Acord de mínims

Només he seguit alguns minuts del debat monogràfic d'avui al Parlament. He sentit alguna cosa de la proposta del president Montilla d'agafar com a text unitari a portar al Congrés dels Diputats el preàmbul de l'Estatut. No m'ha semblat que despertés un excessiu entusiasme.

Aconseguir la unitat de pronunciament dels partits catalans -llevat del PP i Ciutadans- és un objectiu desitjable, però no aconseguir-la tampoc és tan greu, i això consola perquè realment és difícil. Dic que no és tan greu perquè el mínim comú denominador, que en aritmètica resulta relativament fàcil, en política no ho és tant, ja que els que el depassen són renuents a perdre llençols a cada bugada unitària, i els que el determinen ho fan, en el cas que ens ocupa, pensant sobre tot en que sigui assumible pels companys de grup parlamentari de fora del nostre país.

Sent així, el que interessa és que a Madrid arribi l'emprenyament dels catalans (la manifestació del 10 de juliol fou un instrument de transmissió fantàstic) i dels partits catalans. Que se n'adonin que el mínim comú denominador de la majoria del país i dels que ens representen políticament és el cabreig i l'estar-ne farts de que decideixin per nosaltres i ens neguin el que som, i que molts dels que conformen aquesta majoria van més enllà i pensen que el model ja està esgotat i no dóna per a més.

Si això s'aconsegueix amb propostes de ressolució unitàries, fantàstic. Si no, no passa res. El que importa és el que faran els que ens representen -i tots nosaltres- en els propers mesos.

(Per cert, la foto, que és molt maca, he vist que la va fer la Graciel·la Vidal)

El debat de l'estat de la nació (2)

Un cop a casa he seguit el debat per la 2. He tingut ocasió de poder veure les intervencions d'en Joan Ridao i d'en Joan Herrera. Ridao ha fet un discurs molt ben estructurat. Valent i concret, parlant obertament d'independència i amb el desig d'arribar, quan sigui, a una bona entesa entre veïns dintre de l'Unió Europea. Herrera també ha estat força bé, tot i les mancances oratòries. El que m'interessava aquesta tarda, com un més dels manifestants de dissabte passat, era veure si els diputats catalans traslladaven al Congrés el que aleshores vaig veure i viure. De Duran a Herrera, passant per Ridao, tots han complert. La pròpia mecànica parlamentària no permet escoltar els representants del PSC. També m'hauria agradat.

Les càmeres enfocaven gairebé sempre als que se situen a la tribuna d'oradors. De quan en quan enfoquen també al destinatari de les seves intervencions, però poques vegades donen una visió més àmplia de l'hemicicle. Quan ho han fet he vist molts escons buits.

Es veu que quan els tres diputats catalans explicaven que la sentència del TC ha portat a una situació de greu crisi pel que fa a l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol, moltes de ses senyories tenien coses més importants a fer, i com que no crec que desenes de diputats i diputades vagin a miccionar tots/totes alhora, aquestes coses havien de ser extraordinàriament importants per passar al davant de l'escolta Espanya que es clamava a la tribuna.

Com diria Forges, país!, i el lleó que ens mira malament.

El debat de l'estat de la nació

Acabo d'arribar de Barcelona, un viatge alleujat per l'aire condicionat del cotxe, mentre fora del vehicle la temperatura supera els trenta graus i la xafogor és insuportable. L'últim tram l'he fet escoltant la intervenció d'en Duran i Lleida al debat de l'estat de la nació (l'única i indisoluble segons el Tribunal Constitucional). No sé si ho he comentat alguna vegada, però -és una apreciació sens dubte poc fonamentada- Duran sempre m'ha transmès una certa imatge de tensió temperamental, en la línia de la caricatura que d'ell fan els del Polònia. En tot cas avui li he sentit (i no és la primera vegada) un discurs seriós i brillant, de molta densitat política, especialment pel que fa als efectes de la sentència del TC. Crec que és de justícia deixar aquí el meu humil reconeixement.

Ja ens hem manifestat

Ja està. Dissabte vaig suar la cansalada manifestant-me a Barcelona, la major part del temps estàticament a causa de la impossibilitat d'avançar, de moure's. Va ser impresionant per moltes coses i com que ja tothom ha fet anàlisis molt més rigoroses, em vull limitar a exposar el que jo considero més destacable del que vaig veure i sentir:

1.- Era una manifestació de la ciutadania, que va prendre tot el protagonisme als partits polítics.

