Blog d'en Pep Canício

Acord de mínims

2010-07-16T18:09:00.003+02:00

Només he seguit alguns minuts del debat monogràfic d'avui al Parlament. He sentit alguna cosa de la proposta del president Montilla d'agafar com a text unitari a portar al Congrés dels Diputats el preàmbul de l'Estatut. No m'ha semblat que despertés un excessiu entusiasme.

Aconseguir la unitat de pronunciament dels partits catalans -llevat del PP i Ciutadans- és un objectiu desitjable, però no aconseguir-la tampoc és tan greu, i això consola perquè realment és difícil. Dic que no és tan greu perquè el mínim comú denominador, que en aritmètica resulta relativament fàcil, en política no ho és tant, ja que els que el depassen són renuents a perdre llençols a cada bugada unitària, i els que el determinen ho fan, en el cas que ens ocupa, pensant sobre tot en que sigui assumible pels companys de grup parlamentari de fora del nostre país.

Sent així, el que interessa és que a Madrid arribi l'emprenyament dels catalans (la manifestació del 10 de juliol fou un instrument de transmissió fantàstic) i dels partits catalans. Que se n'adonin que el mínim comú denominador de la majoria del país i dels que ens representen políticament és el cabreig i l'estar-ne farts de que decideixin per nosaltres i ens neguin el que som, i que molts dels que conformen aquesta majoria van més enllà i pensen que el model ja està esgotat i no dóna per a més.

Si això s'aconsegueix amb propostes de ressolució unitàries, fantàstic. Si no, no passa res. El que importa és el que faran els que ens representen -i tots nosaltres- en els propers mesos.

(Per cert, la foto, que és molt maca, he vist que la va fer la Graciel·la Vidal)

El debat de l'estat de la nació (2)

2010-07-14T21:51:00.005+02:00

Un cop a casa he seguit el debat per la 2. He tingut ocasió de poder veure les intervencions d'en Joan Ridao i d'en Joan Herrera. Ridao ha fet un discurs molt ben estructurat. Valent i concret, parlant obertament d'independència i amb el desig d'arribar, quan sigui, a una bona entesa entre veïns dintre de l'Unió Europea. Herrera també ha estat força bé, tot i les mancances oratòries. El que m'interessava aquesta tarda, com un més dels manifestants de dissabte passat, era veure si els diputats catalans traslladaven al Congrés el que aleshores vaig veure i viure. De Duran a Herrera, passant per Ridao, tots han complert. La pròpia mecànica parlamentària no permet escoltar els representants del PSC. També m'hauria agradat.

Les càmeres enfocaven gairebé sempre als que se situen a la tribuna d'oradors. De quan en quan enfoquen també al destinatari de les seves intervencions, però poques vegades donen una visió més àmplia de l'hemicicle. Quan ho han fet he vist molts escons buits.

Es veu que quan els tres diputats catalans explicaven que la sentència del TC ha portat a una situació de greu crisi pel que fa a l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol, moltes de ses senyories tenien coses més importants a fer, i com que no crec que desenes de diputats i diputades vagin a miccionar tots/totes alhora, aquestes coses havien de ser extraordinàriament importants per passar al davant de l'escolta Espanya que es clamava a la tribuna.

Com diria Forges, país!, i el lleó que ens mira malament.

El debat de l'estat de la nació

2010-07-14T19:05:00.006+02:00

Acabo d'arribar de Barcelona, un viatge alleujat per l'aire condicionat del cotxe, mentre fora del vehicle la temperatura supera els trenta graus i la xafogor és insuportable. L'últim tram l'he fet escoltant la intervenció d'en Duran i Lleida al debat de l'estat de la nació (l'única i indisoluble segons el Tribunal Constitucional). No sé si ho he comentat alguna vegada, però -és una apreciació sens dubte poc fonamentada- Duran sempre m'ha transmès una certa imatge de tensió temperamental, en la línia de la caricatura que d'ell fan els del Polònia. En tot cas avui li he sentit (i no és la primera vegada) un discurs seriós i brillant, de molta densitat política, especialment pel que fa als efectes de la sentència del TC. Crec que és de justícia deixar aquí el meu humil reconeixement.

Ja ens hem manifestat

2010-07-12T19:57:00.004+02:00

Ja està. Dissabte vaig suar la cansalada manifestant-me a Barcelona, la major part del temps estàticament a causa de la impossibilitat d'avançar, de moure's. Va ser impresionant per moltes coses i com que ja tothom ha fet anàlisis molt més rigoroses, em vull limitar a exposar el que jo considero més destacable del que vaig veure i sentir:

1.- Era una manifestació de la ciutadania, que va prendre tot el protagonisme als partits polítics.

2.- Amb gent molt diversa sociològicament parlant. Amb molts i moltes que l'endemà, ahir, van seguir la final del campionat de futbol i anaven a favor de la Roja, però això no tenia res a veure amb dir que ja n'hi ha prou.

3.- Amb una profussió d'estelades molt significativa, que les normalitzava absolutament.

4.- Els crits d'independència no els monopolitzaven, ni molt menys, els elements més joves. Eren generalitzats i de procedència molt diversa.

5.- L'ambient no era gens crispat. Era l'extraordinària complicitat del sobiranisme tranquil, de la voluntat de que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país decideixin, més enllà de quina sigui la decissió que es prengui.

6.- Poc vaig sentir que es reivindiqués l'Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional ha fet vessar un got ja ple des de fa anys, i semblava esdevenir per a molta gent com la caiguda de Sant Pau camí de Damasc, fent veure clar que determinades vies ja resulten gairebé -si no del tot- impracticables. Se sentia que ens trobàvem en un punt d'inflexió transcendental.

7.- La gent era conscient de que deixava en mans dels partits i dels governants una patata calenta que havien d'agafar per força. No crec que els milers de persones que es manifestaven puguin perdonar que qui hagi d'assumir responsabilitats no ho faci.

Ara toca esperar. A veure què fan els representants del poble de Catalunya. Amb seny però amb fermesa.

La manifestació del 10-J

2010-07-07T08:30:00.006+02:00

Vagi per davant que el proper dissabte aniré a la manifestació de Barcelona per moltes raons. Em sembla important que una part significativa de la ciutadania del país expressi el que sent després de la sentència del Tribunal Constitucional, i que ho faci de manera tranquil·la i unitària. No tothom pensa igual, ni molt menys: hi ha catalans i catalanes que no censuren la sentència del TC i que fins i tot consideren que s'ha quedat curta i n'hi ha molts que passen absolutament (o així ho sembla) de la sentència, de l'Estatut i del dret a decidir. També n'hi ha molts que no voten a les eleccions però la suma de tots és Catalunya.

De la mateixa manera que els diputats i senadors que surten de les eleccions són els representants del poble, sigui quin sigui el tant per cent de participació electoral, l'Estatut va ser la voluntat de Catalunya aquell 2006, i això després d'haver estat esllemenat a les Corts de l'Estat. Aquesta és una de les raons que em faran manifestar dissabte vinent.

M'amoïna, això sí, que hagi aparegut la polèmica senyera-pancarta. Crec honestament que el lema proposat per Òmnium Cultural i la resta d'entitats organitzadores constitueix un mínim comú denominador amb el què la majoria pot sentir-se còmode, precisament perquè cadascú, dintre d'un marc amplíssim, pot acceptar-lo, des qui el situï com a meta a qui el consideri un pas més en un projecte de més abast.

Que som una nació -en el sentit universalment acceptat- pocs ho posen en dubte, i negar-nos nosaltres mateixos el dret a decidir és quelcom que resulta incomprensible i fora de tota lògica. Ara que sortirem a expressar una rauxa civilitzada i continguda, fonamentada democràticament, seria bo que no es perdi el seny i que es doni un exemple d'unitat des de la diversitat d'opcions que ningú nega.

