anunciar una nova norma que prohibeixi que els jutges en tornin a fer i que l'oposició continua enrocada en la crítica a la monteria dels senyors Garzón i Bermejo. Un cop ja ens hem indignat o divertit prou amb els fets que s'han anat succeint darrerament, cal pensar en el problema existent i cercar vies per a avançar i jo penso que el millor camí és implicar tots els partits polítics amb representació parlamentària per tal que comencin a fer-ho. Estic convençut de que els advocats poden assumir amb entusiasme el paper de dinamitzadors d'aquest procés i que tots els que tenen coses a dir s'hi implicaran.

Ignoro, com és natural, quin serà el desenllaç més o menys anecdòtic dels temes més mediàtics de què abans parlava, però crec que el que realment interessa a tothom és propiciar una solució als problemes de fons, i això només es pot fer treballant-hi de manera efectiva. A veure si és veritat.

Atocha 55 i De Juana Chaos

Ahir dia 24 va fer trenta anys dels assassinats comesos al despatx d'advocats laboralistes, vinculats al PCE, del número 55 del carrer d'Atocha de Madrid. Aquell 24 de gener de 1977 jo estava fent la mili a Cartagena i no recordo com em vaig assabentar dels fets, però sí que recordo l'impacte que em van produir: fins al mes de desembre havia estat fent pràctiques a un despatx laboralista a Barcelona i Manresa, relacionant-me amb molts companys i companyes que des del dia a dia feien tot el que podien per a assolir una defensa efectiva dels drets dels treballadors i dels sectors més febles de la societat. Els que volien que tot continués igual no estaven disposats a acceptar-ho.

Faltaven encara tres mesos per a la legalització del PCE el dissabte de Pasqua, però l'enterrament dels cinc assassinats va ser una multitudinària demostració d'indignació, amb milers de persones al carrer. Sovint, quan vaig a Madrid, passo per davant d'Atocha 55, on una discreta placa recorda els fets.

D'altra banda, avui l'Audiència Nacional ha resolt que l'etarra De Juana Chaos segueixi empresonat a resultes d'una controvertida sentència encara no ferma que el condemnava a 12 anys per amenaces, malgrat continuar una vaga de fam que l'ha col·locat en una situació d'evident risc per a la seva vida, segons diuen els metges. Arguments jurídics n'hi han a favor i en contra de la decissió; de fet quatre dels magistrats han expressat la seva opinió contrària a la majoritària dels seus companys. Ara bé, a part de les estrictament jurídiques hi ha altres consideracions a fer.

Des del punt de vista polític, la decissió de l'Audiència Nacional -produïda evidentment en el marc de l'Estat de Dret- és un element més que dificulta l'avanç cap a una solució del conflicte. En aquesta matèria aquesta resolució judicial no és l'única produïda en els darrers temps que no ajuda, ans al contrari, en el difícil camí de la pau (casos Otegi, Ibarretxe, Jarrai...) i en temes com el que ens ocupa és molt difícil que el criteri jurídic a aplicar només pugui ser un: bona prova d'això és la manca d'unanimitat entre els membres dels tribunals, encara que la postura majoritària sigui la que aplaudeixen els que defensen les tesis més dures contra el que, abans del salvatge i incomprensible atemptat de Barajas, s'anomenava procés de pau.

Però al fet que les resolucions judicials referides puguin ser políticament incorrectes, amb relació al sentir majoritari de les forces parlamentàries de no descartar altres vies de solució més enllà de les policials, s'hi afegeix una consideració de caràcter humanitari respecte a l'evident risc de mort del pres, i a mi no em val l'argument de que ha estat De Juana Chaos qui "s'ho ha buscat". Aplicant el que demanava el Fiscal no es cedia a cap xantatge: s'actuava humanitàriament fins i tot amb aquell que, pel seu historial delictiu, pot semblar que no s'ho mereix en absolut.