Nits d'estiu

Estem suportant una calor intensa. De dia, els que podem, fugim del sol abrassador i cerquem el magre consol d'una ombra, càlida malgrat tot. De vegades bufa la marinada, però hi han moments que sembla que es perdi o s'esgoti a força de travessar els carrers. Els camins i els arbres estan polsosos després de dies i més dies sense ploure i ens arrosseguem galvanosos al llarg del dia.

Després, com sempre, ve la nit alleujant una mica, no gaire, la xafogor. Allarguem les nits d'estiu a l'aire lliure entre converses i riures. Aquestes nits de Sant Jaume el poble viu immers en les festes i retrobem els amics que tornen cada any. Avui tindrem lluna nova i previsiblement el cel tornarà a ser un immens entapissat d'estrelles que més d'un mirarem embadalits identificant constelacions i planetes o descubint el miratge fugisser dels estels que el travessen. Són aquestes nits d'estiu mediterrànies, amb regust de salabror, de les olors dels menjars de sempre, i més d'un cop cerquem el plaer de l'aigua per combatre la calor quan el garbí ja s'ha mort definitivament.

La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la notra quotidianeïtat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument aquestes nits d'estiu a les platges del Delta.

El factor humà

Aquest era el títol d'una novel·la de Graham Greene i hi he pensat en veure el terrible accident del metro de València. He llegit que els més moderns sistemes de seguretat deixen molt poc marge d'actuació al maquinista i compten amb automatismes capaços d'aturar el convoi si es depassa la velocitat aconsellable. Sembla que aquest no era el cas a la línia 1 valenciana.

He llegit també que el sistema que tècnicament ofereix més garanties és que el metro funcioni sense conductor, ja que així es minimitza el risc, i sembla que s'avança en aquesta direcció.

Hem passat de la desconfiança de l'home envers la màquina, que portava a que sempre hi hagués d'haver algú que vigilés els diversos ginys mecànics, a que ja ara sigui la màquina la que vigila l'home per corregir les seves errades i, en un immediat futur, a que no calgui vigilar l'home perquè tot ho farà la màquina sola.

L'home -l'ésser humà vull dir en tot moment- és difícilment previsible en moltes ocasions: s'indisposa, es distrau, s'adorm, s'equivoca ... i això fa que sigui arriscat encomanar-li segons quines tasques. Errare humanum est. Bertolt Brecht, però, deia sarcàsticament en un magnífic poema antimilitarista que l'home té un defecte: pot pensar. Des que el poeta alemany va escriure això, les màquines han avançat moltíssim i es parla d'intel·ligència artificial: pot ser intel·ligent el sistema que comandi un convoi del metro, com ho és el que millora la capacitat destructiva de les màquines militars.

El que és cert és que darrera la intel·ligència artificial hi ha el treball intens i constant del cervell humà, per a ajudar a viure o per a matar millor.

L'abstenció

Un no se n'adona i entra al bloc i veu que ja han passat nou dies des de la darrera cosa que va escriure, el 13 de juny. Mentrestant ha passat un estatut i un president ha dit que no hi tornarà i alguns continuen dient les mateixes barbaritats de sempre...i ha entrat l'estiu precedit per núvols de pols del desert empastifant-ho tot mentre totes les forces polítiques de Catalunya comencen a esmolar les espases per a la llarga campanya que s'acosta.

¿Es farà a fons una reflexió seriosa sobre el fet que més de la meitat de la població d'aquest país no hagi anat a votar? i ¿Es variaran les estratègies polítiques per tal d'aconseguir reduir l'abstenció? Ens manca, suposo, una caracteritació fidel dels abstencionistes, que poden respondre en el cas del darrer referèndum als següents tipus:

a) Els que ho han de ser per força o quasi (malalts, viatgers de darrera hora, no inscrits, etc.)
b) Els que ho són d'una manera militant, per oposició rotunda al sistema.
c) Els instal·lats en el confort del dia de platja o del que sigui que es justifiquen amb un "el resultat està cantat...de mi no dependrà...".
d) Els que, per principi, passen totalment.
e) etc.

Però, a més, segur que hi ha un tant per cent important que creu sincerament que la dinàmica política i social només compta amb ells en molt concretes ocasions i se sent utilitzat quan se li demana que voti i completament oblidat un cop ja ha votat, mentre percep que el que s'anomena classe política és quelcom totalment aliè al ciutadà d'a peu.

No m'atreveixo a quantificar cada tipologia, però crec que el procés de reflexió del per què d'aquest percentatge superior a la meitat s'ha d'emprendre d'una manera ràpida i rigorosa per part de tots, sense partidismes de cap mena.

