Anem malament

Estem assistint a l'espectacle de l'aritmètica judicial: el que importa és saber quants magistrats progres i quants de conservadors composen cada òrgan judicial. Segons quina sigui la majoria, resulta bastant previsible saber si a De Juana Chaos el deixaran en presó atenuada o no, si es processarà a Juan José Ibarretxe, o si l'Estatut català tindrà o no el vist i plau del Tribunal Constitucional. La mostra més evident del que dic ha estat la recusació per sis vots contra cinc del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, que ha seguit en el temps a d'altres fets similars, com per exemple la substitució de la Sala sentenciadora pel Ple de la Sala penal de l'Audiència Nacional en el cas De Juana Chaos.

Anem malament quan la justícia s'imparteix d'una o altra manera depenent de les fílies o fòbies polítiques dels jutges, ja siguin "dels nostres" o no. Seria desitjable que el que ens preocupés dels jutges fos únicament la seva preparació jurídica, la seva capacitat de treball, la capacitat -vinculada al sentit comú- de contemplar les lleis en el context de la realitat social i altres qualitats semblants. El cas Pérez Tremps evidencia que això no és així i que més enllà de com es resolgui la situació creada al Tribunal Constitucional pel que fa a l'Estatut, cal un procés serè i profund de reflexió per a treure el més mínim dubte sobre aquest pilar fonamental de l'estat de dret que és el Poder Judicial.

L'Ebrebloc

Dissabte no vaig poder participar a la trobada de blocaires. Sé que ha estat un èxit i felicito sincerament els organitzadors.

Fa una estona llegia el que Manel Zaera escrivia sobre la trobada i comparteixo les reflexions que fa sobre els blocs en general i els blocs polítics en particular, entre els quals esmenta el meu, definint-los com a "un lloc on una persona que té una dedicació específica, la política, s'expressi sobre allò que vulgui, i que sigui capaç de comentar les coses positives i negatives dels seus afins i dels seus contraris polítics" si bé hi introdueix també el dubte, que comparteixo, de si el meu bloc es pot qualificar com a polític.

M'agrada tafanejar als blocs ebrencs i molts d'ells els llegeixo amb plaer i interès. Als meus enllaços hi tinc -sense pretendre ser exhaustiu ni molt menys- els blocs de les persones que conec més i els blocs que, sense conèixer personalment l'autor, m'interessen d'una manera especial. Certament cadascú té una determinada ideologia i encara que no es vulgui, sol traspuar quan escrius encara que sigui sobre temes no estrictament polítics, però hi ha també els blocs "de partit" amb una línia expositiva bastant previsible, cosa que evidentment no critico perquè cadascú és lliure d'escriure com desitgi.

Jo diria que bloc polític és aquell que tracta exclusivament de política i dintre d'aquesta categoria hi hauria els blocs de partit i la resta de blocs polítics, sense que això vulgui dir que els autors d'aquesta resta de blocs no puguin ser considerats amb una o altra orientació política més o menys determinada. Jo penso que, com molts altres blocaires, faig un bloc de reflexió personal sobre els diversos temes que m'interessen o m'afecten en un moment donat, sense excloure la política.

Darrerament voldria escriure més sobre llibres i música, i em comprometo a fer-ho, però a vegades resulta enormement difícil evitar parlar sobre els que han estat els temes de les meves últimes entrades al bloc. Per a vèncer aquesta tendència que a cops m'arrossega, avui he procurat no parlar de la manipulació que interessadament es fa dels sentiments de molta gent envers el terrorisme -com es va veure el dissabte per la tarda a Madrid- i m'he limitat a fer aquesta modesta aportació a l'Ebrebloc al què no vaig poder assistir.

Ibarretxe i el Tribunal

Avui el lehendakari Juan José Ibarretxe ha anat a declarar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc. El fet que se li imputa és haver-se reunit amb els líders de la il·legalitzada Batasuna -Otegi entre ells-, l'abril de l'any passat, en el curs de l'anomenat procés de pau derivat de l'alto el foc d'ETA. El lehendakari és la màxima autoritat política d'Euskadi i molts ciutadans se senten perplexos pel fet que el reunir-se amb els que, com sap tothom, són portaveus de l'esquerra abertzale que és una part important de la població basca, per a avançar cap a la solució del conflicte, pugui ser objecte de l'acció dels tribunals. Òbviament fins i tot un president autonòmic pot delinquir i haver de respondre davant dels jutges, però es té la sensació de que el que s'està criminalitzant no és més que una lícita actuació política desenvolupada pel lehendakari en el marc de les funcions que li són pròpies.