Ja torno a ser-hi

2010-07-06T19:33:00.004+02:00

El 15 de maig del 2009 se'm va complicar la feina. En teoria se'm va descomplicar el 14 de maig d'enguany, però pel que sembla sempre s'arrossega una desubicació que fa que costi reprendre coses que havies deixat forçosament aparcades, com aquest blog. Ara hi torno i constato que algunes persones hi han entrat durant aquests mesos d'inactivitat blogaire. Gràcies per l'interès.

Ara em pertoca tornar a visitar els altres blogs que seguia i retrobar amics i amigues que no han fet cap pausa com la meva i descobrir-ne de nous. Hauré he de saltar amb més o menys fortuna el parèntesi immens de més d'un any en què han passat tantes coses, on aquest blog ha sobreviscut amb el comentari del partit Barça-Athletic de la Copa del Rei, que ha estat a la primera trinxera per rebre els que hi entraven. Hauré de recomençar com si no hagués passat res, però de ben segur que parlaré de tot.

Que tothom hi sigui benvingut.

(La foto es va fer diumenge passat. És una taula en una terrassa d'una casa a la Vila Vella de Tossa. Una taula que convida a menjar i beure, a xerrar. També a escriure. La Mediterrània en estat pur.)

Athleeeeeeeeeeeeeeeetic!

2009-05-14T07:40:00.003+02:00

L'espectacle d'anit a Mestalla va ser impagable: pel que fa al futbol sobre el terreny de joc, per la forma de jugar del Barça, que exhaureix tots els adjectius, i quant a l'esportivitat, perquè no hi hagué més taca que la del brètol que va llançar una llauna a Alves, brètol a qui els aficionats de l'Athletic que l'envoltaven van identificar, assenyalar i retreure la seva acció quan la policia se l'enduia.

El Barça va fer un partidàs i les il·lusions de l'Athletic de Bilbao de repetir un títol coper al cap de vint-i-cinc anys es van esvair en vint minuts. Jo deia que si fos l'alcalde de Bilbao o el president del Club no renunciaria a fer la passejada amb gavarra per la ria, perquè l'equip s'ho mereix en haver arribat fins a la final, però el meu fill em corregí: "Sí, però qui hauria d'anar dalt de la gavarra seria l'afició".

És cert: perdent per quatre a un, ja sense cap possibilitat de remuntar, els aficionats de l'Athletic no van parar d'animar al seu equip en cap moment. No hi ha cap afició que se'ls pugui comparar, si no anem a les Illes Britàniques. Impressionant. De la nit d'ahir em quedo amb les imatges dels jugadors del Barça onejant les ikurrinyes i aplaudint als aficionats de l'Athletic que a la vegada els aplaudien a ells.

No vaig mai al futbol, però si Sant Mamès em quedés més a la vora més d'un cap de setmana em posaria una samarreta de l'Athletic i me n'aniria a veure i viure els partits.

Athleeeeeeeeeeeeeeetic!

Els advocats i la defensa

2009-05-01T19:56:00.004+02:00

Aquests dies he alternat altres lectures amb la de la novel·la El xinès, de Henning Mankell, autor al què vaig descobrir ja fa bastants anys. El Mankell que m'agrada més és el de les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander, policia de la ciutat d'Ystad, a Scània, que trobo que és un personatge molt aconseguit. Ara no explicaré la trama d'El xinès, i em limitaré a comentar que la protagonista és la jutgessa d'Helsingborg Birgitta Roslin; que pel que sembla, a Suècia també hi ha nombroses queixes per la saturació dels tribunals, i un paràgraf que té a veure amb l'advocacia.

A la pàgina 299 de l'edició catalana de l'Ull de vidre (de Tusquets), la protagonista es troba a Pequín i assisteix a la celebració d'un judici, i podem llegir: "L'advocat defensor no va fer grans esforços per ajudar el seu client, cosa que tampoc no era estranya en els tribunals suecs, va pensar Birgitta Roslin". La frase en qüestió em va fer reflexionar pel que representa de donar com un fet no estrany que els advocats o advocades mantinguin una certa passivitat quan defensen algú.

Jo faltaria a la veritat si digués no haver sentit crítiques en aquest sentit, algunes fonamentades i d'altres no, però en tot cas no arribarien a establir aquest tipus de procedir com un fet habitual. La realitat és que la passivitat de la defensa sol constituir en els tribunals de casa nostra més bé un fet rar, òbviament censurable quan es produeix sense cap justificació, i que té el seu contrari en la crítica que es fa en altres ocasions a l'excessiu zel de qui porta una defensa. Aquest és un dels motius de conversa quan es té una advocada o advocat com a interlocutor: com podeu defensar intensament un culpable de ...? i on hi ha els punts suspensius hi podeu posar el delicte o delictes que més us repugnin.

La implicació en la defensa no ha d'arribar mai a una identificació total de qui la exerceix amb la persona defensada, però és inherent a l'advocacia i constitueix una garantia dels drets fonamentals de totes les ciutadanes i ciutadans, que han de tenir l'absoluta seguretat en que seran objecte d'un judici just mitjançant, entre altres coses, la intervenció d'un advocat o advocada competents i dedicats al seu afer amb tota la professionalitat exigible.

La diada de Sant Jordi

2009-04-24T07:45:00.006+02:00

Durant molts anys pensava que el dia de Sant Jordi hauria de ser no laborable, considerant que, de fet, es constituïa en una mena de festa major de Catalunya, però després vaig canviar d'opinió, perquè dubto que si fos un dia no feiner es mantingués el seu caràcter, atesa la tendència de la ciutadania en general a desentendre's de celebracions i tradicions quan el dia està marcat en roig al calendari. El cas és que aquesta diada adquireix un caràcter mixt: es treballa però tothom troba el moment per a tafanejar a les parades de llibres o comprar la rosa. El resultat és que els carrers i les places del país adquireixen un ambient completament festiu sigui quina sigui l'hora del dia.

He parlat d'un ambient festiu, però és també un ambient identitari, que ens diferencia. El dia de Sant Jordi s'assumeix decididament que toca comprar i regalar llibres i roses, encara que moltes persones no comprin llibres habitualment o sigui també l'única ocasió de l'any -tret potser del dia dels difunts- en que s'acosten al món floral.

En tot cas, deixant ara de banda els baixos nivells de lectura de gran part de la ciutadania i la previsibilitat de la llista dels autors més venuts, fruit en gran part d'un marketing eficaç, continua agradant-me veure el tràfec de la gent carregada amb el llibre i la rosa. Per molts anys.

Vergonya

2009-04-18T07:59:00.006+02:00

Les imatges del diari britànic The Guardian son prou expressives de l'actuació de la policia britànica amb motiu de la cimera del G-20 a Londres. La víctima de l'empenta, Ian Tomlinson, que no participava a la manifestació, va morir al cap d'uns minuts. La segona autòpsia sembla que descarta l'aturada cardíaca i parla d'una hemorràgia abdominal. Anit la televisió donava la notícia i repetia les imatges, que s'afegien a les de la de la mort d'un manifestant palestí desarmat per un tret de la policia d'Israel i a les del terratrèmol d'Afganistan, que ens porta un nou grapat de víctimes quan encara tenim ben present la tragèdia de la ciutat de l'Aquila i les poblacions veïnes. Al dolor que un sent s'hi afegeix, en el cas del ciutadà britànic i el ciutadà palestí, la ràbia i la vergonya.