El debat de l'Estatut a TV3

Diumenge al vespre vaig seguir el debat sobre l'Estatut a TV3. Val a dir que jo ja tenia decidit el vot, que serà afirmatiu. M'he llegit el projecte d'Estatut que se sotmet a referèndum i penso que és un avanç important sobre el de 1979 en moltes coses. Reconec que m'hauria agradat més el sortit del Parlament el 30 de setembre, i comparteixo afectes, amistat i moltes coses amb gent que pensa votar no, cosa que respecto.

No esperava del debat televisiu res més que veure com s'establia la confrontació de raonaments entre uns i d'altres, i vaig procurar estar atent amb la màxima objectivitat possible, cosa difícil d'aconseguir.

En vaig treure diverses conclusions:

1.- Hi ha polític a qui no li van les distàncies curtes (més d'un).
2.- Hi ha polític a qui se li nota molt quan defensa quelcom que no s'acaba de creure (un segur i sent generosos, potser dos).
3.- Costa fer un discurs clar, moderat, respectuós i contundent alhora (algun se'n va sortir).
4.- Hi ha qui s'ha crescut en el procés viscut els darrers mesos i que, utilitzant el llenguatge de la boxa, possiblement hauria aconseguit un KO i més d'una victòria als punts.

Això és el que tenen els espectacles televisius i ja en vaig parlar en un comentari publicat en aquest bloc el dia 4 d'abril. Potser el que hauria calgut és una cosa menys distreta però més útil: fer una comparativa detallada entre l'Estatut de 1979 i el projecte que s'ha de votar el diumenge que ve.

Sé que els que propugnen el no (i no parlo dels que segueixen l'orientació del PP o altres corrents conservadores o centralitzadores) invoquen altres arguments, que van des de la impossibilitat d'acceptar les retallades al projecte enviat a Madrid a l'eventual hipoteca sobre les aspiracions a millorar que pot representar el nou Estatut si s'aprova. Ho respecto però no ho comparteixo. A mi em va bé obtenir un Estatut millor que l'actual aprofitant unes condicions polítiques i socials que qui sap quant tardaran en repetir-se, conscient que amb això no s'impedeix avançar en tot allò que calgui.

El diumenge no es tanca res.

El canvi climàtic

Amb això dels blocs un escriu sense saber si hi haurà algú que el llegeixi, però he constatat que, sorprenentment, ens llegeix més gent de la que ens pensem. A vegades, casualment, algú et troba pel carrer i t'ho diu o t'envia un e-mail i et fa arribar les seves impressions. El blocaire aleshores -no em dol dir-ho- se sent gratificat, perquè el blocaire -aquest blocaire al menys- escriu per a ell mateix, però també per a comunicar amb els altres.

Aquesta tarda he estat al Museu del Montsià, a Amposta, on Daniel Ramírez, meteoròleg de TV3, parlava de "Terres de l'Ebre i canvi climàtic" en el marc de la Segona Setmana del Medi Ambient organitzada pel Parc Natural del Delta. A mi, que sóc de lletres, cada cop m'agrada més escoltar als de ciències i més quan parlen d'un tema que ens toca de ben prop. Sempre aprens coses i si en sabies alguna, bo és que te la recordin.

De la xerrada de Daniel Ramírez en queda una visió prou negativa de l'evolució de la Terra a uns quants anys vista. Una de les transparències amb què s'ajudava en la seva exposició, mostrava un globus terraqui surant en una claveguera plena de detritus, en un paisatge desolat com el de Mad Max. Deia el conferenciant que hi han efectes negatius a la capa d'ozon (jo hagués dit ozó però obeeixo en Pompeu Fabra) que ja no es poden aturar i que continuaran durant 40, 50 o 60 anys encara que, miraculosament, la humanitat aturés les contínues agressions al medi ambient. No cal dir què pot passar si no les atura.

La Terra ha passat per diversos cicles al llarg de la seva dilatada història. En la història del planeta "veinte años no es nada", com al tango, i 1.000 tampoc. Més amunt de Berga, en un paisatge gens propici al raïm, hi ha una finca anomenada "La Vinya" i al segle XIII a Anglaterra feien vi amb raïm propi. Més encara: Morella fou un paisatge tropical fa uns quants milers d'anys. És a dir: han hagut èpoques on feia més calor que ara i hom podria dir que fa anys feia més calor com els nostres avis deien que abans nevava més, i possiblement ningú faltaria a la veritat.

El cas és que una cosa són els cicles meteorològics naturals (en un sentit ampli), que poden ser més llargs o més curts i obeir a diversos factors (astronòmics, geològics...), i l'altra, molt diferent, el progressiu escalfament de la Terra per l'efecte hivernacle provocat pel desenvolupament insostenible.

