El debat de l'estat de la nació (2)

Un cop a casa he seguit el debat per la 2. He tingut ocasió de poder veure les intervencions d'en Joan Ridao i d'en Joan Herrera. Ridao ha fet un discurs molt ben estructurat. Valent i concret, parlant obertament d'independència i amb el desig d'arribar, quan sigui, a una bona entesa entre veïns dintre de l'Unió Europea. Herrera també ha estat força bé, tot i les mancances oratòries. El que m'interessava aquesta tarda, com un més dels manifestants de dissabte passat, era veure si els diputats catalans traslladaven al Congrés el que aleshores vaig veure i viure. De Duran a Herrera, passant per Ridao, tots han complert. La pròpia mecànica parlamentària no permet escoltar els representants del PSC. També m'hauria agradat.

Les càmeres enfocaven gairebé sempre als que se situen a la tribuna d'oradors. De quan en quan enfoquen també al destinatari de les seves intervencions, però poques vegades donen una visió més àmplia de l'hemicicle. Quan ho han fet he vist molts escons buits.

Es veu que quan els tres diputats catalans explicaven que la sentència del TC ha portat a una situació de greu crisi pel que fa a l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol, moltes de ses senyories tenien coses més importants a fer, i com que no crec que desenes de diputats i diputades vagin a miccionar tots/totes alhora, aquestes coses havien de ser extraordinàriament importants per passar al davant de l'escolta Espanya que es clamava a la tribuna.

Com diria Forges, país!, i el lleó que ens mira malament.