Calanda

2009-04-12T11:17:00.008+02:00

Aquest ha estat el cinquè any que hem passat els dies de Setmana Santa a Calanda, a casa d'uns amics on ens trobem amb altres amics i participem activament en la tradició de sortir a les processons tocant el tambor. És impressionant la gentada que omple els carrers de la vila del baix Aragó i desfila de manera disciplinada als diversos ritmes de la percussió. A les dotze del migdia del Divendres Sant tothom es concentra a la plaça de l'Església i a la plaça de la Hoya, situada al darrere, per a la rompida de la hora. El silenci es trenca de cop quan a l'hora en punt els tambors i els bombos comencen a tocar, tots al mateix temps, i el soroll que produeixen se sent per tot el poble.

Enguany, a causa del mal temps -ahir pel matí va arribar a nevar i es van suspendre per la pluja dues de les processons- i del meu procés de recuperació, no he sortit a tocar, i vaig aprofitar la rompida de la hora per a passejar per una Calanda deserta, perquè tothom estava a la plaça. Aquesta foto dóna fe de la tranquil·litat que hi havia als carrers no afectats.

Més que futbol

2009-04-09T09:21:00.006+02:00

No sóc especialment futboler. Sóc, essencialment, del Barça, però no arribo a prioritzar el veure un partit per la televisió si l'altra opció és una trobada amb amics, per exemple. De tota manera, els darrers mesos em fascina veure l'espectacle que dóna l'equip. El que fan no és simplement competir, no és simplement futbol. És molt més.

Reconec que els resultats m'interessen i que, encara que siguin afectacions bastant efímeres, em sento millor si el Barça guanya i em posa de mal humor que perdi, però per damunt d'això hi ha l'estètica d'un espectacle que, al meu entendre, supera la del dream team que també vaig conèixer. El resultat pot ser una victòria per 4-0 com ahir o un simple empat, sense descartar les derrotes, però la capacitat per a dissenyar les jugades, per a entendre cadascú quin és el seu lloc i el moviment a fer o el que farà el company ja val la pena de veure, acabi com acabi el matx.

Si el Barça guanya la Lliga, la Copa i la Champions, fantàstic, però sigui la que sigui la collita final, sempre ens quedarà la bellesa del joc que fan.

(la foto és de Jordi Cotrina, a El Periódico)

Dones advocades

2009-04-08T08:47:00.011+02:00

La setmana passada el periodista Jordi Panyella em va fer una petita entrevista telefònica per al diari Avui, on el passat dilluns dia 6 publicà un article, titulat "Toga sense gènere", en el què comentava el recent canvi de nom de la corporació de l'advocacia de Tortosa. Jo vaig dir que en aquests moments les dones advocades representen aproximadament la meitat del cens col·legial. Per a ser exactes són el 48,15 % del total de persones col·legiades com a exercents amb residència a la demarcació.

Segons l'estudi "La abogacía española en datos y cifras 2008", editat pel Consell General de l'Advocacia Espanyola, la proporció actual de dones advocades a l'Estat espanyol se situa en el 47 %. Si agafem trams d'anys de col·legiació s'observen variacions significatives d'aquesta proporció. Així, si entre les persones col·legiades fa més de trenta anys (el meu cas, per exemple) el percentatge de dones és del 18, passa a ser del 33 quan el temps que fa des de la col·legiació està entre els 20 i 30 anys, del 50 quan se situa entre els 10 i els 20 anys i del 57 pel que fa al total de persones col·legiades fa menys de 10 anys.

Al Col·legi de Tortosa les dades no canvien gaire, i la dinàmica actual fa preveure que en pocs anys les dones seran majoritàries en el conjunt de l'advocacia de les Terres de l'Ebre, com ho seran també en el conjunt de l'Estat.

El jutge, jutjat

2009-04-04T11:54:00.006+02:00

No es pot negar el ressó mediàtic de la notícia: el jutge degà de Barcelona declarant davant d'una col·lega per maltracte en l'àmbit familiar per denúncia de la seva esposa, que també fou denunciada pel seu marit per la mateixa raó. Lamentablement cada dia es produeixen centenars de fets similars als denunciats i d'altres molt més greus, però la circumstància de tractar-se d'un jutge fa que hom hagi pogut assabentar-se'n per les imatges de les televisions i les pàgines dels diaris.

És evident que determinades funcions exigeixen socialment un plus de bona conducta més alt que el que es demana a qualsevol ciutadà o ciutadana, i considero que així ha de ser. El que passa és que massa sovint se sacralitza la persona que exerceix una funció més enllà de la funció mateixa, i si totes les sacralitzacions tenen un component d'exageració, aquesta encara el té més.

Sense entrar en la veracitat o no de les imputacions mútuament formulades -ja ho decidirà qui ho hagi de decidir- el que aquí es constata, com s'ha constatat altres vegades, és que darrera de la funció o del càrrec hi ha una persona, amb les virtuts i defectes propis del gènere humà. Això exigeix, tot i ser molt difícil, que siguem curosos a l'hora de distingir entre la persona que exerceix la funció judicial -que moltes vegades no estaria en condicions de llençar la primera pedra contra qui sigui culpable- i la funció judicial en ella mateixa, que ho ha de fer pel bé de la societat.

(La foto és d'Action Images, del combat entre Muhammad Ali i Richard Dunn)

Advocats i advocades

2009-03-31T07:44:00.006+02:00

Anit el Col·legi d'Advocats de Tortosa aprovà en Junta General l'adaptació dels seus estatuts a la Llei 7/2006 de Col·legis professionals, i aprofità l'ocasió per a canviar el nom de la corporació, que passa a ser el de Col·legi d'Advocats i Advocades de Tortosa, fent així una aposta clara pel reconeixement explícit de la composició de l'advocacia en general i de la de les Terres de l'Ebre en particular.

Quan jo em vaig col·legiar el 1977 no hi havia cap advocada al col·legi de Tortosa i no n'hi hagué cap fins al cap de tres o quatre anys. Després anaren afegint-se molt lentament, però d'uns anys cap a aquí les incorporacions es van fer més i més nombroses fins arribar a la situació actual en què homes i dones devem estar al cinquanta per cent.

Era de justícia que el Col·legi reconegués aquesta realitat i que el nom de la corporació ho deixés ben palès. Les advocades i advocats de les Terres de l'Ebre som hereus de l'advocacia del segle XIII de la què ja parlava el llibre dels Costums de Tortosa, com som també garants de la continuïtat d'un col·legi que com a tal es constituí l'any 1844 i que es projecta cap al futur des de la realitat social dels nostres temps reconeguda finalment en el seu nom: advocats i advocades. Calia fer-ho.

Bolonya a cops

2009-03-21T08:21:00.003+01:00

L'oposició d'una part dels estudiants universitaris a allò que es coneix com a Pla de Bolonya ve de lluny, i ha passat per episodis de diversa entitat. El tema és complex i hi ha opinions per a tots els gustos. En un àmbit acadèmic com és l'universitari hom espera que les discrepàncies puguin resoldre's mitjançant el diàleg, com també seria desitjable que l'expressió lliure i democràtica de tots els afectats fixés quina és la postura majoritària, que és la que hauria de prevaler, sense perjudici de que les posicions minoritàries fossin degudament respectades.

No continuo amb el tema de fons per manca de coneixement propi i perquè el que ara m'interessa és comentar els incidents produïts a resultes del desallotjament pels Mossos d'Esquadra dels estudiants tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona. Les imatges que hem vist per televisió eren enormement impactants.

No es pot dir que no fos necessària una actitud de defensa per part dels Mossos davant algun dels atacs que van patir, però tot aquell que exerceix funcions d'aquest tipus ha de tenir un sentit de la proporcionalitat que a les imatges no es veia per cap banda. En veure alguna actuació concreta de les que es van repetir pels carrers de Barcelona un es pregunta si responien a la pròpia iniciativa dels agents implicats o aquests es limitaven a complir les ordres que els hi eren donades. Si el primer supòsit seria greu, pel que té de pèrdua de la capacitat d'autocontrol que tot agent de policia hauria de tenir, el segon encara ho seria més, perquè a banda de l'exageració de l'obediència deguda que tants disbarats ha justificat en moltes ocasions, és enormement preocupant que es dissenyin estratègies d'aquest tipus.