Quan en Daniel Ramírez enuncia els terribles escenaris augurats pels científics: avanç de la desertització, arribada de plagues i malalties, abandó de conreus, salinització dels aqüífers, possible desaparició de costes baixes i deltes sota la mar...pren tot el sentit el que ell mateix deia al final: cal un gir copernicà que acabi amb tots els disbarats que el gènere humà està fent amb l'únic planeta de què disposem ara per ara, per estrictes raons de supervivència.

Ara que estem ficats cada cop més en el procés d'assegurar la sostenibilitat de les Terres de l'Ebre, analitzant els problemes concrets que tenim a l'abast de la mà, hem d'aixecar de quan en quan la vista i empènyer la pràctica de polítiques ambientals globals que són absolutament inajornables.

Indesinenter

Confesso que encara acuso l'impacte del recital de Raimon del 6 de maig a La Lira. Ja en vaig parlar en aquest bloc: sentir Raimon em remou records, sentiments, esperances...

Conec de memòria la lletra de moltes de les seves cançons i les he cantat sovint, assaborint els versos clars i nets i la força d'unes músiques que -també li passava a Georges Brassens- no són tan simples com pugui semblar. No em fa vergonya reconèixer que vaig començar a estimar els nostres poetes clàssics escoltant Veles e vents o Així com cell, i vaig descobrir un Salvador Espriu que et convidava amb força a la resistència i a l'esperança a l'Inici de càntic al temple o a Indesinenter (adverbi llatí que vol dir incessantment).

Fa uns dies vaig tornar a agafar la guitarra després de mesos de tenir-la arraconada i vaig cantar coses d'en Raimon davant d'un munt de gent que no coneixia, però que compartien amb mi l'estimació per una amiga que ens havia reunit a tots i que aconseguí vèncer les meves timideses i vergonyes.Vaig cantar també Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo que magistralment interpreta Paco Ibáñez, i vaig intentar suplir amb l'emoció que els seus versos em produeixen la meva manca de destresa amb la guitarra:

"Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo"

Jo sé, i ho sabia mentre cantava, que les paraules del poeta , emocionaven també a qui m'escoltava. Són paraules que ens empenyen també a continuar indesinenter el nostre camí, sense renúncies, perquè

"La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares,
tendrás amigos, tendrás amor"

Paco Ibáñez es permeté la llicència -consentida pel poeta- de canviar mínimament l'estructura d'algun vers per a aconseguir una musicalitat millor. El cantant no canvià, però, la crida a l'esperança que Goytisolo adreçava a sa filla i ens adreçava a tots, com Espriu, com tants d'altres, com Gabriel Celaya quan escrivia que la poesía es un arma cargada de futuro.

Els sentiments que ens remouen els poetes són armes carregades de futur contra la por, contra la fam, contra el dolor, contra la sang..., com cantava Raimon recordant sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc. Unes armes que hem de fer servir incessantment.

Suite francesa

La setmana passada vaig acabar de llegir Suite francesa, d'Irène Némirovsky, en castellà a Ediciones Salamandra (ignoro si també es pot llegir en català).

És una novel·la que reflecteix l'èxode dels parisencs davant l'imminent ocupació de la ciutat pels alemanys els primers dies de juny de 1940 i la quotidianitat de la vida a la França ocupada. La quotidianitat ja ho té això: les vides de les persones en general es manifesten lluny de l'acte heroic i qui més qui menys tracta de passar el tràngol de la millor manera. Un cop superades les primeres peripècies (les caravanes de gent que fuig, els bombardejos, la desubicació...) els personatges de la novel·la s'adapten al dia a dia i aquells francesos i franceses miren de viure de la millor manera que poden amb els ocupants alemanys, i amb ells somriuen, riuen, xerren, s'estimen... Certament d'altres es rebel·len contra "les boches", però són una estricta minoria. Els personatges de la novel·la d'Irène Némirovsky mostren en general el costat amable de l'ocupació. La narració, que havia de ser més llarga en les previsions de l'autora, té un final immers en aquesta atmosfera de quotidiana tranquil·litat, amb la marxa del regiment alemany cap al front rus.

Després, però, venen com a apèndix les notes que l'autora anà escrivint mentre redactava la novel·la, i després un seguit de cartes. En elles apareix ja la crua realitat que la inacabada novel·la no reflecteix: El 13 de juliol de 1942, Irène Némirovsky, jueva russa establerta a França des de 1919, fou detinguda i enviada a Auschwitz, on fou assassinada el 17 d'agost. Tres mesos després el seu marit, detingut amb posterioritat, també moria al mateix camp d'extermini sense haver aconseguit saber on era la seva dona.