El so de la lletra "C"

Una de les coses que fonèticament em resulten més estranyes és la utilització del so castellà de la lletra "C" quan està davant d'una "e" o una "i". És evident que en aquestes circumstàncies el so d'aquesta lletra en català és igual al de la doble "s", però és freqüent sentir-lo com si fos una "c" o una "z" castellana.

Això és freqüent fins i tot a la televisió, i porta a pronunciar Mercedes o Citroën (les marques de cotxes) igual que en castellà, quan la pronunciació correcta seria, per cert, molt més semblant a com ho pronuncien els alemanys i els francesos, al menys pel que fa a la "c". La lletra "z" també és víctima d'atemptats semblants que resulten molt evidents quan, per exemple, en noms o cognoms sudamericans, és a dir, de països on el so castellà a què em refereixo no existeix (Márquez, Chávez, Zapata...), s'utilitza la fonètica castellana.

Però és que, a més, se sent sovint que molts catalans, en parlar de la lletra en qüestió, aïlladament, també la pronuncien com es fa en castellà. El summum és quan algú parla de que té el nivell C de català pronunciant-ho a la castellana.

Primer pas: un nou ministre

No ha estat una mala sortida. Aparentment Zapatero no l'ha fet fora, és a dir, no ha cedit a les pressions del PP, però Bermejo ha plegat. La veritat és que la situació era difícilment sostenible després de l'episodi de la cacera, i amb ell de ministre les perspectives de diàleg i concertació, en la línia del que he vingut exposant, eren magres.

De Francisco Caamaño només sé el que he anat llegint aquests dies, però em sembla molt positiu que els polítics catalans que van tractar amb ell quan es negociava l'Estatut el deixin ben parat. La capacitat de diàleg que tothom reconeix al nou ministre és una qualitat bàsica en temps difícils i si a més va unida a un tarannà simpàtic, encara millor.

L'entesa personal, l'empatia o la química, com vulgueu dir-li, és fonamental a l'hora de debatre o negociar. Per allunyades que estiguin les posicions de partida, sempre existiran més possibilitats d'acord si la relació personal funciona, i si l'acord no s'aconsegueix, sempre quedarà una porta oberta per a reprendre el diàleg. Si el senyor Caamaño aconsegueix mantenir la seva reconeguda capacitat professional amb les condicions per a la negociació que també li reconeixen, tindrem molt de camí avançat per a arribar a la reforma en profunditat que la Justícia exigeix.

De tota manera, i com ell mateix va dir apel·lant al sentit de la responsabilitat dels jutges, caldrà que tots els demés hi posem damunt la taula la millor predisposició per a entendre'ns.

Les bases d'ERC i el finançament

Llegia ahir al diari que el sector crític d'ERC vol que es convoqui les bases del partit per tal que fixin la postura a mantenir en el tema del finançament. Ja hi ha una experiència significativa que va ser la de l'Estatut, que portà a ERC a pronunciar-s'hi en contra.

El conflicte intern que es pot produir no és nou ni exclusiu del partit republicà, tot i que a ERC, a resultes de l'assembleísme que marca les grans decisions a adoptar, es té molta menys fexibilitat per a resoldre'l, i es produeix en xocar frontalment el que podríem dir coherència ideològica de la base amb el necessari pragmatisme dels dirigents.

Qui més qui menys ja prepara les seves bases per a que la digestió de l'esperat acord sobre finançament o de les previsibles retallades del text estatutari no sigui difícil: ho está fent la direcció del PSC -possiblement menys pressionada que d'altres- i ho fa CiU, utilitzant molts cops al senyor Duran i Lleida com a preparador de les futures decepcions. Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i això ho saben els dirigents dels partits però costa de ser admès per la militància, que exigeix postures que mantinguin la deguda coherència amb les idees amb què combrega.

La solució no pot consistir en retirar la paraula als militants sinó que ha de passar, per força, per la pedagogia necessària per a fer que s'entengui el que les direccions fan o volen fer i aconseguir els suports necessaris, perquè el fet és que les identificacions ideològiques més fortes es produeixen en el si de la militància dels partits i van decreixent cap a afinitats més o menys sòlides a mesura que hom es distancia del nucli fins a arribar a la gran massa d'electors més o menys indecisos que són els que fan, finalment, que a les urnes uns guanyin i els altres perdin.

De tota manera, el que a mi m'agradaria és que davant aquests temes d'Estat hi hagués una posició conjunta de totes les forces polítiques, però això queda, em sembla, molt lluny.