Jutjant pel que es veia a les imatges televisives, a Barcelona van rebre cops els que s'hi oposaven més o menys violentament a les forces policials, però en ocasions els cops repartits evidenciaven un acarnissament absolutament innecessari, i també van rebre -i això és particularment greu- periodistes i vianants aliens a tota provocació.

Jo conec molts agents dels Mossos d'Esquadra que són excel·lents persones i magnífics professionals. Jo vull que els Mossos siguin la nostra policia i que els seus agents protegeixin els nostres drets com a ciutadans. Per això m'entristeix i em fa mal veure episodis com els que comentem, molt més que si els protagonistes haguessin estat agents d'altres cossos policials.

No es pot demonitzar el Cos de Mossos d'Esquadra, però s'hauria d'obrir un debat serè per a analitzar tot el que ha passat i posar-hi remei per tal d'evitar que fets com els d'aquests dies enterbolin la feina que els Mossos fan quotidianament en profit de tots.

Encomana el català

2009-03-19T08:00:00.006+01:00

Sóc a Barcelona. Hi vinc sovint i aprofito, sempre que puc, per a matar les estones lliures passejant o tafanejant en alguna llibreria. I escoltant.

A vegades caminant pels carrers em distrec amb un joc que consisteix en fer una estadística de la llengua que parlen els grups -normalment de dues persones- amb què em creuo, i els resultats gairebé sempre se situen en un fifty-fifty que es veu alterat més o menys significativament en funció del barri per on transites.

Tenim, no ho descobreixo ara, una capital fonamentalment bilingüe pel que fa al parlar habitual dels barcelonins, però no és menys cert que si t'adreces als ciutadans en català, fins i tot a aquells que entre ells estan parlant en castellà, normalment -potser sóc afortunat- et contesten en la nostra llengua i si no és així com a mínim t'entenen.

A Barcelona, com arreu del nostre país, és molt alta la població immigrant vinguda de lluny, i una gran part està concentrada al sector de l'hosteleria i al comerç en general. La campanya de la Generalitat amb què he titulat aquesta entrada, s'adreça als catalanoparlants per tal que davant d'una persona que suposem immigrant estranger no deixéssim el català de banda. Jo fa temps que ho faig així i funciona: en primer lloc perquè molts t'entenen i si no, t'acaben entenent amb una mínima pedagogia; i en segon lloc perquè -més d'un m'ho ha dit- això els fa sentir-se més prop de la normalitat.

El dret que jo predico per a tothom de parlar en la seva llengua pròpia no ha de ser obstacle per a que en aquesta Barcelona babèlica s'arribi a poder viure plenament en català. Contra el pessimisme que desmobilitza, l'optimisme que exigeix i genera un treball constant.

L'últim home que parlava català

2009-03-13T08:24:00.005+01:00

Ahir, a l'AVE, tornant de Madrid, vaig acabar L'últim home que parlava català, la novel·la amb què en Carles Casajuana ha guanyat el darrer Premi Ramon Llull. És un llibre que recomano i no només als que podem estar interessats o amoïnats per allò que el títol suggereix o a qui l'hi interessi tot el que hi ha al voltant de la creació literària sinó a qualsevol lector, perquè la història està ben construïda i les relacions entre els personatges tenen prou interès per elles mateixes.

El que m'interessa ara, perquè té molt a veure amb una de les meves dèries, és transcriure el que a la pàgina 87 diu, o més ben dit, pensa, un dels personatges, en Rovira:

"Els universitaris de seguida es passen al castellà, sobretot els que han fet dret. És molt difícil servir un ordenament jurídic escrit en castellà i seguir estimant i parlant bé el català. Els estudiants de dret surten de la facultat buscant el mínim pretext per engolar la veu i arrencar a parlar de circunstancias atenuantes i de vicios de procedimiento."

En continuarem parlant.

(La foto és d'Eduard Comellas, al diari Avui)

Primavera a Madrid

2009-03-13T07:55:00.004+01:00

Ahir a Madrid feia un dia radiant de primavera. Després del cru hivern que han tingut, amb vent, neu i fred, el cel blau intens i els més de vint graus convidaven a passejar tranquil·lament, sense pressa, o a seure en alguna terrassa.

Sempre he dit que una de les coses que al meu parer més diferencien Barcelona de Madrid és el ritme amb què els vianants circulen pel carrer en horari laboral: hi ha un tempo molt diferenciat, i mentre a Barcelona la gent sembla anar sempre atrafegada, per feina, el caminar dels madrilenys (òbviament generalitzo) és més pausat. Quan hi vaig, les estones que la feina em deixa lliures copio aquest deambular vagarós dels ciutadans de Madrid, i si el temps acompanya, com ahir, el passeig és una delícia.

Sempre he dit que Madrid és una ciutat que m'agrada molt, i com més hi vaig, més m'agrada. I m'agrada acceptant les diferències notables amb Barcelona o París, que són les meves ciutats de referència. Això ho comentava amb l'amic L.R., de Tarragona, a qui em vaig trobar en baixar de l'AVE a Atocha el dimecres al vespre, just quan feia cinc anys de l'atemptat de l'11M. Cada cop que arribo a Atocha -i no cal dir que abans d'ahir especialment- m'imagino l'horror d'aquell dia de març en què tots ens vam sentir madrilenys.

Madrid m'agrada, però també -hi haurà qui em considerarà herètic- m'agraden els madrilenys, aquesta gent que -torno a generalitzar- és sempre d'un poble o altre però que t'acull amb tota l'hospitalitat a la ciutat que han fet seva i que, amb l'expressió encara trista per la debacle del seu equip la nit anterior a Anfield, t'indiquen amablement a quin bar pots veure el Barça-Olympique pel Plus.

Ahir, dinant a la terrassa del Café Gijón amb Madrid rebentant de primavera, parlàvem d'això i moltes altres coses davant d'un suculent plat d'ous ferrats amb morcilla i una cervesa, Mahou, no cal dir-ho.

Discriminació lingüística

2009-03-10T08:02:00.004+01:00

En utilitzar el català, com a llengua romànica que és, ens trobem amb un problema que no existeix, per exemple, en anglès: estem fent servir un idioma de gènere en què els articles, substantius, adjectius i pronoms poden ser masculins o femenins. Durant molt temps no s'ha donat cap importància a aquest fet, però és evident que cal cercar fòrmules que, en la línia d'aconseguir la igualtat, evitin la discriminació que apareix implícita en molts textos.

La utilització de les formes masculina i femenina, o sigui les formes dobles, és, d'entrada, la via més idònia, però, certament, pot arribar a ser farragosa i, al meu entendre, s'hauria de combinar imaginativament amb d'altres solucions, com són, per exemple, les formes genèriques o les expressions despersonalitzades, les formes abreujades, etc.

Em sembla positiva la redacció actual de l'article 7 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya, que amb l'enunciat "Tractament del gènere en les denominacions referides a persones" estableix el criteri general de que "En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context se'n dedueixi el contrari". No cal dir que aquest criteri el faig meu pel que respecta a aquest i els altres blogs amb què trafego.

Cal tenir imaginació a l'hora de redactar i estic convençut que poc a poc anirà calant un llenguatge que contempli la igualtat entre sexes. Per la part que em toca, espero que disculpeu les errades pròpies de l'aprenentatge.

En la mort de Pepe Rubianes

2009-03-03T20:05:00.005+01:00

El diumenge ens va portar la notícia de la mort de Pepe Rubianes. A mi m'agradava Rubianes, perquè feia riure i perquè era un trencador, i el diumenge em vaig sentir trist. A mons fills, de menuts, els feia molta gràcia aquell senyor que deia sense cap problema totes aquelles paraulotes que ells no podien dir.