Les posicions de recolzament a Ibarretxe han merescut una rèplica del Consejo General del Poder Judicial en defensa de la independència dels jutges i tribunals. Res a dir: aquesta independència ha de ser un pilar fonamental de l'estat de dret, però com ha dit avui mateix el vocal de l'esmentat consell, Fèlix Pantoja, el cas és bàsicament polític i vivim uns temps en que les pressions político-mediàtiques poden donar lloc a determinades dinàmiques respecte a les quals és molt difícil restar al marge.

La meva opinió personal és que el diàleg no hauria d'estar penalitzat: si el lehendakari va emprendre converses amb els interlocutors polítics per a cercar solucions al problema d'Euskadi, assumpte en el què no se li pot negar el dret i el deure d'actuar, és evident que no podia deixar fora cap d'aquests interlocutors, sobre tot si -il·legalitzats o no- representen l'opció política de milers de ciutadans del país que governa.

De tota manera, convè no oblidar, com també assenyala Fèlix Pantoja, que els tribunals es limiten a aplicar les lleis que no han fet ells, sinó els polítics, i que moltes vegades són tan obertes o indeterminades que poden permetre -i aquests dies ho veiem- tota classe d'interpretacions. Penso, però, que seria desitjable que, en interpretar les lleis, no es perdés mai de vista la realitat social del moment en què es produeixen els fets als què s'han d'aplicar.

Atocha 55 i De Juana Chaos

Ahir dia 24 va fer trenta anys dels assassinats comesos al despatx d'advocats laboralistes, vinculats al PCE, del número 55 del carrer d'Atocha de Madrid. Aquell 24 de gener de 1977 jo estava fent la mili a Cartagena i no recordo com em vaig assabentar dels fets, però sí que recordo l'impacte que em van produir: fins al mes de desembre havia estat fent pràctiques a un despatx laboralista a Barcelona i Manresa, relacionant-me amb molts companys i companyes que des del dia a dia feien tot el que podien per a assolir una defensa efectiva dels drets dels treballadors i dels sectors més febles de la societat. Els que volien que tot continués igual no estaven disposats a acceptar-ho.

Faltaven encara tres mesos per a la legalització del PCE el dissabte de Pasqua, però l'enterrament dels cinc assassinats va ser una multitudinària demostració d'indignació, amb milers de persones al carrer. Sovint, quan vaig a Madrid, passo per davant d'Atocha 55, on una discreta placa recorda els fets.

D'altra banda, avui l'Audiència Nacional ha resolt que l'etarra De Juana Chaos segueixi empresonat a resultes d'una controvertida sentència encara no ferma que el condemnava a 12 anys per amenaces, malgrat continuar una vaga de fam que l'ha col·locat en una situació d'evident risc per a la seva vida, segons diuen els metges. Arguments jurídics n'hi han a favor i en contra de la decissió; de fet quatre dels magistrats han expressat la seva opinió contrària a la majoritària dels seus companys. Ara bé, a part de les estrictament jurídiques hi ha altres consideracions a fer.

Des del punt de vista polític, la decissió de l'Audiència Nacional -produïda evidentment en el marc de l'Estat de Dret- és un element més que dificulta l'avanç cap a una solució del conflicte. En aquesta matèria aquesta resolució judicial no és l'única produïda en els darrers temps que no ajuda, ans al contrari, en el difícil camí de la pau (casos Otegi, Ibarretxe, Jarrai...) i en temes com el que ens ocupa és molt difícil que el criteri jurídic a aplicar només pugui ser un: bona prova d'això és la manca d'unanimitat entre els membres dels tribunals, encara que la postura majoritària sigui la que aplaudeixen els que defensen les tesis més dures contra el que, abans del salvatge i incomprensible atemptat de Barajas, s'anomenava procés de pau.

Però al fet que les resolucions judicials referides puguin ser políticament incorrectes, amb relació al sentir majoritari de les forces parlamentàries de no descartar altres vies de solució més enllà de les policials, s'hi afegeix una consideració de caràcter humanitari respecte a l'evident risc de mort del pres, i a mi no em val l'argument de que ha estat De Juana Chaos qui "s'ho ha buscat". Aplicant el que demanava el Fiscal no es cedia a cap xantatge: s'actuava humanitàriament fins i tot amb aquell que, pel seu historial delictiu, pot semblar que no s'ho mereix en absolut.