2.- Amb gent molt diversa sociològicament parlant. Amb molts i moltes que l'endemà, ahir, van seguir la final del campionat de futbol i anaven a favor de la Roja, però això no tenia res a veure amb dir que ja n'hi ha prou.

3.- Amb una profussió d'estelades molt significativa, que les normalitzava absolutament.

4.- Els crits d'independència no els monopolitzaven, ni molt menys, els elements més joves. Eren generalitzats i de procedència molt diversa.

5.- L'ambient no era gens crispat. Era l'extraordinària complicitat del sobiranisme tranquil, de la voluntat de que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país decideixin, més enllà de quina sigui la decissió que es prengui.

6.- Poc vaig sentir que es reivindiqués l'Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet vessar un got ja ple des de fa anys, i semblava esdevenir per a molta gent com la caiguda de Sant Pau camí de Damasc, fent veure clar que determinades vies ja resulten gairebé -si no del tot- impracticables. Se sentia que ens trobàvem en un punt d'inflexió transcendental.

7.- La gent era conscient de que deixava en mans dels partits i dels governants una patata calenta que havien d'agafar per força. No crec que els milers de persones que es manifestaven puguin perdonar que qui hagi d'assumir responsabilitats no ho faci.

Ara toca esperar. A veure què fan els representants del poble de Catalunya. Amb seny però amb fermesa.

La manifestació del 10-J

Vagi per davant que el proper dissabte aniré a la manifestació de Barcelona per moltes raons. Em sembla important que una part significativa de la ciutadania del país expressi el que sent després de la sentència del Tribunal Constitucional, i que ho faci de manera tranquil·la i unitària. No tothom pensa igual, ni molt menys: hi ha catalans i catalanes que no censuren la sentència del TC i que fins i tot consideren que s'ha quedat curta i n'hi ha molts que passen absolutament (o així ho sembla) de la sentència, de l'Estatut i del dret a decidir. També n'hi ha molts que no voten a les eleccions però la suma de tots és Catalunya.

De la mateixa manera que els diputats i senadors que surten de les eleccions són els representants del poble, sigui quin sigui el tant per cent de participació electoral, l'Estatut va ser la voluntat de Catalunya aquell 2006, i això després d'haver estat esllemenat a les Corts de l'Estat. Aquesta és una de les raons que em faran manifestar dissabte vinent.

M'amoïna, això sí, que hagi aparegut la polèmica senyera-pancarta. Crec honestament que el lema proposat per Òmnium Cultural i la resta d'entitats organitzadores constitueix un mínim comú denominador amb el què la majoria pot sentir-se còmode, precisament perquè cadascú, dintre d'un marc amplíssim, pot acceptar-lo, des qui el situï com a meta a qui el consideri un pas més en un projecte de més abast.

Que som una nació -en el sentit universalment acceptat- pocs ho posen en dubte, i negar-nos nosaltres mateixos el dret a decidir és quelcom que resulta incomprensible i fora de tota lògica. Ara que sortirem a expressar una rauxa civilitzada i continguda, fonamentada democràticament, seria bo que no es perdi el seny i que es doni un exemple d'unitat des de la diversitat d'opcions que ningú nega.

Ja torno a ser-hi

El 15 de maig del 2009 se'm va complicar la feina. En teoria se'm va descomplicar el 14 de maig d'enguany, però pel que sembla sempre s'arrossega una desubicació que fa que costi reprendre coses que havies deixat forçosament aparcades, com aquest blog. Ara hi torno i constato que algunes persones hi han entrat durant aquests mesos d'inactivitat blogaire. Gràcies per l'interès.

Ara em pertoca tornar a visitar els altres blogs que seguia i retrobar amics i amigues que no han fet cap pausa com la meva i descobrir-ne de nous. Hauré he de saltar amb més o menys fortuna el parèntesi immens de més d'un any en què han passat tantes coses, on aquest blog ha sobreviscut amb el comentari del partit Barça-Athletic de la Copa del Rei, que ha estat a la primera trinxera per rebre els que hi entraven. Hauré de recomençar com si no hagués passat res, però de ben segur que parlaré de tot.

Que tothom hi sigui benvingut.

(La foto es va fer diumenge passat. És una taula en una terrassa d'una casa a la Vila Vella de Tossa. Una taula que convida a menjar i beure, a xerrar. També a escriure. La Mediterrània en estat pur.)

Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!

Els advocats i la defensa

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.

La diada de Sant Jordi

Durant molts anys pensava que el dia de Sant Jordi hauria de ser no laborable, considerant que, de fet, es constituïa en una mena de festa major de Catalunya, però després vaig canviar d'opinió, perquè dubto que si fos un dia no feiner es mantingués el seu caràcter, atesa la tendència de la ciutadania en general a desentendre's de celebracions i tradicions quan el dia està marcat en roig al calendari. El cas és que aquesta diada adquireix un caràcter mixt: es treballa però tothom troba el moment per a tafanejar a les parades de llibres o comprar la rosa. El resultat és que els carrers i les places del país adquireixen un ambient completament festiu sigui quina sigui l'hora del dia.

He parlat d'un ambient festiu, però és també un ambient identitari, que ens diferencia. El dia de Sant Jordi s'assumeix decididament que toca comprar i regalar llibres i roses, encara que moltes persones no comprin llibres habitualment o sigui també l'única ocasió de l'any -tret potser del dia dels difunts- en que s'acosten al món floral.

En tot cas, deixant ara de banda els baixos nivells de lectura de gran part de la ciutadania i la previsibilitat de la llista dels autors més venuts, fruit en gran part d'un marketing eficaç, continua agradant-me veure el tràfec de la gent carregada amb el llibre i la rosa. Per molts anys.

Vergonya

Les imatges del diari britànic The Guardian son prou expressives de l'actuació de la policia britànica amb motiu de la cimera del G-20 a Londres. La víctima de l'empenta, Ian Tomlinson, que no participava a la manifestació, va morir al cap d'uns minuts. La segona autòpsia sembla que descarta l'aturada cardíaca i parla d'una hemorràgia abdominal. Anit la televisió donava la notícia i repetia les imatges, que s'afegien a les de la de la mort d'un manifestant palestí desarmat per un tret de la policia d'Israel i a les del terratrèmol d'Afganistan, que ens porta un nou grapat de víctimes quan encara tenim ben present la tragèdia de la ciutat de l'Aquila i les poblacions veïnes. Al dolor que un sent s'hi afegeix, en el cas del ciutadà britànic i el ciutadà palestí, la ràbia i la vergonya.

Calanda

Aquest ha estat el cinquè any que hem passat els dies de Setmana Santa a Calanda, a casa d'uns amics on ens trobem amb altres amics i participem activament en la tradició de sortir a les processons tocant el tambor. És impressionant la gentada que omple els carrers de la vila del baix Aragó i desfila de manera disciplinada als diversos ritmes de la percussió. A les dotze del migdia del Divendres Sant tothom es concentra a la plaça de l'Església i a la plaça de la Hoya, situada al darrere, per a la rompida de la hora. El silenci es trenca de cop quan a l'hora en punt els tambors i els bombos comencen a tocar, tots al mateix temps, i el soroll que produeixen se sent per tot el poble.

Enguany, a causa del mal temps -ahir pel matí va arribar a nevar i es van suspendre per la pluja dues de les processons- i del meu procés de recuperació, no he sortit a tocar, i vaig aprofitar la rompida de la hora per a passejar per una Calanda deserta, perquè tothom estava a la plaça. Aquesta foto dóna fe de la tranquil·litat que hi havia als carrers no afectats.

Més que futbol

No sóc especialment futboler. Sóc, essencialment, del Barça, però no arribo a prioritzar el veure un partit per la televisió si l'altra opció és una trobada amb amics, per exemple. De tota manera, els darrers mesos em fascina veure l'espectacle que dóna l'equip. El que fan no és simplement competir, no és simplement futbol. És molt més.

Reconec que els resultats m'interessen i que, encara que siguin afectacions bastant efímeres, em sento millor si el Barça guanya i em posa de mal humor que perdi, però per damunt d'això hi ha l'estètica d'un espectacle que, al meu entendre, supera la del dream team que també vaig conèixer. El resultat pot ser una victòria per 4-0 com ahir o un simple empat, sense descartar les derrotes, però la capacitat per a dissenyar les jugades, per a entendre cadascú quin és el seu lloc i el moviment a fer o el que farà el company ja val la pena de veure, acabi com acabi el matx.

Si el Barça guanya la Lliga, la Copa i la Champions, fantàstic, però sigui la que sigui la collita final, sempre ens quedarà la bellesa del joc que fan.