En homenatge al genial actor us deixo un fragment del seu espectacle Rubianes solamente:

"Pues señoras y señores, mi abuelo, a la sombra de Prim, hizo una carrera militar espectacular, creo que llegó a sargento-cabo primero, un cargo así, de alta responsabilidad en la milicia. Era un estratega nato, tenía un ojo para la batalla que te cagas. Y en La Habana, miren ustedes, le pasó lo que le tenía que pasar: se enamora de una tremenda mulata de La Habana. Se pasaba el día en el bohío, en la casita de ella, allí en la playa, junto al palmar, con la guitarra, cantándole canciones a su amor: «lariro-laralo» (Canta.)

Él cantaba muy bien, cantaba las famosas habaneras, los ritmos de moda en aquellos años, y un día que había una importante batalla en la zona de Camagüey, allá en el centro de la isla, mi abuelo no se presenta a la batalla, como el que no va a la oficina. Se quedó en el bohío, dindondín-dindondón...; las tropas españolas, claro, les faltaba el estratega que les dirigiera...

-¿Qué hacemos, qué hacemos?
-Que cada uno haga buenamente lo que pueda...

Y, buenamente, echaron a correr hacia La Habana. De regreso a La Habana fueron a prender a mi abuelo:

-Alegret, ¡date preso!
-Me doy.

Lo llevaron al castillo de El Morro; juicio sumarísimo; pena de muerte; paredón y ejecución. Y me quedé sin tatarabuelo. Así de sencillo.

Yo cuando fui a Cuba lo primero que hice, lógicamente, es ir al cementerio de La Habana a ver la tumba de mi abuelo. Allí estaba el mausoleo, con la estatua de él así..., en posición de gesta, toda llena de agujeros (como lo habían fusilado...), que silbaban las brisas al pasar por ellos: «Furu-fufú, furu-fufú». ¡Un miedo que te cagabas! Me fijo en el epitafio y ponía: «Ante aquel culo, quién iba a pensar en batallas». Mira el yayo cómo era.

(Perdona Prim), ponía un poco más abajo, entre paréntesis."

Compromís per la llengua catalana

2009-03-03T12:52:00.005+01:00

Pel que respecta a l'advocacia és un fet evident que l'ús de la llengua catalana a l'Administració de Justícia encara queda força lluny del que hauria d'ésser normal, això és: que tots els professionals que tenen el català com a llengua pròpia l'utilitzessin pel que fa a la seva activitat davant els jutjats i tribunals.

Les raons de que no sigui així són diverses i suposo que en posteriors entrades n'aniré parlant, però ara voldria centrar-me en un fet que també es constata sense cap dubte: les eines de què hom disposa per a poder utilitzar la llengua catalana en l'àmbit jurídic en general i judicial en particular són ben escasses en comparació amb les existents en llengua castellana. Parlo de formularis, manuals, textos legals, etc. A tot això s'hi afegeix en molts casos la manca de formació jurídica en llengua catalana rebuda pels professionals de l'advocacia i fins i tot, en les persones de més d'edat, la manca de coneixements suficients de la lengua en un sentit general.

Per això són importants tots els avenços que es produeixen i avui vull destacar l'acord marc signat el 29 de desembre de 2008 pel Consell de Col·legis d'Advocats de Catalunya i la Generalitat per a tirar endavant un pla de treball realment ambiciós, mitjançant el qual es posaran a l'abast de tots els advocats i advocades els instruments i materials necessaris per a que desapareguin les mancances de què parlava abans: formularis, cursos de nivell C i llenguatge jurídic, cursos d'oratòria, plans que facilitaran la catalanització de la documentació generada als despatxos, manuals, textos legals, etc.

A la foto que he penjat, del dia de la formalització solemne de l'acord marc, només apareixen els tres signants, però és molta la gent que està treballant per tal que el projecte arribi a bon port i ja comencen a veure's els primers resultats: amb un període d'inscripció relativament curt, 602 advocades i advocats de Catalunya començaran els cursos d'autoaprenentatge, 397 pel que fa al nivell C i 205 pel que respecta al llenguatge jurídic. Un èxit. I continuarà.

El so de la lletra "C"

2009-02-26T17:17:00.005+01:00

Una de les coses que fonèticament em resulten més estranyes és la utilització del so castellà de la lletra "C" quan està davant d'una "e" o una "i". És evident que en aquestes circumstàncies el so d'aquesta lletra en català és igual al de la doble "s", però és freqüent sentir-lo com si fos una "c" o una "z" castellana.

Això és freqüent fins i tot a la televisió, i porta a pronunciar Mercedes o Citroën (les marques de cotxes) igual que en castellà, quan la pronunciació correcta seria, per cert, molt més semblant a com ho pronuncien els alemanys i els francesos, al menys pel que fa a la "c". La lletra "z" també és víctima d'atemptats semblants que resulten molt evidents quan, per exemple, en noms o cognoms sudamericans, és a dir, de països on el so castellà a què em refereixo no existeix (Márquez, Chávez, Zapata...), s'utilitza la fonètica castellana.

Però és que, a més, se sent sovint que molts catalans, en parlar de la lletra en qüestió, aïlladament, també la pronuncien com es fa en castellà. El summum és quan algú parla de que té el nivell C de català pronunciant-ho a la castellana.

Primer pas: un nou ministre

2009-02-26T07:45:00.003+01:00

No ha estat una mala sortida. Aparentment Zapatero no l'ha fet fora, és a dir, no ha cedit a les pressions del PP, però Bermejo ha plegat. La veritat és que la situació era difícilment sostenible després de l'episodi de la cacera, i amb ell de ministre les perspectives de diàleg i concertació, en la línia del que he vingut exposant, eren magres.

De Francisco Caamaño només sé el que he anat llegint aquests dies, però em sembla molt positiu que els polítics catalans que van tractar amb ell quan es negociava l'Estatut el deixin ben parat. La capacitat de diàleg que tothom reconeix al nou ministre és una qualitat bàsica en temps difícils i si a més va unida a un tarannà simpàtic, encara millor.

L'entesa personal, l'empatia o la química, com vulgueu dir-li, és fonamental a l'hora de debatre o negociar. Per allunyades que estiguin les posicions de partida, sempre existiran més possibilitats d'acord si la relació personal funciona, i si l'acord no s'aconsegueix, sempre quedarà una porta oberta per a reprendre el diàleg. Si el senyor Caamaño aconsegueix mantenir la seva reconeguda capacitat professional amb les condicions per a la negociació que també li reconeixen, tindrem molt de camí avançat per a arribar a la reforma en profunditat que la Justícia exigeix.

De tota manera, i com ell mateix va dir apel·lant al sentit de la responsabilitat dels jutges, caldrà que tots els demés hi posem damunt la taula la millor predisposició per a entendre'ns.

Les bases d'ERC i el finançament

2009-02-23T07:51:00.003+01:00

Llegia ahir al diari que el sector crític d'ERC vol que es convoqui les bases del partit per tal que fixin la postura a mantenir en el tema del finançament. Ja hi ha una experiència significativa que va ser la de l'Estatut, que portà a ERC a pronunciar-s'hi en contra.

El conflicte intern que es pot produir no és nou ni exclusiu del partit republicà, tot i que a ERC, a resultes de l'assembleísme que marca les grans decisions a adoptar, es té molta menys fexibilitat per a resoldre'l, i es produeix en xocar frontalment el que podríem dir coherència ideològica de la base amb el necessari pragmatisme dels dirigents.

