Com buidar la casa

Aquests dies m'he posat a endreçar coses a casa i he constatat el que ja em temia: amb els anys vas acumulant un munt d'objectes la majoria dels quals tenen una vida útil (per a tu mateix) absolutament efímera. No parlo d'allò que s'ha espatllat irremeiablement i que té un destí clar al corresponent contenidor d'escombraries o a la deixalleria municipal. Parlo de coses encara utilitzables però que no uses i que acaben fent nosa. N'exposo, sense ànim exhaustiu i sense que l'ordre signifiqui res, una relació per categories:

1.- Allò que guardes per a quan tinguis nets: cadiretes per al cotxe (que possiblement no serviran per no estar homologades), el bressol, trones, una enormitat de joguines...

2.- Cintes de vídeo en format Beta o VHS que no has tornat a veure des de fa segles i que no tenen cap mena de valor ni t'interessen, discs de vinil i cassetes en la mateixa situació.

3.- Mobles que en el seu moment van ser substituïts per d'altres i que ni t'agraden ni téns on posar-los.

4.- Electrodomèstics de diferent pelatge, que funcionen però no utilitzes.

5.- Roba que no t'has posat els darrers cinc anys.

6.- Objectes diversos que t'han anat regalant o que has comprat en moments de fervor consumista i que dormen entaforats a qualsevol altell.

Etc., Etc. Fixeu-vos, en tot cas, que no parlo de llibres.

Sí que saps què fer amb la roba, per exemple, perquè hi ha organitzacions que la recullen, i a vegades téns la sort de poder donar algun objecte a algú que coneixes i que casualment el necessita, però aquí s'acaba tot. Em consta, però, que a d'altres llocs periòdicament la gent monta paradetes a la porta de casa i dóna o canvia allò que no vol, però aquí no en tenim la costum. També hi ha webs d'intercanvi o donació però amb un àmbit territorial massa extens.

Avui he trobat a Internet una iniciativa interessant: la de la regidoria de Medi Ambient de Reus que ha creat un espai virtual (http://www.reus.cat/medi_ambient/donocanvionecessito) circumscrit a l'àmbit de la capital del Baix Camp. Ignoro si això existeix a les Terres de l'Ebre.

Vergonya de la societat consumista-fetitxista en què vivim on tanta gent no disposa del mínim imprescindible: a vegades somnio amb una casa buida, que permeti tornar a començar pràcticament de zero equipant-la amb allò que realment necessitem i ens agrada, sent dominador de l'espai i no un dominat pel contingut.

Assuts i navegabilitat

Sempre he tingut els meus dubtes sobe la navegabilitat de l'Ebre, al menys pel que fa a una navegabilitat a l'europea (canals francesos, Rhin, Danubi) molt diferent de la que ha estat tradicional al riu. L'Ebre té un règim mediterrani, molt allunyat del de la majoria dels rius europeus i no es poden fer miracles.

Durant anys s'han invertit quantitats importants en treballs de dragat i condicionament de les ribes, però el resultat ha estat minso, quan no equiparable a l'odisea de Sísif amb la pedra, i absolutament desproporcionat amb relació al cost. Després de tot això semblava que s'imposava el criteri d'adaptar la navegabilitat al riu i no a l'inrevès, però recentment la Cambra de Comerç, donant ressó a una iniciativa empresarial, ha tornat a posar el tema d'actualitat.

Es tracta, pel que sembla, de construir diversos assuts al tram inferior del riu. Els assuts permetrien instal·lar minicentrals elèctriques (a l'assut de Xerta ja n'hi ha una) i a més, en retenir l'aigua farien navegables els trams compresos entre assut i assut, elevant el nivell de l'aigua i conseqüentment augmentant el calat.

A ningú se li amaga que la rendibilitat esparada del projecte rau en la producció d'electricitat i en la urbanització més o menys intensa de trams de la riba del riu, acompanyada, pel que sembla, per l'obertura de dos canals de navegació, des del riu cap a La Ràpita i L'Ampolla, amb la urbanització de les zones adjacents als canals.

Els arguments contra tot això poden ser de tot tipus i se'n destaquen els de caràcter biològic (conservació de la fauna i flora bàsicament) en la línia determinada per la Directiva Marc de l'Aigua, però n'hi ha d'altres com el de l'altíssima inversió necessària (d'entrada amb recursos públics) i els de caràcter hidrogeològic que em comentava aquesta tarda un amic expert en la matèria: la construcció dels assuts no faria més que agreujar considerablement els riscs derivats de les grans crescudes de l'Ebre.