(la foto és de Jordi Cotrina, a El Periódico)

Dones advocades

La setmana passada el periodista Jordi Panyella em va fer una petita entrevista telefònica per al diari Avui, on el passat dilluns dia 6 publicà un article, titulat "Toga sense gènere", en el què comentava el recent canvi de nom de la corporació de l'advocacia de Tortosa. Jo vaig dir que en aquests moments les dones advocades representen aproximadament la meitat del cens col·legial. Per a ser exactes són el 48,15 % del total de persones col·legiades com a exercents amb residència a la demarcació.

Segons l'estudi "La abogacía española en datos y cifras 2008", editat pel Consell General de l'Advocacia Espanyola, la proporció actual de dones advocades a l'Estat espanyol se situa en el 47 %. Si agafem trams d'anys de col·legiació s'observen variacions significatives d'aquesta proporció. Així, si entre les persones col·legiades fa més de trenta anys (el meu cas, per exemple) el percentatge de dones és del 18, passa a ser del 33 quan el temps que fa des de la col·legiació està entre els 20 i 30 anys, del 50 quan se situa entre els 10 i els 20 anys i del 57 pel que fa al total de persones col·legiades fa menys de 10 anys.

Al Col·legi de Tortosa les dades no canvien gaire, i la dinàmica actual fa preveure que en pocs anys les dones seran majoritàries en el conjunt de l'advocacia de les Terres de l'Ebre, com ho seran també en el conjunt de l'Estat.

El jutge, jutjat

No es pot negar el ressó mediàtic de la notícia: el jutge degà de Barcelona declarant davant d'una col·lega per maltracte en l'àmbit familiar per denúncia de la seva esposa, que també fou denunciada pel seu marit per la mateixa raó. Lamentablement cada dia es produeixen centenars de fets similars als denunciats i d'altres molt més greus, però la circumstància de tractar-se d'un jutge fa que hom hagi pogut assabentar-se'n per les imatges de les televisions i les pàgines dels diaris.

És evident que determinades funcions exigeixen socialment un plus de bona conducta més alt que el que es demana a qualsevol ciutadà o ciutadana, i considero que així ha de ser. El que passa és que massa sovint se sacralitza la persona que exerceix una funció més enllà de la funció mateixa, i si totes les sacralitzacions tenen un component d'exageració, aquesta encara el té més.

Sense entrar en la veracitat o no de les imputacions mútuament formulades -ja ho decidirà qui ho hagi de decidir- el que aquí es constata, com s'ha constatat altres vegades, és que darrera de la funció o del càrrec hi ha una persona, amb les virtuts i defectes propis del gènere humà. Això exigeix, tot i ser molt difícil, que siguem curosos a l'hora de distingir entre la persona que exerceix la funció judicial -que moltes vegades no estaria en condicions de llençar la primera pedra contra qui sigui culpable- i la funció judicial en ella mateixa, que ho ha de fer pel bé de la societat.

(La foto és d'Action Images, del combat entre Muhammad Ali i Richard Dunn)

Advocats i advocades

Anit el Col·legi d'Advocats de Tortosa aprovà en Junta General l'adaptació dels seus estatuts a la Llei 7/2006 de Col·legis professionals, i aprofità l'ocasió per a canviar el nom de la corporació, que passa a ser el de Col·legi d'Advocats i Advocades de Tortosa, fent així una aposta clara pel reconeixement explícit de la composició de l'advocacia en general i de la de les Terres de l'Ebre en particular.

Quan jo em vaig col·legiar el 1977 no hi havia cap advocada al col·legi de Tortosa i no n'hi hagué cap fins al cap de tres o quatre anys. Després anaren afegint-se molt lentament, però d'uns anys cap a aquí les incorporacions es van fer més i més nombroses fins arribar a la situació actual en què homes i dones devem estar al cinquanta per cent.

Era de justícia que el Col·legi reconegués aquesta realitat i que el nom de la corporació ho deixés ben palès. Les advocades i advocats de les Terres de l'Ebre som hereus de l'advocacia del segle XIII de la què ja parlava el llibre dels Costums de Tortosa, com som també garants de la continuïtat d'un col·legi que com a tal es constituí l'any 1844 i que es projecta cap al futur des de la realitat social dels nostres temps reconeguda finalment en el seu nom: advocats i advocades. Calia fer-ho.