Després de la vaga de jutges: i ara què?

Quins han estat els efectes de la vaga de jutges del passat dia 18 de febrer? El que molts demanem, això és, que amb vaga o sense es cerqui la concertació imprescindible per a fer la reforma inajornable de l'Administració de Justícia en general, sembla que no interessi massa. Crec que ara no és moment de continuar amb el debat sobre si la vaga procedia o no. No podem eternitzar-lo i, en tot cas, hi ha coses més importants a fer.

Són diverses les propostes que s'han formulat de cara a emprendre la reforma mitjançant un procés de participació de tots els agents implicats i on l'advocacia ha de jugar un paper molt significatiu. És cert que el moment polític no ajuda gaire, però també és cert que als polítics, del govern i de l'oposició, se'ls ha de demanar sempre un sentit de la responsabilitat que no pot subordinar-se a l'amor propi o al circ mediàtic.

L'espectacle resulta lamentable en veure que la resposta del ministre a la vaga és anunciar una nova norma que prohibeixi que els jutges en tornin a fer i que l'oposició continua enrocada en la crítica a la monteria dels senyors Garzón i Bermejo. Un cop ja ens hem indignat o divertit prou amb els fets que s'han anat succeint darrerament, cal pensar en el problema existent i cercar vies per a avançar i jo penso que el millor camí és implicar tots els partits polítics amb representació parlamentària per tal que comencin a fer-ho. Estic convençut de que els advocats poden assumir amb entusiasme el paper de dinamitzadors d'aquest procés i que tots els que tenen coses a dir s'hi implicaran.

Ignoro, com és natural, quin serà el desenllaç més o menys anecdòtic dels temes més mediàtics de què abans parlava, però crec que el que realment interessa a tothom és propiciar una solució als problemes de fons, i això només es pot fer treballant-hi de manera efectiva. A veure si és veritat.

La vaga d'ahir

Més enllà del ball de xifres sobre la participació, el fet incontestable és que per primera vegada ha hagut una vaga de jutges i que ha tingut, en general, un seguiment important. Jo ja havia opinat sobre la vaga en diverses ocasions i continuo pensant el que pensava: que els jutges, com a personalització d'un dels poders de l'Estat, no poden fer vaga i que la vaga no haurà servit per a gaire cosa si no assumim tots les nostres responsabilitats.

He insistit diverses vegades en el caràcter de servei públic que té l'Administració de Justícia, cosa que fa que l'opinió dels ciutadans sigui el baròmetre immediat més fiable. Qualsevol que hagi tingut contacte amb els Jutjats com a usuari pot donar compte de les mancances detectades i aquestes mancances no són d'ara sinó que s'arrosseguen de fa molts anys. Si amb l'adveniment de la democràcia no es va aprofitar per a fer una profunda modernització de l'Administració en general sinó en el millor dels casos un discret maquillatge, en l'àmbit que ens ocupa el manteniment de les velles estructures i els vells hàbits encara fou més evident, i l'anormalitat i el deficient funcionament ha passat a ser quelcom patit amb resignació pels ciutadans que acudeixen als Jutjats.

Em sembla molt valenta la postura de la consellera Montserrat Tura quan proposa fer profunds canvis estructurals en el funcionament de l'Administració de Justícia, canvis que afectarien a aspectes esencials de les lleis reguladores. Potser és així perquè -tot i haver entrat de ple en el món de la Justícia des que ocupa el lloc més alt del Departament- ve de fora i pot beneficiar-se de la perspectiva que s'obtè quan s'han pogut mirar els problemes a una certa distància i hom no es deixa portar per la inèrcia.

Possiblement l'Administració de Justícia necessita canvis revolucionaris. Que ningú s'espanti per l'expressió, que voldria que s'entengués en el sentit de radicalitat, d'anar a l'arrel dels problemes. Les inversions per elles mateixes poca cosa faran si es mantenen els mateixos esquemes i no es va més lluny:

¿Es poden desjudicialitzar determinats conflictes?

¿Es pot treure dels Jutjats el Registre Civil?

¿Es pot modificar el sistema d'accés a la judicatura?

¿Es pot formar degudament el personal dels jutjats i establir noves vies d'incorporació?

¿Es poden utilitzar realment les noves tecnologies -i el sentit comú- per a agilitzar els procediments?

¿Es poden establir terminis legals raonables per tal d'exigir-ne el compliment a tothom?

