Reflexions innocents

Ha plogut. Ha plogut prou com per a que les conques internes de Catalunya surtin de la situació d'excepcionalitat 2 i passin a la d'excepcionalitat 1, i això significa que ara ja es podran omplir piscines, regar jardins, rentar cotxes...Innocentment penso que, sent així, i afegint a més que el desglaç continua i els vaixells comencen a descarregar aigua al port de Barcelona, potser no cal que agafin aigua de l'Ebre i que, com a primer pas, ens estalviem tots plegats gastar 180 milions d'euros i tenir tot un territori emprenyat fent una canonada que la situació actual ja no justifica. Com a mínim penso, també innocentment, que podríem fer cas als experts de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua que demanen una moratòria per tal de veure com acaba la cosa. Penso massa innocentment.

Tinc el consol de la música d'Eva Dénia Trio cantant Les amoureux des bancs publics, d'en Brassens i pensant que el poeta de Sèta estaria d'acord amb les meves reflexions innocents.

El Congrés Delta + 10

Aquesta tarda ha començat a Amposta el 2n Congrés sobre Desenvolupament Sostenible i Conservació del Delta de l'Ebre, congrés Delta + 10, com se'l coneix. Des del meu punt de vista l'organització del congrés és àgil i eficaç i les intervencions, tant dels ponents com de la resta de congressistes, són en general força interessants. Avui hem parlat, entre d'altres coses, de règim hidrològic i cabals ambientals, -quasi res-, i com és natural, en el taller on hem treballat el tema s'han posat damunt la taula temes com els nous regadius, els nous embassaments, la gestió de les hidroelèctriques...

No ha faltat qui semblava confrontar la protecció del medi amb el desenvolupament, i els ecosistemes amb l'home i el seu benestar, dibuixant un riu sotmès a les exigències del creixement, oblidant que tot desenvolupament o és sostenible o no és res.

La definició del règim hídric de l'Ebre serà complexa. Em quedo amb l'idea bàsica que ha exposat magníficament el ponent Rafael Sánchez, de l'UEA-IRTA: ens hem d'acostar al que era el règim natural del riu abans de les preses i les detraccions fetes per l'home, és a dir, apropar-nos al màxim als paràmetres naturals. Els càlculs són complicats, però la feina és imprescindible.

Primavera al Delta

Avui la tarda era magnífica al Delta i l'Ebre baixava lent, endormiscat, buscant la mar. Del Fangar als Alfacs camins i carreteres secundàries m'han permès allargar el trajecte travessant o resseguint sèquies i canals enmig dels arrossars, tan canviants al llarg de les estacions. Feia calor, una calor que ja és la confirmació de la primavera que s'ha anat anunciant amb la florida dels ametlers, els albercoquers i les pruneres. El paisatge tan nostre, el món literari i vital d'Arbó, de Gerard Vergés...el món dur i aspre de les dones i els homes que hi han deixat l'empremta de l'esforç diari durant generacions. Aquest és el Delta que s'obre a qui el mira aquesta tèbia tarda de març: el de la lluita de les seves gents per una vida digna arrelada al territori, un Delta profundament humanitzat.

Però aquest Delta, que s'ha salvat per ara de l'amenaça del transvasament, amaga sota la bellesa encisadora d'aquesta primavera moltes altres amenaces. El Delta s'enfonsa, recula davant els embats de la mar contra la que no pot un riu minvat que ja no arrossega els llots que abans repartia generosament, s'empobreixen les aigües de les basses i les llacunes, apareixen espècies foranes que alteren els precaris equilibris...

Cada vegada s'entèn més que la lluita per la millora ambiental del Delta i del conjunt de les Terres de l'Ebre és una lluita per la supervivència i que millorar la qualitat de l'aigua de les basses i les badies i de tots els acuífers, regenerar els boscos de ribera, preservar les espècies pròpies del territori, frenar la subsidència i la regressió, és defensar el dret de tots els ebrencs a un futur digne. Defensar el medi ambient és defensar la gent de l'Ebre.

S'hauran de definir les necessitats d'aquest vell Ebre on aquesta tarda lluenteja el sol que avança cap a ponent. I actuar: de Mequinensa i Riba-Roja fins a les platges, però amb una visió conjunta de conca, per tal que s'asseguri un cabal que faci efectives les actuacions a emprendre. Això no pot fer-se sense un compromís de totes les administracions, els agents socioeconòmics i la població de les Terres de l'Ebre en el seu conjunt. El moment que vivim ens demana que assumim la responsabilitat d'encarar aquest repte amb voluntat d'entesa i consens, sabedors que no podem ajornar-ho més. Els Ebrencs de demà no entendrien que entre tots no haguéssim estat capaços de fer-ho.