Bolonya a cops

L'oposició d'una part dels estudiants universitaris a allò que es coneix com a Pla de Bolonya ve de lluny, i ha passat per episodis de diversa entitat. El tema és complex i hi ha opinions per a tots els gustos. En un àmbit acadèmic com és l'universitari hom espera que les discrepàncies puguin resoldre's mitjançant el diàleg, com també seria desitjable que l'expressió lliure i democràtica de tots els afectats fixés quina és la postura majoritària, que és la que hauria de prevaler, sense perjudici de que les posicions minoritàries fossin degudament respectades.

No continuo amb el tema de fons per manca de coneixement propi i perquè el que ara m'interessa és comentar els incidents produïts a resultes del desallotjament pels Mossos d'Esquadra dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona. Les imatges que hem vist per televisió eren enormement impactants.

No es pot dir que no fos necessària una actitud de defensa per part dels Mossos davant algun dels atacs que van patir, però tot aquell que exerceix funcions d'aquest tipus ha de tenir un sentit de la proporcionalitat que a les imatges no es veia per cap banda. En veure alguna actuació concreta de les que es van repetir pels carrers de Barcelona un es pregunta si responien a la pròpia iniciativa dels agents implicats o aquests es limitaven a complir les ordres que els hi eren donades. Si el primer supòsit seria greu, pel que té de pèrdua de la capacitat d'autocontrol que tot agent de policia hauria de tenir, el segon encara ho seria més, perquè a banda de l'exageració de l'obediència deguda que tants disbarats ha justificat en moltes ocasions, és enormement preocupant que es dissenyin estratègies d'aquest tipus.

Jutjant pel que es veia a les imatges televisives, a Barcelona van rebre cops els que s'hi oposaven més o menys violentament a les forces policials, però en ocasions els cops repartits evidenciaven un acarnissament absolutament innecessari, i també van rebre -i això és particularment greu- periodistes i vianants aliens a tota provocació.

Jo conec molts agents dels Mossos d'Esquadra que són excel·lents persones i magnífics professionals. Jo vull que els Mossos siguin la nostra policia i que els seus agents protegeixin els nostres drets com a ciutadans. Per això m'entristeix i em fa mal veure episodis com els que comentem, molt més que si els protagonistes haguessin estat agents d'altres cossos policials.

No es pot demonitzar el Cos de Mossos d'Esquadra, però s'hauria d'obrir un debat serè per a analitzar tot el que ha passat i posar-hi remei per tal d'evitar que fets com els d'aquests dies enterbolin la feina que els Mossos fan quotidianament en profit de tots.

Encomana el català

Sóc a Barcelona. Hi vinc sovint i aprofito, sempre que puc, per a matar les estones lliures passejant o tafanejant en alguna llibreria. I escoltant.

A vegades caminant pels carrers em distrec amb un joc que consisteix en fer una estadística de la llengua que parlen els grups -normalment de dues persones- amb què em creuo, i els resultats gairebé sempre se situen en un fifty-fifty que es veu alterat més o menys significativament en funció del barri per on transites.

Tenim, no ho descobreixo ara, una capital fonamentalment bilingüe pel que fa al parlar habitual dels barcelonins, però no és menys cert que si t'adreces als ciutadans en català, fins i tot a aquells que entre ells estan parlant en castellà, normalment -potser sóc afortunat- et contesten en la nostra llengua i si no és així com a mínim t'entenen.

A Barcelona, com arreu del nostre país, és molt alta la població immigrant vinguda de lluny, i una gran part està concentrada al sector de l'hosteleria i al comerç en general. La campanya de la Generalitat amb què he titulat aquesta entrada, s'adreça als catalanoparlants per tal que davant d'una persona que suposem immigrant estranger no deixéssim el català de banda. Jo fa temps que ho faig així i funciona: en primer lloc perquè molts t'entenen i si no, t'acaben entenent amb una mínima pedagogia; i en segon lloc perquè -més d'un m'ho ha dit- això els fa sentir-se més prop de la normalitat.

El dret que jo predico per a tothom de parlar en la seva llengua pròpia no ha de ser obstacle per a que en aquesta Barcelona babèlica s'arribi a poder viure plenament en català. Contra el pessimisme que desmobilitza, l'optimisme que exigeix i genera un treball constant.

