Memòria i perdó

El President de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, ha fet un primer pas, potser tebi però significatiu, en plantejar la necessitat de demanar perdó des de l'Esglèsia amb clara referència al paper que jugà la institució durant la guerra civil i els anys posteriors.

Això passa en el moment en què es debat sobre l'oportunitat de la Llei de la Memòria Històrica, censurada des dels sectors polítics i mediàtics més dretans perquè diuen que pot reobrir velles ferides i donar peu al revengisme.

El que és cert és que aquells que van patir la violència de signe esquerrà han pogut honorar complidament els seus morts des que la guerra acabà, ara fa quasi setanta anys, però els familiars de les víctimes de la violència dretana i de la repressió franquista han passat tots aquests anys privats de poder fer-ho, de deixar palesa la ignomínia de tants morts i fins i tot en molts casos de poder saber on estan enterrats els seus.

Es diu per molts dels que critiquen la Llei que sembla que només es parli dels morts pel franquisme quan a l'altre bàndol també es van cometre nombroses atrocitats. És cert: ens en van parlar durant molts anys com si fossin els únics i llibres com "El silenci de les campanes.- La persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí (Edicions Proa) donen complida informació sobre les barbaritats a que foren sotmeses moltes persones pel simple fet de significar-se per la seva catolicitat.

Hi ha, però, diferències importants: uns van ser víctimes en la seva immensa majoria de la criminal actuació de descontrolats que es va viure en el desgavell posterior al cop militar (no tots, certament, perquè des de o amb la passivitat de les autoritats també es van cometre crims) i els altres ho van ser, també en la seva immensa majoria, de l'actuació organitzada i planificada dels que manaven. En tot cas, finalment, tots van morir o patir en diferents graus i la major part pel simple fet de professar unes idees o unes creences.

És per això que tothom té dret a la memòria que consoli i dignifiqui i és també per això que qui tingué alguna responsabilitat en la barbàrie d'un o altre signe té el deure de demanar perdó, úniques vies per a superar definitivament aquella època terrible i assentar les bases per a evitar-ne d'altres.

Miles gloriosus

A propòsit de l'entrada anterior, he trobat aquest poema del meu amic Andrés Garcia Escrivano, autor que no publica, escrit al poc temps de l'arrest domiciliari del general Pinochet a Anglaterra.

En llatí, miles vol dir militar o soldat i gloriosus, a més de gloriós o il·lustre, que no és el cas, significa també vanitós, jactanciós o fanfarró.

Torno a llegir el poema, que us transcric mentre a l'Ipod Raimon canta "Et recorde Amanda", en homenatge a Víctor Jara.

Miles gloriosus

Ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
jugando al bridge -supongo- e imagino
que al risk o al monopoly de cadalsos;
ese anciano que lució con fiereza
entorchados, medallas y abalorios,
fue general, se llamaba y se llama
Augusto Pinochet, y pese a ese
apellido que invita a la sonrisa,
la heló en la boca de miles de chilenos.
¿Qué más puedo decir que tú no sepas?
¿Qué nombres te daré que te recuerden
los años de barbarie que hubo en Chile?
Todos están ahí, en los camastros
de metal conectado a la corriente,
en las mazmorras, llenando las prisiones,
ocupando el estadio o en las fosas.
Y otros muchos no están, que en un prodigio
de magia sanguinaria agitó la varita
-ordeno y mando- y se esfumaron. Sin más.
Se fueron de la vida sin presencia :
se tornaron de pronto incorporales.
Ese anciano que mueve a la clemencia
a señoras de abrigos animales
y doctos caballeros, pulcro el traje,
ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
es tan distinto a los demás ancianos
que deshonra la edad y escupe sangre
sobre un personaje de cuento para niños.

L'assassí de Víctor Jara

Anit el programa 30 minuts de TV3 oferí un documental sobre la funa contra l'assassí de Víctor Jara. Les funes són unes accions empreses per a desenmascarar els qui participaren en la repressió posterior al cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern d'Unitat Popular que presidia a Xile Salvador Allende.

Els participants en la funa accediren al despatx del Ministeri de Treball, on l'ex tinent treballava com un funcionari més i posaren els fets en coneixement dels seus companys de feina, mentre les càmeres gravaven tot l'episodi.

