Bet Khanun

No vull fer demagògia. En aquest nostre món rebem cada dia un munt d'informació i és normal que la nostra atenció es centri en els fets que ens toquen de més prop. Jo mateix he estat parlant els darrers dies en aquest bloc de les eleccions al parlament i dels pactes que han dut al futur govern d'entesa i això no vol dir que no m'amoïnin i em facin patir altres fets que passen arreu.

Bet Khanun és una població de la franja de Gaza que ha estat el darrer escenari de la barbàrie militarment organitzada contra la població civil. Ahir, per exemple, dinou palestins d'una mateixa família, molts d'ells xiquets, van morir a conseqüència dels míssils llançats per l'exèrcit israelià. Des de començament d'any ja han mort pels atacs israelians 96 xiquets, segons informava ahir el president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin).

Repeteixo que no vull fer demagògia, però s'ha de dir que ben poc o res es fa des de la resta del món per a aturar aquesta bogeria i la nostra passivitat genera el sentiment d'impotència i abandó de tants i tants que acaben veient només les accions terroristes com a única resposta, alimentant així el cercle diabòlic que durà més i més morts, la majoria, com els 96 xiquets i tants d'altres, aliens a qualsevol responsabilitat.

La mateixa globalitat informativa que ens fa saber -si hi ha espai als mitjans de comunicació i el tema és de rabiosa actualitat- el que passa a la resta del món, hauria de permetre la ràpida i eficaç resposta de la comunitat internacional davant els atemptats contra els més elementals drets humans a Palestina, a l'Irak, on sigui.

No hauríem d'oblidar, tampoc, les altres grans tragèdies col·lectives que desapareixen dels mitjans de comunicació quan baixen en el rànking de l'interès informatiu, i que continuen existint malgrat ja no siguin notícia.

Però, com deia Serrat, "mentrestant Europa va fent d'esma" i sembla que ens limitéssim a comptar els morts i a moure el cap en senyal de desaprovació o fins i tot dolor, -que no nego-, per a tornar a cercar a les planes del diari o esperar als informatius de la ràdio o la televisió les notícies que ens són realment properes.

És la tercera vegada que dic que no vull fer demagògia i sóc el primer que m'incloc dins la passivitat i l'allunyament que critico, però no ens podem quedar així davant la barbàrie.

Nits d'estiu

Estem suportant una calor intensa. De dia, els que podem, fugim del sol abrassador i cerquem el magre consol d'una ombra, càlida malgrat tot. De vegades bufa la marinada, però hi han moments que sembla que es perdi o s'esgoti a força de travessar els carrers. Els camins i els arbres estan polsosos després de dies i més dies sense ploure i ens arrosseguem galvanosos al llarg del dia.

Després, com sempre, ve la nit alleujant una mica, no gaire, la xafogor. Allarguem les nits d'estiu a l'aire lliure entre converses i riures. Aquestes nits de Sant Jaume el poble viu immers en les festes i retrobem els amics que tornen cada any. Avui tindrem lluna nova i previsiblement el cel tornarà a ser un immens entapissat d'estrelles que més d'un mirarem embadalits identificant constelacions i planetes o descubint el miratge fugisser dels estels que el travessen. Són aquestes nits d'estiu mediterrànies, amb regust de salabror, de les olors dels menjars de sempre, i més d'un cop cerquem el plaer de l'aigua per combatre la calor quan el garbí ja s'ha mort definitivament.

La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la notra quotidianeïtat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument aquestes nits d'estiu a les platges del Delta.