Terres de Salabror

Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls.

Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament.

Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.

Tal com dèiem ahir

Sembla ser que una expressió semblant a la que encapçala aquesta entrada del meu bloc va ser dita per Fra Luís de León als seus alumnes de la Universitat de Salamanca en tornar a la càtedra després d'estar un temps a la presó. Jo, per sort, no he estat empresonat, però el llarg parèntesi sense publicar res al bloc dóna peu a començar així aquest text. Ja em vaig definir una vegada com a blocaire inconstant, fins al punt que he hagut de seguir totes les instruccions que apareixien en pantalla per a poder recuperar la clau d'accés que havia oblidat completament i trencar el blindatge per a poder escriure aquestes ratlles.

Per què tant de temps sense publicar al bloc? Jo crec que la raó bàsica és la socorreguda manca de temps que ens porta a tants "ja parlarem", "a veure si ens veiem", "quedem un dia", "a veure si m'hi poso". Ara, però, hi torno perquè en tenia i en tinc ganes i perquè dues empentes recents m'han acabat de decidir: una la d'Amadeus, blocaire rapitenc com jo, -a qui crec que no conec-, i l'altra la de Teresa Bertran, autora de "Terres de Salabror", a qui no conec personalment, però coneixeré literàriament tal com vagi llegint el seu llibre que vaig comprar ahir mateix.

Aquesta tarda, de cop, la imatge que impedeix la intemporalitat dels paisatges del Delta: l'espantaocells de l'era digital. Desenes de cd onejant al garbí de la ribera, en una dansa silenciosa i lluent. Que hi ha gravat a cada cd? Podem imaginar qui són els que comparteixen trinxera en la lluita de protegir el sembrat, un exèrcit heterogeni on, ves a saber, Manolo Escobar, la Caballé, els Stones i Lluís Llach estan muscle contra muscle defensant el tros.

Una mostra més d'inconstància: vaig començar aquesta entrada del bloc el dia 6 de juliol i l'acabo avui, 1 d'agost, dia en què començo les vacances.