A partir d'aquell 11 de setembre de 1973 molts xilens, el cantautor Víctor Jara entre ells, van morir a resultes de les tortures inflingides pels militars. Això era més que sabut, però el que realment t'impressiona dels personatges a qui els funeros descobreixen i assenyalen és el fet -no és nou tampoc- que visquin i hagin pogut viure durant tots aquests anys amb la càrrega de tanta crueltat a les espatlles: que hagin estat capaços de pujar fills i nets arrossegant no la memòria de la violència que naix de l'arrabatament d'un moment, sinó el record del mètode estudiat per a inflingir dolor i la delectació en el patiment pròpia del botxí que assumeix aquesta condició deliberadament.

Els alertats pels funeros descobrien finalment que aquell company d'oficina, aquell veí, aquell parent, havia estat un monstre i aquesta condició es mostrava en tota la seva cruesa transfigurant el rostre innocent fins aleshores en el de l'assasí que havia estat i encara era.

La politització de la justícia

És un tema que omple planes als diaris. Els lamentables episodis que es produeixen al Tribunal Constitucional (TC) i al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) han creat una inquietud realment detectable. Està polititzada la justícia? Jo crec que no. Ara està polititzat el TC i ho està també el CGPJ, però aquest fenòmen acaba en aquests dos organismes, que a més no tenen el caràcter d'òrgans jurisdiccionals.

Òbviament, cadascú pensa com pensa i tots som humans, però no he conegut cap cas en que s'hagi pogut dictar una sentència des d'un punt de vista polític. El poder judicial, una de les tres potes sobre les què s'assenta l'estat de dret, és en moltes ocasions l'última esperança dels ciutadans. En aquest context, la independència dels jutges esdevé bàsica.

A la justícia se la representa amb els ulls embenats per tal de donar a entendre que res l'ha de desviar de la imparcialitat que li ha de ser pròpia, de manera que a la vista dels fets i en aplicació estricta dels drets, es pronuncïi sense cap altra mena d'interferència.

De tota manera resulta enormement preocupant, fetes les salvetats anteriors, que a l'òrgan que interpreta la Constitució les decisions a adoptar puguin arribar a dependre de la correlació de forces al seu si.

Diumenge de tardor al Delta

Aquest matí de cel clar sense un núvol, un tractor navegava per la pàtina d'aigua de l'arrossar seguit d'un estol de gavines. El conductor del vehicle ha mirat per una fracció de segon al fotògraf accidental, demanant-se possiblement què hi havia d'extraordinari que mereixqués ser fotografiat en la realització monòtona d'una feina d'altra banda necessària.

Hi havia l'eixam de gavines percaçant els animalons diversos que els hi oferia el solc que deixava la màquina; hi havia l'aigua com un espill; hi havia un matí frescot i un cel blau; hi havia la imatge del treball de l'home que de fa quasi cent cinquanta anys ha anat donant forma a l'extraordinari paisatge dels camps d'arròs.

Què lluny quedava del tranquil matí del Delta la nostàlgica celebració a Madrid del 20-N i les amenaces de noves lleis que posin un cop més pals a les rodes dels esforços de normalització de la maltractada llengua en la què ara escric!

Euskadi

Avui he tornat del País Basc on he estat una setmana de vacances, repetint l'estada a la casa rural on ja vaig ser-hi l'any passat. L'estiu del 2006 es respirava la situació creada per l'alto el foc d'ETA i enguany moltes de les persones amb qui he parlat coincidien en que percebien un cert fre pel que fa a l'afluència de visitants, sobre tot dels provinents de la resta de l'estat, Catalunya a banda.

Els catalans representem una part molt important del turisme a Euskadi, amb treva o sense. Em deien a la Casa de Juntas de Gernika que som aproximadament la meitat del total. Cerquem òbviament el paisatge però també el veure com es viu el dia a dia des d'una altra realitat nacional de les existents a l'estat espanyol.

La vida a Euskadi aquest agost del 2007 es desenvolupa amb una aparent absoluta normalitat. La presència policial és pràcticament insignificant i el despreocupat trafegar dels estiuejants conviu amb els recordatoris als balcons i les fatxades de l'existència de presos que es demana que tornin a casa. Un aprèn ben aviat què vol dir presoak etxera. A Euskadi hi ha el que s'ha anomenat el conflicte però hi ha també un cúmul de drames personals: des dels que han patit directament els atemptats als qui tenen algun familiar a la presó.

A Euskadi, tot i tenir un paisatge magnífic, és molt difícil abstreure's de la realitat social i del conflicte i es té en tot moment consciència de trobar-se en una realitat diferent, sense possibilitat de confondre's amb altres paisatges també remarcables. En successives entrades en parlarem.

Terres de Salabror

Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls.

Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament.

Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.