L'any 1907 van baixar per Tortosa uns 20.000 metres cúbics per segon, amb els efectes per tots coneguts. Va ser una de les crescudes extraordinàries que es repeteixen cíclicament, en períodes pròxims als cent anys. Res la va aturar, però ara tampoc res aturaria una riuada semblant: la descàrrega brutal del Segre i el Cinca no podria ser continguda per Riba-roja (no gaire gran i quasi sempre proper al límit per necessitats hidroelèctriques) i els assuts no farien sinó incrementar els desastrosos efectes.

Si és així, hi ha massa coses a la vora del riu, fruit de la pèrdua de la por ancestral a les riuades, com per a fer experiments: cases aïllades, trames urbanes, el polígon de Campredó, assentat ell mateix en una zona d'ullals. L'Ebre paeix amb petits desastres les crescudes ordinàries inferiors als 3.000 metres cúbics per segon. ¿Què passaria amb crescudes de 10.000, 15.000 o 20.000 metres cúbics per segon, excepcionals però possibles com la de 1907?

Nadal

És impossible escapar del Nadal. Hi ha el Nadal dels creients i hi ha el Nadal dels consumistes, però hi ha també un tercer Nadal, laic si voleu, on al marge de les celebracions religioses o el tràfec comercial les famílies es retroben i la gent es torna més amable, com si per uns dies hom trobés encertat sortir una mica de la cuirassa i exterioritzar els afectes.

Les salutacions ja no es limiten a un simple bon dia o adéu, sinó que van acompanyades del Bon Nadal o Bons Nadals. Són els dies en què el pas de puça de Santa Llúcia ja és pas de pardal, a l'espera del pas de dimoni: el dia es va allargant imperceptiblement.

Ens agrada ser a casa, amb fred al carrer si pot ser, i les sobretaules dels dinars s'allargassen fins a l'hora del sopar:

- jo només prendré fruita, que estic tipa.

- jo ni això.

Venen els records i especialment els de la infantesa, la veritable pàtria de l'home, com deia Rilke, i aquests dies de Nadal intentem recuperar el que sentíem i vivíem aquells nadals de quan érem xiquets. Ho hem reviscut en els ulls meravellats dels nostres fills, però ens esforcem per tornar a la nostra infantesa: el pessebre que fèiem amb els iaios, les nadales desafinades, la il·lusió de la nit de Reis.

Tanco els ulls i em veig, xiquet, "set anys la cara ben neta, ulls oberts, camisa nova", movent les figuretes del pessebre, amb la molsa enfarinada i les muntanyes de suro, una nit de Nadal de fa molts anys i recordo tots aquells que seien al voltant de la taula i ara ja no hi són.

En obrir els ulls, que s'humitegen encara que un no vulgui, torno a la pantalla de l'ordinador per a desitjar a qui llegeixi això un bon Nadal.

Madrid m'agrada

Madrid m'agrada. M'agrada passejar pels seus carrers, viure la vida dels seus barris, beure i picar a les seves tasques, tafanejar a les seves llibreries. M'hi trobo bé.

Més enllà de la impertinència d'algun taxista si et sent parlar en català amb qui t'acompanya, més enllà del culte als símbols del què és insígnia l'enorme bandera rojigualda de la plaça de Colón, més enllà dels altaveus de la caverna mediàtica, aquest Madrid que és en part un poble gran on tothom és de fora, m'agrada.

Mentre em cruspia uns xurros banyats en xocolata en una terrassa de la plaça de Jacinto Benavente, -llàstima de la fatxada de l'edifici on hi ha el Centro Gallego- el dissabte llegia la columna "El dedo en la llaga" que escriu Javier Ortiz (http://www.javierortiz.net/) al diari "Público" on, amb el títol "El agua de Valencia", deia:

"...ya va siendo hora de que se aborde con seriedad y franqueza lo que hay detrás de las reivindicaciones valencianas sobre el agua. No se puede construir un modelo económico basado en el agua donde la hay tan escasa. Más y más campos de golf, más y más césped, más y más piscinas, hoteles, urbanizaciones, cultivos de regadío… Es un disparate.