Qui més qui menys ja prepara les seves bases per a que la digestió de l'esperat acord sobre finançament o de les previsibles retallades del text estatutari no sigui difícil: ho está fent la direcció del PSC -possiblement menys pressionada que d'altres- i ho fa CiU, utilitzant molts cops al senyor Duran i Lleida com a preparador de les futures decepcions. Diuen que la política és l'art d'allò que és possible i això ho saben els dirigents dels partits però costa de ser admès per la militància, que exigeix postures que mantinguin la deguda coherència amb les idees amb què combrega.

La solució no pot consistir en retirar la paraula als militants sinó que ha de passar, per força, per la pedagogia necessària per a fer que s'entengui el que les direccions fan o volen fer i aconseguir els suports necessaris, perquè el fet és que les identificacions ideològiques més fortes es produeixen en el si de la militància dels partits i van decreixent cap a afinitats més o menys sòlides a mesura que hom es distancia del nucli fins a arribar a la gran massa d'electors més o menys indecisos que són els que fan, finalment, que a les urnes uns guanyin i els altres perdin.

De tota manera, el que a mi m'agradaria és que davant aquests temes d'Estat hi hagués una posició conjunta de totes les forces polítiques, però això queda, em sembla, molt lluny.

Després de la vaga de jutges: i ara què?

2009-02-23T07:19:00.006+01:00

Quins han estat els efectes de la vaga de jutges del passat dia 18 de febrer? El que molts demanem, això és, que amb vaga o sense es cerqui la concertació imprescindible per a fer la reforma inajornable de l'Administració de Justícia en general, sembla que no interessi massa. Crec que ara no és moment de continuar amb el debat sobre si la vaga procedia o no. No podem eternitzar-lo i, en tot cas, hi ha coses més importants a fer.

Són diverses les propostes que s'han formulat de cara a emprendre la reforma mitjançant un procés de participació de tots els agents implicats i on l'advocacia ha de jugar un paper molt significatiu. És cert que el moment polític no ajuda gaire, però també és cert que als polítics, del govern i de l'oposició, se'ls ha de demanar sempre un sentit de la responsabilitat que no pot subordinar-se a l'amor propi o al circ mediàtic.

L'espectacle resulta lamentable en veure que la resposta del ministre a la vaga és anunciar una nova norma que prohibeixi que els jutges en tornin a fer i que l'oposició continua enrocada en la crítica a la monteria dels senyors Garzón i Bermejo. Un cop ja ens hem indignat o divertit prou amb els fets que s'han anat succeint darrerament, cal pensar en el problema existent i cercar vies per a avançar i jo penso que el millor camí és implicar tots els partits polítics amb representació parlamentària per tal que comencin a fer-ho. Estic convençut de que els advocats poden assumir amb entusiasme el paper de dinamitzadors d'aquest procés i que tots els que tenen coses a dir s'hi implicaran.

Ignoro, com és natural, quin serà el desenllaç més o menys anecdòtic dels temes més mediàtics de què abans parlava, però crec que el que realment interessa a tothom és propiciar una solució als problemes de fons, i això només es pot fer treballant-hi de manera efectiva. A veure si és veritat.

La vaga d'ahir

2009-02-19T07:31:00.006+01:00

Més enllà del ball de xifres sobre la participació, el fet incontestable és que per primera vegada ha hagut una vaga de jutges i que ha tingut, en general, un seguiment important. Jo ja havia opinat sobre la vaga en diverses ocasions i continuo pensant el que pensava: que els jutges, com a personalització d'un dels poders de l'Estat, no poden fer vaga i que la vaga no haurà servit per a gaire cosa si no assumim tots les nostres responsabilitats.

He insistit diverses vegades en el caràcter de servei públic que té l'Administració de Justícia, cosa que fa que l'opinió dels ciutadans sigui el baròmetre immediat més fiable. Qualsevol que hagi tingut contacte amb els Jutjats com a usuari pot donar compte de les mancances detectades i aquestes mancances no són d'ara sinó que s'arrosseguen de fa molts anys. Si amb l'adveniment de la democràcia no es va aprofitar per a fer una profunda modernització de l'Administració en general sinó en el millor dels casos un discret maquillatge, en l'àmbit que ens ocupa el manteniment de les velles estructures i els vells hàbits encara fou més evident, i l'anormalitat i el deficient funcionament ha passat a ser quelcom patit amb resignació pels ciutadans que acudeixen als Jutjats.

Em sembla molt valenta la postura de la consellera Montserrat Tura quan proposa fer profunds canvis estructurals en el funcionament de l'Administració de Justícia, canvis que afectarien a aspectes esencials de les lleis reguladores. Potser és així perquè -tot i haver entrat de ple en el món de la Justícia des que ocupa el lloc més alt del Departament- ve de fora i pot beneficiar-se de la perspectiva que s'obtè quan s'han pogut mirar els problemes a una certa distància i hom no es deixa portar per la inèrcia.

Possiblement l'Administració de Justícia necessita canvis revolucionaris. Que ningú s'espanti per l'expressió, que voldria que s'entengués en el sentit de radicalitat, d'anar a l'arrel dels problemes. Les inversions per elles mateixes poca cosa faran si es mantenen els mateixos esquemes i no es va més lluny:

¿Es poden desjudicialitzar determinats conflictes?

¿Es pot treure dels Jutjats el Registre Civil?

¿Es pot modificar el sistema d'accés a la judicatura?

¿Es pot formar degudament el personal dels jutjats i establir noves vies d'incorporació?

¿Es poden utilitzar realment les noves tecnologies -i el sentit comú- per a agilitzar els procediments?

¿Es poden establir terminis legals raonables per tal d'exigir-ne el compliment a tothom?

¿Es poden preveure les necessitats de dotació econòmica que derivin de tot canvi legal?

¿Es poden separar les jurisdiccions a tots els partits judicials?

Aquests i d'altres interrogants haurien de situar-se en el centre del debat. Un debat que no pot demorar-se i que ha d'integrar tots els que tenen alguna cosa a dir -i responsabilitats a assumir- en la matèria: jutges, fiscals, secretaris, sindicats, governs, col·legis professionals, parlamentaris, etc.

El moment no és el més propici, atenent als darrers trencaments anunciats i al tancament de certes postures, però el debat és absolutament necessari i inajornable.

Les paraulotes

2009-02-16T08:22:00.003+01:00

De menut els pares o els iaios m'advertien de no dir paraulotes. De més gran és inevitable soltar-ne alguna en el llenguatge col·loquial entre amics o quan t'emprenyes. No és freqüent fer-ho en públic, a menys que el context ho permeti o fins i tot ho demani.

Al míting d'ahir d'Eusko Alkartasuna al Palau Euskalduna de Bilbao, Joan Puigcercós va dir (ho vaig veure a TV3): "Cuando se trata de joder a Euskadi y Cataluña, el PP y el PSOE se unen sin complejos", demanant disculpes per l'ús del verb "joder", que té un sentit prou explícit i que aconseguí, semblava, el cop d'efecte esperat.

Al diari Avui apareix la crònica del míting i la frase en qüestió es tradueix així: “Quan es tracta de fotre Euskadi i Catalunya, el PP i el PSOE s’uneixen sense complexos” . Això m'ha portat a reflexionar sobre el verb "fotre" omnipresent al llenguatge col·loquial català.

Certament la traducció de l'Avui és impecable, perquè la primera definició que apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear hi porta la traducció al castellà: "Tenir acte carnal; cast. hoder, joder". En tot cas, poques vegades sol utilitzar-se aquesta accepció i és el meu parer que el verb l'ha perduda en gran part, fins al punt que quan es pretén donar-li aquest sentit ha d'utilitzar un complement: "fotre un clau", per exemple. En aquest moment només recordo un tros d'una cançó d'Els Pavesos que deia: "...i és que l'han fotut i la xica va a tindre un xiquet", però alguna cosa hi deu quedar quan en moltes zones del Principat -de parla oriental- sovint el verb fotre és substituït pel verb cardar: "es va cardar una ceba amb la moto...", "m'han ben cardat", etc.