¿Es poden preveure les necessitats de dotació econòmica que derivin de tot canvi legal?

¿Es poden separar les jurisdiccions a tots els partits judicials?

Aquests i d'altres interrogants haurien de situar-se en el centre del debat. Un debat que no pot demorar-se i que ha d'integrar tots els que tenen alguna cosa a dir -i responsabilitats a assumir- en la matèria: jutges, fiscals, secretaris, sindicats, governs, col·legis professionals, parlamentaris, etc.

El moment no és el més propici, atenent als darrers trencaments anunciats i al tancament de certes postures, però el debat és absolutament necessari i inajornable.

Les paraulotes

De menut els pares o els iaios m'advertien de no dir paraulotes. De més gran és inevitable soltar-ne alguna en el llenguatge col·loquial entre amics o quan t'emprenyes. No és freqüent fer-ho en públic, a menys que el context ho permeti o fins i tot ho demani.

Al míting d'ahir d'Eusko Alkartasuna al Palau Euskalduna de Bilbao, Joan Puigcercós va dir (ho vaig veure a TV3): "Cuando se trata de joder a Euskadi y Cataluña, el PP y el PSOE se unen sin complejos", demanant disculpes per l'ús del verb "joder", que té un sentit prou explícit i que aconseguí, semblava, el cop d'efecte esperat.

Al diari Avui apareix la crònica del míting i la frase en qüestió es tradueix així: “Quan es tracta de fotre Euskadi i Catalunya, el PP i el PSOE s’uneixen sense complexos” . Això m'ha portat a reflexionar sobre el verb "fotre" omnipresent al llenguatge col·loquial català.

Certament la traducció de l'Avui és impecable, perquè la primera definició que apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear hi porta la traducció al castellà: "Tenir acte carnal; cast. hoder, joder". En tot cas, poques vegades sol utilitzar-se aquesta accepció i és el meu parer que el verb l'ha perduda en gran part, fins al punt que quan es pretén donar-li aquest sentit ha d'utilitzar un complement: "fotre un clau", per exemple. En aquest moment només recordo un tros d'una cançó d'Els Pavesos que deia: "...i és que l'han fotut i la xica va a tindre un xiquet", però alguna cosa hi deu quedar quan en moltes zones del Principat -de parla oriental- sovint el verb fotre és substituït pel verb cardar: "es va cardar una ceba amb la moto...", "m'han ben cardat", etc.

"Fotre" és un verb utilitzadíssim, fins al punt que no és rar -tot i que sigui pobre pel que fa al lèxic- sentir frases com aquestes: "Estic fotut perquè m'he fotut una ostra que estava fotuda. No em fotran més".

"Joder" és un verb que evoca situacions normalment plaents però que, malgrat això, ha agafat també un sentit semblant a "fastidiar", reforçant-lo. Si en Joan Puigcercós no hagués dit paraulotes i hagués substituït "joder" per "fastidiar" o "perjudicar", jo ja no hauria escrit això.

Mítings

Suposo que, com a acte de fe, de refermar les creences i aconseguir implicacions i entusiasmes, els mítings electorals són necessaris, però a mi cada cop m'agraden menys. Òbviament hi ha molta gent que no pensa com jo, perquè són molts els que omplen pavellons d'esports, teatres i altres espais per a enfervotitzar-se sentint els seus líders.

Si ja certes multituds em fan sentir incòmode, les coses que solen dir-se als grans mítings tampoc em fan el pes, possiblement perquè més que transmetre idees el que es fa normalment és donar consignes o cercar simplement la frase punyent contra l'adversari i insistir en un maniqueísme que exigeix adhesions inquebrantables com les que es formulaven en èpoques passades. Les imatges televisives et passen del míting d'uns al míting dels altres i les úniques diferències que un percep són de colors i sigles, perquè pel demés sol cercar-se el missatge fàcil amb el què combreguen sense marge per al dubte els escollits assistents que són situats darrere l'orador per a assentir i somriure o riure quan calgui.

Als que solem practicar el que considerem saludable exercici del dubte ens espanta bastant el amb nosaltres o contra nosaltres perquè tota campanya electoral acaba finalment a les urnes, on s'ha de prendre una decisió important, amb la qual cosa és exigible que es faci una valoració rigorosa. Lamentablement això costa de fer quan hi ha debats -que es pretenen fonamentals- que es centren en l'obscenitat o no de l'assistència d'un jutge i un ministre a una jornada de caça.

(Foto EFE/CABALAR al diari Avui)