L'execució de Sadam Hussein

Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.

A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...

Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.

El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.

Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.

Bons Nadals

He arribat a la conclusió de que sóc un blocaire típic: com deia mon iaio, faig arrencades de cavall andalús i aturades de burro manxec. Podria cercar excuses per a la meva inactivitat al bloc des del 9 de novembre, però us les estalvio. Són coses que passen i prou.

Després de la llarga precampanya, la campanya pròpiament dita i el període postelectoral de configuració del govern, sembla que tot comença a rutllar de nou, en tots els àmbits i sense Dragon Khan. Hi ha per davant una etapa de quatre anys que entre tots hem de procurar que representi un avanç important en moltes coses, a Catalunya en general i a les Terres de l'Ebre en particular: ens hem de treure la son de les orelles.

Ara us vull parlar d'alguns llibres i del seu autor. El passat 15 de desembre vaig tenir la fortuna de conèixer l'escriptor nordamericà Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957), a qui vaig recollir a l'aeroport del Prat per a dur-lo a Girona, on rebria el premi Liberpress. Jon Lee Anderson és col·laborador del New Yorker i ha estat un observador privilegiat dels darrers conflictes que han sacsejat i sacsegen el món. D'ell jo havia llegit "La caída de Bagdad" (Anagrama, 2005), una crònica personal directa i implicada en el sentir dels iraquians que em va semblar extraordinària. Ara estic llegint el seu darrer llibre publicat en castellà: "Che Guevara: una vida revolucionaria" (Anagrama, 2006), una biografia del Che minuciosament elaborada a partir de l'accés als arxius del govern cubà, l'obtenció de diaris personals d'Ernesto Guevara i la col·laboració de la vídua del líder guerriller, Aleida March. Per a escriure el llibre, Anderson i la seva família s'instal·làren a La Habana, on hi van viure tres anys.

Vaig poder parlar bastant amb Jon Lee Anderson sobre Cuba i Fidel, sobre Irak, on acabava de passar dos mesos, sobre la immigració, sobre la pena de mort. S

Bet Khanun

No vull fer demagògia. En aquest nostre món rebem cada dia un munt d'informació i és normal que la nostra atenció es centri en els fets que ens toquen de més prop. Jo mateix he estat parlant els darrers dies en aquest bloc de les eleccions al parlament i dels pactes que han dut al futur govern d'entesa i això no vol dir que no m'amoïnin i em facin patir altres fets que passen arreu.

Bet Khanun és una població de la franja de Gaza que ha estat el darrer escenari de la barbàrie militarment organitzada contra la població civil. Ahir, per exemple, dinou palestins d'una mateixa família, molts d'ells xiquets, van morir a conseqüència dels míssils llançats per l'exèrcit israelià. Des de començament d'any ja han mort pels atacs israelians 96 xiquets, segons informava ahir el president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin).

Repeteixo que no vull fer demagògia, però s'ha de dir que ben poc o res es fa des de la resta del món per a aturar aquesta bogeria i la nostra passivitat genera el sentiment d'impotència i abandó de tants i tants que acaben veient només les accions terroristes com a única resposta, alimentant així el cercle diabòlic que durà més i més morts, la majoria, com els 96 xiquets i tants d'altres, aliens a qualsevol responsabilitat.

La mateixa globalitat informativa que ens fa saber -si hi ha espai als mitjans de comunicació i el tema és de rabiosa actualitat- el que passa a la resta del món, hauria de permetre la ràpida i eficaç resposta de la comunitat internacional davant els atemptats contra els més elementals drets humans a Palestina, a l'Irak, on sigui.

No hauríem d'oblidar, tampoc, les altres grans tragèdies col·lectives que desapareixen dels mitjans de comunicació quan baixen en el rànking de l'interès informatiu, i que continuen existint malgrat ja no siguin notícia.

Però, com deia Serrat, "mentrestant Europa va fent d'esma" i sembla que ens limitéssim a comptar els morts i a moure el cap en senyal de desaprovació o fins i tot dolor, -que no nego-, per a tornar a cercar a les planes del diari o esperar als informatius de la ràdio o la televisió les notícies que ens són realment properes.

És la tercera vegada que dic que no vull fer demagògia i sóc el primer que m'incloc dins la passivitat i l'allunyament que critico, però no ens podem quedar així davant la barbàrie.