Ahora Aragón quiere plantar una especie de Las Vegas en medio de su propio desierto, con la tira de casinos y hoteles. Va a necesitar agua a raudales para poner todo ese monstruo en condiciones. Al Ebro no le va a quedar ni una gota excedentaria."

Tret de la darrera frase (és obvi que al nostre Ebre ja no li queda ni una gota excedentària des de fa molts anys) i tant que el posava el dit a la nafra! i en passar per La Cibeles recordava aquell 11 de març de 2001 en què ens vam manifestar per Madrid, omplint el Paseo del Prado i el carrer Alcalà amb la participació inestimable de tants i tants madrilenys que ens van fer costat.

I és que és això: Madrid és la COPE i El Mundo, l'anticatalanisme furibund de quatre que tenen mitjans per a escampar-lo confonent moltes vegades a gent de bona fe, però també és tants i tants que t'acullen obertament, que sempre estan a punt per a recolzar una causa justa, que se saben de memòria cançons de Raimon o de Llach o que -ho he vist- s'esforcen per llegir en català Martí Pol o la Rodoreda.

Ja ho he dit: Madrid m'agrada.

L'advocacia i els Drets Humans

Divendres passat el Consell General de l'Advocacia va fer lliurament dels premis Drets Humans d'enguany. Els premiats foren el director d'orquestra Daniel Barenboim, el Monastir Mater Dei, de Nampula, a Moçambic, els periodistes Nicolás Castellano i José Naranjo, el programa de TVE “Con todos los Acentos" i la senegalesa Khady Koita (a la foto).

L'òrgan màxim de l'advocacia de l'Estat premiava així la lluita contra les mutilacions sexuals practicades amb les xiquetes africanes (Khady Koita), la integració en una mateixa orquestra de músics israelians i palestins (projecte West Eastern Divan, de Barenboim), la lluita contra els assassinats de xiquets i adolescents per a traficar amb els seus òrgans (monjes de Nampula), el treball periodístic honest i rigorós sobre la immigració dels caiucos i les pasteres (els periodistes canaris Nicolás Castellano i José Naranjo) i l'esforç que per la integració dels immigrants fa el programa de la 2 que dirigeix José Morillas.

Molts cops s'oblida la dedicació de l'advocacia en general a la lluita pels Drets Humans allà on no existeixen o es troben en perill, però aquesta lluita existeix arreu del món. En els darrers temps hem vist la persecució contra els advocats pakistanesos, el treball d'advocats xilens i argentins per a fer justícia amb les terribles dictadures que van sacsejar els seus països, la presència d'advocats espanyols als processos seguits contra saharauis, i tants d'altres.

L'advocacia transcendeix i ha de transcendir sempre la simple defensa d'interessos particulars i ha d'estar vigilant per tal de garantir, en general, que els més elementals drets de les persones es respecten. Divendres passat, a la sala dels passos perduts del monumental edifici de la Borsa de Madrid, a més d'un els assistents se li humitejaven els ulls escoltant Khady Koita i els demés premiats. El compromís amb llurs lluites en defensa dels Drets Humans és i serà ferm i decidit.

TV3 i la crosta nacionalista

S'està escrivint molt aquests dies sobre TV3 a propòsit del tancament pel govern de Francisco Camps del repetidor de La Carrasqueta. No vull ara insistir en el tema en si mateix, tret de recordar la possibilitat d'ajudar a Acció Cultural del País Valencià a pagar la multa imposada.

També s'ha parlat a bastament de la crosta nacionalista que segons alguns té TV3. Que consti que -poc televident que sóc- si mantinc alguna fidelitat com a espectador és a TV3 i sobre tot al Canal 33, però això, des d'un punt de vista proper a la sociolingüística no em priva de poder ser crític, sobre tot quan moltes vegades veiem la televisió pública del Principat com si fos una televisió de tots els Països Catalans. Així que anem a parlar de suposades crostes, nafres o esgarranys:

1.- A TV de Catalunya mai han sabut, pogut o volgut tenir clar del tot l'abast geogràfic de l'àmbit de notícies nacionals. No només en els darrers temps. De sempre. Les notícies de Múrcia o Espinosa de los Monteros es donaven i es donen com si fossin tan nostrades com les notícies de Vic o Girona.

2.- Amb la qüestió meteorològica es feien i es fan certes gosadies. El segon mapa que sol aparèixer és prou eloqüent, però se li dóna sempre una repassada ràpida, tret de quan hi ha forts aigüats al País Valencià o ha nevat al Puigmajor.