L'últim home que parlava català

Ahir, a l'AVE, tornant de Madrid, vaig acabar L'últim home que parlava català, la novel·la amb què en Carles Casajuana ha guanyat el darrer Premi Ramon Llull. És un llibre que recomano i no només als que podem estar interessats o amoïnats per allò que el títol suggereix o a qui l'hi interessi tot el que hi ha al voltant de la creació literària sinó a qualsevol lector, perquè la història està ben construïda i les relacions entre els personatges tenen prou interès per elles mateixes.

El que m'interessa ara, perquè té molt a veure amb una de les meves dèries, és transcriure el que a la pàgina 87 diu, o més ben dit, pensa, un dels personatges, en Rovira:

"Els universitaris de seguida es passen al castellà, sobretot els que han fet dret. És molt difícil servir un ordenament jurídic escrit en castellà i seguir estimant i parlant bé el català. Els estudiants de dret surten de la facultat buscant el mínim pretext per engolar la veu i arrencar a parlar de circunstancias atenuantes i de vicios de procedimiento."

En continuarem parlant.

(La foto és d'Eduard Comellas, al diari Avui)

Primavera a Madrid

Ahir a Madrid feia un dia radiant de primavera. Després del cru hivern que han tingut, amb vent, neu i fred, el cel blau intens i els més de vint graus convidaven a passejar tranquil·lament, sense pressa, o a seure en alguna terrassa.

Sempre he dit que una de les coses que al meu parer més diferencien Barcelona de Madrid és el ritme amb què els vianants circulen pel carrer en horari laboral: hi ha un tempo molt diferenciat, i mentre a Barcelona la gent sembla anar sempre atrafegada, per feina, el caminar dels madrilenys (òbviament generalitzo) és més pausat. Quan hi vaig, les estones que la feina em deixa lliures copio aquest deambular vagarós dels ciutadans de Madrid, i si el temps acompanya, com ahir, el passeig és una delícia.

Sempre he dit que Madrid és una ciutat que m'agrada molt, i com més hi vaig, més m'agrada. I m'agrada acceptant les diferències notables amb Barcelona o París, que són les meves ciutats de referència. Això ho comentava amb l'amic L.R., de Tarragona, a qui em vaig trobar en baixar de l'AVE a Atocha el dimecres al vespre, just quan feia cinc anys de l'atemptat de l'11M. Cada cop que arribo a Atocha -i no cal dir que abans d'ahir especialment- m'imagino l'horror d'aquell dia de març en què tots ens vam sentir madrilenys.

Madrid m'agrada, però també -hi haurà qui em considerarà herètic- m'agraden els madrilenys, aquesta gent que -torno a generalitzar- és sempre d'un poble o altre però que t'acull amb tota l'hospitalitat a la ciutat que han fet seva i que, amb l'expressió encara trista per la debacle del seu equip la nit anterior a Anfield, t'indiquen amablement a quin bar pots veure el Barça-Olympique pel Plus.

Ahir, dinant a la terrassa del Café Gijón amb Madrid rebentant de primavera, parlàvem d'això i moltes altres coses davant d'un suculent plat d'ous ferrats amb morcilla i una cervesa, Mahou, no cal dir-ho.

Discriminació lingüística

En utilitzar el català, com a llengua romànica que és, ens trobem amb un problema que no existeix, per exemple, en anglès: estem fent servir un idioma de gènere en què els articles, substantius, adjectius i pronoms poden ser masculins o femenins. Durant molt temps no s'ha donat cap importància a aquest fet, però és evident que cal cercar fòrmules que, en la línia d'aconseguir la igualtat, evitin la discriminació que apareix implícita en molts textos.

La utilització de les formes masculina i femenina, o sigui les formes dobles, és, d'entrada, la via més idònia, però, certament, pot arribar a ser farragosa i, al meu entendre, s'hauria de combinar imaginativament amb d'altres solucions, com són, per exemple, les formes genèriques o les expressions despersonalitzades, les formes abreujades, etc.

Em sembla positiva la redacció actual de l'article 7 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya, que amb l'enunciat "Tractament del gènere en les denominacions referides a persones" estableix el criteri general de que "En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se'n dedueixi el contrari". No cal dir que aquest criteri el faig meu pel que respecta a aquest i els altres blogs amb què trafego.

Cal tenir imaginació a l'hora de redactar i estic convençut que poc a poc anirà calant un llenguatge que contempli la igualtat entre sexes. Per la part que em toca, espero que disculpeu les errades pròpies de l'aprenentatge.