Villiers-le-Bel

Sembla que una filmació amateur pot desmentir la tesi oficial sobre els fets que han desencadenat els disturbis a Villiers-le-Bel, prop de París. No tinc elements per a opinar sobre les causes que han portat aquestes conseqüències però crec que són diverses.

Aquest vespre he acabat de llegir Chourmo, de Jean-Claude Izzo i abans de començar Solea, tercera novel·la de la trilogia marsellesa, no em resisteixo a transcriure la reflexió que fa Fabio Montale, l'ex-policia protagonista parlant del policia Pertin (tradueixo del francès):

"Ell no era més que el símbol d'una policia que em feia vomitar. La que fa passar les seves idees polítiques o les seves ambicions personals per davant dels valors republicans. La justícia. La igualtat. Hi havia tones de Pertins. Disposats a tot. Si algun dia els suburbis explotaven, éls hi deuríem a ells. A llur menyspreu. A llur xenofòbia. A llur odi. I a tots llurs petits càlculs miserables per a esdevenir, un dia, un gran bòfia."

La popularitat del jutge

Crec que ahir es va presentar el llibre "La soledad del juzgador" de la periodista Elisa Beni, esposa del magistrat que presidí el tribunal de l'11-M, Javier Gómez Bermúdez. No cal ser gaire espabilat per a comprendre que un llibre que es refereix al jutge Gómez Bermúdez, escrit a més per la seva dona, té un èxit comercial assegurat.

Sembla ser que el magistrat Alfonso Guevara, que també formava part del tribunal, ha expressat la seva queixa per quant considera que algun dels passatges del llibre constitueixen una deslleialtat personal i professional. La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, també ha expressat el seu malestar i sembla que, fins i tot, acudirà a la Fiscalia de l'Audiència Nacional.

Fa uns dies sentia a algú que deia que envejava del sistema judicial anglosaxó la discreció amb que es comportava, cosa que feia que als ciutadans els fos difícil recordar el nom d'algun jutge. Això evidentment no passa aquí, on més d'un jutge s'ha convertit en personatge mediàtic, la majoria de les vegades amb plena consciència d'aquest protagonisme.

El jutge Gómez Bermúdez no pot evitar que terceres persones escriguin sobre ell però la veritat és que a mi em deixa molt mal gust de boca que després d'un procés que s'ha qualificat de modèlic i en el què ell ha presidit el tribunal que l'ha dirigit i sentenciat, ara es publiqui un llibre desvetllant més o menys interioritats, escrit, precisament, per la persona que comparteix sentimentalment la seva vida.

No és només l'evident oportunisme comercial -que és freqüent, d'altra banda, a la societat de consum on vivim- sinó que aquest oportunisme es produeixi amb relació a una activitat que ha de comptar amb la discreció com un dels seus pilars bàsics.

Quan l'estat de Dret confereix a un dels seus tres poders, el judicial, l'alta funció que li encomana, carrega als qui la exerceixen amb la llosa de la imparcialitat i la independència. La discreció, això és, el fet que als jutges només se'ls conegui pel que escriuen quan dicten una resolució i no pel que diuen o deixen que es digui sobre ells, és essencial.

El ministre Clos, Ford i General Motors

És el primer vídeo que penjo al bloc. Comencem amb un somriure.

El tancament del repetidor de TV3 a La Carrasqueta

Entre avui i el dimecres 28 tancaran el repetidor de TV3 que permet veure aquesta cadena al sud del País Valencià. En aquests temps en què la tecnologia permet accedir a un alt nombre de canals televisius, les autoritats de la Comunidad Valenciana s'encaparren en reduir l'oferta televisiva, amb intencions que no són gens innocents.