3.- Tenim, de sempre, als entranyables Pere Codonyan, Empar Marco i Margarida Solivelles que aporten algunes pinzellades de l'actualitat del profund nord, el profund sud i el profund est, però com també ho fan els corresponsals a Madrid, Euskalherria, París o Londres. Ningú -si no m'erro- parla habitualment des de la Franja de Ponent, Andorra o L'Alguer.

4.- Descaradament -i sóc culer- si juga el Barça amb el Mallorca, el Llevant o el València, TV3 discrimina entre l'equip nostre i els altres, amb certes dosis de simpatia paternalista envers els dos primers equips esmentats. Aquí s'evidencia enormement la manca de voluntat de construcció nacional de "la teva".

5.- En ocasions es fa alguna conyeta respecte del parlar del País Valencià o les Illes, com si del Coll de Balaguer cap a ponent i migjorn o de la línia de costa cap a llevant parléssim com parlem perquè no arribem a més o perquè volem fer gràcia.

6.- Quan es fan desconnexions "comarcals" realment es fan desconnexions "provincials", però de les quatre províncies. Que jo sàpiga no es fan desconnexions a la Catalunya Nord, Les Illes o el País Valencià. Els soferts i militants espectadors de Catarroja, per exemple, ¿no deuen tenir un sentiment d'irrealitat en veure que no poden assabentar-se del què passa a l'Horta de València però poden donar lliçons dels petits esdeveniments quotidians de Reus?

7.- S'ha de tenir més cura amb la llengua que es parla, però a més tots els accents haurien de tenir presència suficient (és molt minsa) pel que fa a presentadores i presentadors i veus en off.

8.- S'ha de potenciar totes les manifestacions culturals o tradicionals, en sentit ampli, des dels castells (que cada cop m'agraden més malgrat que a les Terres de l'Ebre no en fem) fins a la pilota valenciana (que trobo espectacular) o les Falles, sense caure, com sovint es fa, en un cert etnocentrisme que porta a que sembli que es menysprea allò que no és propi del Principat.

Etc., etc.

O sigui: hi ha molt camí a fer si es vol que TVC sigui una televisió que realment doni servei a tots els territoris de parla catalana i estic convençut que els que la fan deuen patir tensions de tot ordre. Necessita millorar i és feina de tots fer el que es pugui per tal que millori i que tothom, a Vall de Roures, a Banyuls, a Felanitx, a Novelda, a Les Escaldes, a l'Alguer o a Berga, la reconegui plenament com a pròpia. La resta de catalanoparlants que veuen cada dia la Televisió de Catalunya s'ho mereixen. Més encara els amics del País Valencià a qui es vol privar de continuar veient-la.

Ànims! Primer a aconseguir que es torni a veure arreu. Després a millorar-la entre tots.

Chapeau!

Llegia l'altre dia a La Marfanta que ICV aprovava amb un 6 els primers sis mesos del govern de Ferran Bel a l'Ajuntament de Tortosa i Jaume Forcadell explicava el per què d'aquesta puntuació.

No parlaré aquí dels diversos aspectes de la gestió de l'equip de govern municipal que Forcadell avaluava en un sentit o altre, sinó que em limitaré a treure'm el barret pel gest que representa el que ha dit el regidor ecosocialista: un polític de l'oposició aprovant la gestió del govern municipal!

Els ciutadans estem massa acostumats a veure desqualificacions automàtiques de la gestió o les propostes d'uns i altres pel simple fet de formar part de forces polítiques diferents, i a la immensa majoria de ciutadans que no militem a cap partit això no ens agrada, perquè sabem que no és cert. Els polítics de l'oposició suspenen la gestió dels governs respectius i els polítics del govern suspenen les propostes dels seus opositors. Com si el ciutadà fos tan estúpid com per a no poder considerar en cada moment les bondats o maldats de qualsevol política.

No hi ha res absolut: ni els nostres són tan bons ni els altres tant dolents. Uns i altres l'encerten o l'empastren. Va com va.

En una època en que la desqualificació de l'adversari és tan previsible, es podrà coincidir més o menys en la puntuació que dóna Jaume Forcadell al govern municipal de Tortosa, però s'ha de reconèixer que el seu gest dignifica la política. Que l'exemple s'escampi.