"Fotre" és un verb utilitzadíssim, fins al punt que no és rar -tot i que sigui pobre pel que fa al lèxic- sentir frases com aquestes: "Estic fotut perquè m'he fotut una ostra que estava fotuda. No em fotran més".

"Joder" és un verb que evoca situacions normalment plaents però que, malgrat això, ha agafat també un sentit semblant a "fastidiar", reforçant-lo. Si en Joan Puigcercós no hagués dit paraulotes i hagués substituït "joder" per "fastidiar" o "perjudicar", jo ja no hauria escrit això.

Mítings

2009-02-16T07:26:00.002+01:00

Suposo que, com a acte de fe, de refermar les creences i aconseguir implicacions i entusiasmes, els mítings electorals són necessaris, però a mi cada cop m'agraden menys. Òbviament hi ha molta gent que no pensa com jo, perquè són molts els que omplen pavellons d'esports, teatres i altres espais per a enfervotitzar-se sentint els seus líders.

Si ja certes multituds em fan sentir incòmode, les coses que solen dir-se als grans mítings tampoc em fan el pes, possiblement perquè més que transmetre idees el que es fa normalment és donar consignes o cercar simplement la frase punyent contra l'adversari i insistir en un maniqueísme que exigeix adhesions inquebrantables com les que es formulaven en èpoques passades. Les imatges televisives et passen del míting d'uns al míting dels altres i les úniques diferències que un percep són de colors i sigles, perquè pel demés sol cercar-se el missatge fàcil amb el què combreguen sense marge per al dubte els escollits assistents que són situats darrere l'orador per a assentir i somriure o riure quan calgui.

Als que solem practicar el que considerem saludable exercici del dubte ens espanta bastant el amb nosaltres o contra nosaltres perquè tota campanya electoral acaba finalment a les urnes, on s'ha de prendre una decisió important, amb la qual cosa és exigible que es faci una valoració rigorosa. Lamentablement això costa de fer quan hi ha debats -que es pretenen fonamentals- que es centren en l'obscenitat o no de l'assistència d'un jutge i un ministre a una jornada de caça.

(Foto EFE/CABALAR al diari Avui)

El PP i el ministre Bermejo

2009-02-12T07:24:00.002+01:00

Després d'escenificar una compareixença de tots els seus dirigents amb la voluntat d'evidenciar una unitat interna que el dia a dia desmenteix, el Partit Popular ha dit que el ministre Bermejo (a la foto) és el major problema de la Justícia i n'ha demanat la dimissió. Això no és nou i ja comencem a estar acostumats a que es critiqui durament ministres de justícia, fiscals generals de l'Estat, membres del Consell General del Poder Judicial, magistrats i jutges. Ho fan els tiris com abans ho havien fet els troians, o ho fan els troians com abans ho havien fet els tiris, que no sé ben bé a qui li escau cada nom.

És lamentable que la cúpula o les cúpules de la Justícia siguin protagonistes d'un show mediàtic permanent on reben la puntuació i les propostes d'exclusió dels polítics i els mitjans de comunicació, mentre tants pocs esforços es dediquen, en general, a resoldre els problemes, començant pels que en pròpia carn perceben els ciutadans del carrer que són els primers afectats pel funcionament de l'Administració de Justícia.

En aquest sentit resulta especialment greu el pas que ha fet el PP en anunciar el trencament del Pacte per la Justícia i de la interlocució amb el Ministeri mentre continuï al seu front el senyor Bermejo. Teníem la vaga dels jutges i ara tindrem la vaga de diàleg del Partit Popular. ¿No podríem entre tots asserenar el debat?

Recordo que de menuts quan discutíem amb algun altre xiquet la discussió acabava moltes vegades amb una sentència breu i duríssima que -afortunadament- tenia uns efectes també breus en el temps: "Pa mai amic", que en rapitenc volia dir que no seríem amics seus mai més. Esperem que el seny torni a tots els intervinents i que s'aconsegueixi d'una vegada començar a resoldre els problemes de la Justícia, perquè sospito que l'única manera de fer-ho és parlant-ne entre tots.

ABOG.ANDO

2009-02-11T08:23:00.003+01:00

ABOG.ANDO és el blog del meu amic Manolo H. que s'ha llançat a l'activitat bloguera fa molt poc, mentre feia per enèssima vegada el Camí de Santiago, i està aconseguint un producte comunicatiu molt fresc, amb uns comentaris a peu de notícia que valen la pena de llegir i que transmeten, des de l'honestedat personal i la pròpia coherència, la capacitat de judici crític i el càustic sentit de l'humor que els que el coneixem valorem molt positivament.

Si em posés ara a comentar alguna de les seves entrades us prendria un temps que val més que dediqueu a llegir-les volsaltres.

Des dels Alfacs continuarem seguint el que escriu Manolo.

(la imatge l'he tret de la web El Camino a Santiago)

La crisi ben a prop

2009-02-04T09:41:00.003+01:00

La portada és de la revista Time de febrer de 1982, però torna a estar d'actualitat. L'actual crisi, que començà com una cosa llunyana, situada als alts nivells financers, tot i que aquí ja es veia amb molta preocupació perquè s'ajuntava a l'aturada general de la construcció, semblava quedar encara lluny.

Ara la crisi es concreta en noms d'empreses que presenten el seu ERO, que fan concurs de creditors o que tenquen i en xifres altíssimes de treballadors que van a l'atur, que passa a ser la principal preocupació, com a la vella portada de Time.

Però, a més, les xifres d'aturats es concreten en noms i cognoms de persones que coneixem, amb la qual cosa la crisi ens queda molt més a la vora, amb tots els drames humans que això comporta.

Vist això, és cert que resulta imprescindible que les empreses puguin obtenir crèdits per a continuar amb la seva activitat, però també resulta comprensible que hagin d'acreditar la viabilitat del seu projecte. Una altra cosa és la necessitat d'assegurar el més bàsic a tots els que de manera directa seran els primers a pagar les conseqüències de la crisi: els que poden quedar-se sense lloc on viure en veure executat el préstec hipotecari i els que tindran dificultats més que serioses per a poder simplement subsistir.

L'agenda

2009-02-04T08:35:00.003+01:00

Jo no sabria treballar sense agenda o, millor dit, sense agendes. En aquest moment tinc oberta la de paper sobre la taula del despatx. És una agenda que permet tenir (com diu la seva pròpia publicitat) "la vostra setmana organitzada tota a la vista". No és l'única agenda de paper amb la què treballo, perquè també en tinc una altra, de tamany més reduït, que porto al damunt quan surto del despatx i que utilitzo en part com a dietari comprimit. A més, el mòbil està sincronitzat amb l'agenda de l'Outlook i aquesta amb l'agenda d'un altre programa de gestió.

L'organització de la feina a fer em resulta imprescindible i parteix d'un plantejament previ que no es pot deixar de banda com és el càlcul del temps que previsiblement hauré de dedicar a cadascuna de les feines que he de fer. Certament no sempre funciona, però el resultat general és prou satisfactori.

Als ciutadans que acudeixen davant dels Tribunals els costa molt acceptar els freqüents retards que en general es produeixen en l'horari dels judicis i d'altres diligències judicials, retards que en ocasions poden arribar a ser importants, i gran part de la culpa la té una mala administració de l'agenda dels jutjats, que no contempla per a cada cas la duració que raonablement es pot preveure atès el nombre de parts intervinents (amb els seus lletrats), testimonis, perits, complexitat de l'assumpte, etc.