Entre d'altres hi ha la lluita contra l'unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Han passat anys i panys i n'hi ha que encara s'entossudeixen en mantenir contra tota evidència i negant el que diu la comunitat científica que la llengua que es parla al País Valencià no és català. En aquest sentit TV3 és enormement perillosa, perquè cada cop més utilitza locutors, presentadors, actors que fan servir els diferents accents de l'idioma, cosa que, a més de mostrar la riquesa dialectal del català, dóna prova directa fins i tot als més llegs de la seva unitat, i a més ofereix un tractament de la informació que no és ben vist pel govern regional del PP.

Espero que el món cultural no es quedarà inactiu davant del tancament i que l'esforç conjunt de tots farà que ben aviat pugui tornar-se a veure lliurement la televisió pública del Principat al sud del país.

L'article 20.1.d) de la Constitució reconeix i protegeix el dret "a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats." Així es recull al text oficial de la "Constitución española, en valenciano". Tot i parlar català ho entenem, no?

El magistrat i el català

No vull entrar a fer per ara cap mena de consideració sobre els fets que es jutjaven ahir al Jutjat Central Penal, ni sobre la banalització de la circumstància que els acusats s'expressessin en català que vaig veure a les imatges de la televisió. Vull parlar, simplement, del dret a la tutela judicial efectiva i a que no es produeixi indefensió que reconeix als ciutadans la constitució espanyola.

Hom pot ser bilingüe, trilingüe o multilingüe, però sempre hi ha una de les llengües que és la que ens permet expressar-nos millor, en general o en un determinat àmbit. Es comprendrà que quan es jutja penalment una persona és important que aquesta persona entengui perfectament, sense dubtes, les preguntes que se li formulin -més encara tenint en compte el molts cops críptic vocabulari jurídic- i que pugui contestar-les utilitzant la llengua que li permeti expressar millor el que vol dir. Jaume Roura i Enric Stern tenien i tenen tot el dret a voler parlar en català si són jutjats a Catalunya o d'altres territoris on la llengua catalana és oficial i a qualsevol tribunal de fora de l'estat, però el magistrat ahir entenia que trobant-se el Jutjat Central Penal a Madrid, aquest dret ja no existia i això, tal com jo ho veig, no és cert.

En primer lloc perquè, en tot cas, la jurisdicció del Jutjat Central Penal abarca tot el territori de l'Estat. En segon lloc perquè és absurd que una persona de parla catalana pugui emprar el català en els judicis on sigui acusat que es celebrin a Girona, a Montpeller o a Berlín i no pugui fer-ho a Madrid.

Per tal de superar el problema de comunicació que es planteja quan tribunal i acusats no s'entenen perquè parlen llengües diferents, hi ha els intèrprets, que poden ser nomenats pel jutge sense cap altre requisit que el de conèixer les dues llengües a traduir. Si l'acusat no entén al jutge o al fiscal o als advocats, malament, perquè entra en crisi el dret constitucional de què parlava al principi, però si és el jutge qui no entén l'acusat i malgrat això no nomena un intèrpret, també malament a rai perquè no podrà impartir justícia, ja que el que resolgui vulnerarà aquell dret fonamental esmentat.

A més, no és el jutge qui ha de determinar la suficiència de coneixements de la llengua del tribunal per part de l'acusat, sinó que és l'acusat qui té el dret d'emprar la llengua en què millor es defensi. Quan el Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals i la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (aplicables tots dos a l'estat espanyol) estableixen la necessitat d'intèrpret si el justiciable no parla la llengua del tribunal, no es refereixen a una avaluació de la competència en aquella llengua, sinó al fet objectiu de que no la parla, fruit del dret de decisió del ciutadà d'utilitzar l'idioma en què millor s'expressi.

El judici per la crema de les fotos del rei

Avui s'ha celebrat a l'Audiència Nacional el judici contra Jaume Roura i Enric Stern, els dos joves gironins acusats del delicte d'injúries a la corona espanyola per haver cremat unes fotos dels reis. A mi, que no m'agrada cremar gaire coses, trobo que s'ha donat a l'assumpte una transcendència que no té i tot plegat em sembla exagerat. A més, tal com succeí amb l'afer de la portada de El Jueves, que d'haver passat gairebé desapercebuda ha estat vista fins i tot als deserts més llunyans de Mongòlia, a Catalunya quasi s'exhaureixen els llumins pels que han sortit al carrer en solidaritat amb els detinguts manifestant que ells també cremen fotos dels reis. Al pas que van les coses es corre el risc d'haver de celebrar els judicis al Santiago Bernabeu.

