Tal com dèiem ahir

Sembla ser que una expressió semblant a la que encapçala aquesta entrada del meu bloc va ser dita per Fra Luís de León als seus alumnes de la Universitat de Salamanca en tornar a la càtedra després d'estar un temps a la presó. Jo, per sort, no he estat empresonat, però el llarg parèntesi sense publicar res al bloc dóna peu a començar així aquest text. Ja em vaig definir una vegada com a blocaire inconstant, fins al punt que he hagut de seguir totes les instruccions que apareixien en pantalla per a poder recuperar la clau d'accés que havia oblidat completament i trencar el blindatge per a poder escriure aquestes ratlles.

Per què tant de temps sense publicar al bloc? Jo crec que la raó bàsica és la socorreguda manca de temps que ens porta a tants "ja parlarem", "a veure si ens veiem", "quedem un dia", "a veure si m'hi poso". Ara, però, hi torno perquè en tenia i en tinc ganes i perquè dues empentes recents m'han acabat de decidir: una la d'Amadeus, blocaire rapitenc com jo, -a qui crec que no conec-, i l'altra la de Teresa Bertran, autora de "Terres de Salabror", a qui no conec personalment, però coneixeré literàriament tal com vagi llegint el seu llibre que vaig comprar ahir mateix.

Aquesta tarda, de cop, la imatge que impedeix la intemporalitat dels paisatges del Delta: l'espantaocells de l'era digital. Desenes de cd onejant al garbí de la ribera, en una dansa silenciosa i lluent. Que hi ha gravat a cada cd? Podem imaginar qui són els que comparteixen trinxera en la lluita de protegir el sembrat, un exèrcit heterogeni on, ves a saber, Manolo Escobar, la Caballé, els Stones i Lluís Llach estan muscle contra muscle defensant el tros.

Una mostra més d'inconstància: vaig començar aquesta entrada del bloc el dia 6 de juliol i l'acabo avui, 1 d'agost, dia en què començo les vacances.