Mítings

Suposo que, com a acte de fe, de refermar les creences i aconseguir implicacions i entusiasmes, els mítings electorals són necessaris, però a mi cada cop m'agraden menys. Òbviament hi ha molta gent que no pensa com jo, perquè són molts els que omplen pavellons d'esports, teatres i altres espais per a enfervotitzar-se sentint els seus líders.

Si ja certes multituds em fan sentir incòmode, les coses que solen dir-se als grans mítings tampoc em fan el pes, possiblement perquè més que transmetre idees el que es fa normalment és donar consignes o cercar simplement la frase punyent contra l'adversari i insistir en un maniqueísme que exigeix adhesions inquebrantables com les que es formulaven en èpoques passades. Les imatges televisives et passen del míting d'uns al míting dels altres i les úniques diferències que un percep són de colors i sigles, perquè pel demés sol cercar-se el missatge fàcil amb el què combreguen sense marge per al dubte els escollits assistents que són situats darrere l'orador per a assentir i somriure o riure quan calgui.

Als que solem practicar el que considerem saludable exercici del dubte ens espanta bastant el amb nosaltres o contra nosaltres perquè tota campanya electoral acaba finalment a les urnes, on s'ha de prendre una decisió important, amb la qual cosa és exigible que es faci una valoració rigorosa. Lamentablement això costa de fer quan hi ha debats -que es pretenen fonamentals- que es centren en l'obscenitat o no de l'assistència d'un jutge i un ministre a una jornada de caça.

(Foto EFE/CABALAR al diari Avui)