Memòria i perdó

El President de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, ha fet un primer pas, potser tebi però significatiu, en plantejar la necessitat de demanar perdó des de l'Esglèsia amb clara referència al paper que jugà la institució durant la guerra civil i els anys posteriors.

Això passa en el moment en què es debat sobre l'oportunitat de la Llei de la Memòria Històrica, censurada des dels sectors polítics i mediàtics més dretans perquè diuen que pot reobrir velles ferides i donar peu al revengisme.

El que és cert és que aquells que van patir la violència de signe esquerrà han pogut honorar complidament els seus morts des que la guerra acabà, ara fa quasi setanta anys, però els familiars de les víctimes de la violència dretana i de la repressió franquista han passat tots aquests anys privats de poder fer-ho, de deixar palesa la ignomínia de tants morts i fins i tot en molts casos de poder saber on estan enterrats els seus.

Es diu per molts dels que critiquen la Llei que sembla que només es parli dels morts pel franquisme quan a l'altre bàndol també es van cometre nombroses atrocitats. És cert: ens en van parlar durant molts anys com si fossin els únics i llibres com "El silenci de les campanes.- La persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí (Edicions Proa) donen complida informació sobre les barbaritats a que foren sotmeses moltes persones pel simple fet de significar-se per la seva catolicitat.

Hi ha, però, diferències importants: uns van ser víctimes en la seva immensa majoria de la criminal actuació de descontrolats que es va viure en el desgavell posterior al cop militar (no tots, certament, perquè des de o amb la passivitat de les autoritats també es van cometre crims) i els altres ho van ser, també en la seva immensa majoria, de l'actuació organitzada i planificada dels que manaven. En tot cas, finalment, tots van morir o patir en diferents graus i la major part pel simple fet de professar unes idees o unes creences.

És per això que tothom té dret a la memòria que consoli i dignifiqui i és també per això que qui tingué alguna responsabilitat en la barbàrie d'un o altre signe té el deure de demanar perdó, úniques vies per a superar definitivament aquella època terrible i assentar les bases per a evitar-ne d'altres.