De tota manera avui vull parlar de l'acte del judici en si mateix, al menys del que he vist a la televisió pel que fa a l'ús del català pels dos acusats. El magistrat tenia una solució ben fàcil si no entenia el català: posar un intèrpret, ja que la llei permet que pugui actuar com a tal qualsevol que es manifesti qualificat per a la funció, fins i tot designat entre el públic de la sala.

En lloc d'aquesta solució fàcil i assenyada, el magistrat ha preferit fer conya (?) dient que ni ell ni la secretària judicial comprenien el que els acusats deien, i que millor que el fiscal formulés les preguntes procurant la resposta afirmativa o negativa, perquè és sabut que a tota la geografia "nacional" es comparteixen el sí i el no, excepció feta dels parlants d'euskera, com ha recordat a l'acte el representant del ministeri públic.

Qualsevol pot veure que és preocupant que un jutge jutgi sense entendre els acusats i per molt que fos cert que, com ha dit el magistrat, "un español de treinta años entiende y habla el castellano", amb les coses de menjar no s'hi juga i amb els judicis penals tampoc i hom té el dret a expressar-se en la llengua amb que transmeti millor el que vol dir. A l'Audiència Nacional ho fan els àrabs en àrab, els francesos en francès i els euskaldun en euskera, i els intèrprets fan la seva feina.

I no s'hi val dir que el tribunal està a Madrid, perquè l'Audiència Nacional té jurisdicció sobre tot el territori de l'Estat, fins i tot sobre aquest racó del nordest on darrerament tants llumins s'han encès.

Memòria i perdó

El President de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, ha fet un primer pas, potser tebi però significatiu, en plantejar la necessitat de demanar perdó des de l'Esglèsia amb clara referència al paper que jugà la institució durant la guerra civil i els anys posteriors.

Això passa en el moment en què es debat sobre l'oportunitat de la Llei de la Memòria Històrica, censurada des dels sectors polítics i mediàtics més dretans perquè diuen que pot reobrir velles ferides i donar peu al revengisme.

El que és cert és que aquells que van patir la violència de signe esquerrà han pogut honorar complidament els seus morts des que la guerra acabà, ara fa quasi setanta anys, però els familiars de les víctimes de la violència dretana i de la repressió franquista han passat tots aquests anys privats de poder fer-ho, de deixar palesa la ignomínia de tants morts i fins i tot en molts casos de poder saber on estan enterrats els seus.

Es diu per molts dels que critiquen la Llei que sembla que només es parli dels morts pel franquisme quan a l'altre bàndol també es van cometre nombroses atrocitats. És cert: ens en van parlar durant molts anys com si fossin els únics i llibres com "El silenci de les campanes.- La persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí (Edicions Proa) donen complida informació sobre les barbaritats a que foren sotmeses moltes persones pel simple fet de significar-se per la seva catolicitat.

Hi ha, però, diferències importants: uns van ser víctimes en la seva immensa majoria de la criminal actuació de descontrolats que es va viure en el desgavell posterior al cop militar (no tots, certament, perquè des de o amb la passivitat de les autoritats també es van cometre crims) i els altres ho van ser, també en la seva immensa majoria, de l'actuació organitzada i planificada dels que manaven. En tot cas, finalment, tots van morir o patir en diferents graus i la major part pel simple fet de professar unes idees o unes creences.

És per això que tothom té dret a la memòria que consoli i dignifiqui i és també per això que qui tingué alguna responsabilitat en la barbàrie d'un o altre signe té el deure de demanar perdó, úniques vies per a superar definitivament aquella època terrible i assentar les bases per a evitar-ne d'altres.