Si, com es fa en moltes ocasions, els judicis s'assenyalen amb intervals de 15 o 30 minuts, sense contemplar la duració que es preveu que puguin tenir, el retard es va acumulant i els que estan fixats per a les darreres hores en paguen les conseqüències. Recordo que alguns jutjats argumentaven que si preveien més durada d'un judici i aquest acabava abans d 'hora quedava un temps mort que es desaprofitava, perquè podia donar-se el cas de no poder fer el següent si no estavèn ja esperant tots els que havien d'intervenir, però aquesta situació poques vegades es produeix i si es dona sol ser perquè ha hagut algun judici que s'ha hagut de suspendre per defectes en les citacions a practicar. Feliçment ja són poc freqüents els casos en què algun jutge assenyalava tots els judicis del matí a la mateixa hora, perquè així disposava sempre d'un ampli ventall de possibilitats d'evitar espais morts...

Un fet més greu es produeix quan ja és el primer judici o diligència judicial el que comença tard. Aquesta situació ja resulta de molt difícil justificació. Si el primer judici està assenyalat a les 10 hores, tots els que han d'intervenir ja haurien de ser-hi a punt, però això moltes vegades no és així i pot tenir greus conseqüències o cap, segons qui sigui el que acudeix amb retard.

En tot cas, la bona educació sempre ha exigit que hom es disculpi quan fa tard, cosa que sempre produeix un major o menor consol a qui espera. Moltes jutgeses i jutges ho fan, pero n'hi ha que, pel que es veu, consideren que la seva alta funció jurisdiccional els eximeix de la disculpa, oblidant que a més de la funció esmentada estan prestant un servei públic als ciutadans.

Afortunadament no es pot generalitzar i en molts casos no hi ha motiu per a les queixes que aquí exposo o els retards són atribuïbles a altres intervinents en les actuacions judicials (advocats, perits, fiscals, ...) però m'ha semblat interessant exposar fets que no haurien de produir-se i que tenen -entenc jo- fàcil remei.

Encara sobre el suposat antisemitisme

2009-01-31T13:56:00.000+01:00

L'incident protagonitzat pel primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, en marxar del debat sobre Gaza que es feia al Fòrum Econòmic de Davos després d'una intervenció a crits del President d'Israel Shimon Peres, em fa tornar al tema de l'enunciat d'aquesta entrada.

Jo penso que s'hauria d'entendre per tothom que la crítica al procedir de l'Estat d'Israel a Gaza no és signe d'antisemitisme, però això resulta cada cop més difícil. Crec que ja ho vaig expressar en una anterior entrada, però no m'importa insistir-hi:

- L'holocaust existí i fou una de les majors aberracions criminals i és absolutament condemnable, com també ho és l'actitud dels que no van fer el que podien haver fet per a evitar-lo o reduir-ne les conseqüències.

- Els progroms fets arreu d'Europa al llarg de la història són també rotundament condemnables.

- Els atemptats que han fets morts entre la població d'Israel són igualment condemnables.

Però, en tot cas, la massacre de civils a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel és rotundament condemnable i carent de justificació. Com deia si no recordo malament l'escriptor libanès Elias Khoury en un recent article recordant a tants i tants jueus que han sofert al llarg de la història, els civils de Gaza són els nous jueus.

(Foto AFP a Público)

La vaga dels jutges: l'opinió del CGAE

2009-01-31T13:17:00.006+01:00

Afegeixo una opinió més: la del Consejo General de la Abogacía Española, presidit per Carlos Carnicer (a la foto), que en la nota que transcric, enviada als mitjans de comunicació, coincideix amb les que he anat penjant en aquest blog.

Cada cop resulta més necessari que tots els implicats en el problema sumin les seves forces per a trobar solucions pel bé dels ciutadans que són, en darrer terme, els que més pateixen l'actual situació de l'Administració de Justícia.

"LA ABOGACIA ESPAÑOLA CONSIDERA IMPROCEDENTE LA HUELGA DE JUECES

El Consejo General de la Abogacía Española considera improcedente la huelga anunciada por jueces decanos y por los representantes de las asociaciones judiciales.

El Consejo comparte algunas de sus reivindicaciones, pero considera que los problemas de la Justicia son mucho más amplios y profundos, y que la anunciada huelga de jueces y magistrados no aliviará la muy precaria situación de los derechos de los ciudadanos ante la Justicia.

La Abogacía española recuerda la doctrina constante y pacífica del Tribunal Supremo (*) que afirma la primacía del derecho a la tutela judicial efectiva del artículo 24 de la Constitución en los supuestos de colisión con otros derechos, incluso de naturaleza también fundamental, como el del derecho a la huelga.

Si alguna manifestación de la Justicia española concita unanimidad de criterio en forma de merecido rechazo es su desesperante e injusta lentitud. Las anunciadas huelgas no harán sino agravar inútilmente el problema que, otra vez más, deberán soportar los ciudadanos.

Es cierto que en el servicio público de Justicia faltan muchos medios materiales y humanos, así como una adecuada gestión, como reiteradísimamente ha venido denunciado la Abogacía y es clamor de toda la sociedad española, pero es preciso reconocer también en el estamento judicial notables carencias de autocrítica, transparencia y espíritu de colaboración con todos los agentes implicados en el sistema de Justicia.

Los abogados, como otros muchos sectores, venimos demandando desde hace décadas más y mejor formación, reformas procesales, aplicación a la Justicia de las mas modernas tecnologías de la información y de las comunicaciones o la mejora de la gestión y de los espacios judiciales. Pero no solo para los jueces: también para los fiscales, secretarios, abogados, procuradores, graduados sociales, notarios, registradores de la propiedad y mercantiles, peritos, funcionarios en general de la Administración de Justicia. Y sobre todo para los ciudadanos, justiciables o simples colaboradores u observadores del servicio público de Justicia, que no pueden comprender cómo sus derechos, reconocidos unánimemente el día 16 de abril de 2002 por todos los representantes de la soberanía popular en la “Carta de los Derechos de los Ciudadanos ante la Justicia”, todavía, al día de hoy, no han adquirido categoría legal.

Los muy profundos problemas que aquejan a la Justicia española recomiendan acometer de inmediato su regeneración. Entre tanto, solo la voluntad del Gobierno y de todos los partidos políticos plasmada en un muy amplio Pacto de Estado, en cuya aprobación seamos oídos todos los que, de una u otra forma, contribuimos a hacer justicia, podrá acercar las prestaciones de la Administración de Justicia a las necesidades de la ciudadanía.

(*) Entre otras sentencias del Tribunal Supremo, figuran: Sala de lo Contencioso Administrativo, Sección Sexta, de 21 de diciembre de 200-RJ2000/8020; de la sección Séptima de 21 de marzo de 1996 RJ 1996/2784; de la Sección Séptima de 29 de mayo de 1995 RT 1995/4395; y sentencia de la Sección Novena de 28 de noviembre de 1990 RJ1990/8832. "

El català al Parlament Europeu

2009-01-26T23:07:00.000+01:00

El President del Parlament Europeu, l'alemany Hans-Gert Pöttering, està de visita a Barcelona. Pöttering ja havia escalfat la vinguda a la capital catalana rebutjant un cop més la utilització de la nostra llengua a la institució que presideix.

Jo li havia sentit dir que al Parlament Europeu ja es fan servir vint-i-tres llengües i que no se'n poden admetre més, i això em semblava un argument molt pobre, perquè no hi ha un salt quantitatiu important en passar de vint-i-tres a vint-i-quatre, per exemple.

L'altre argument que utilitzava no em sembla tampoc de rebut: el català -deia- és una llengua regional. Ja hi som: és impresionant el nombre d'afavoridors de la necessitat de disposar d'un estat propi que ho són sense saber-ho. Pöttering és un altre pro-independència de Catalunya malgré lui.

Avui, però, li he escoltat a Herr Pöttering una veritat com una casa de pagès quan ha dit que malament es pot demanar l'ús del català al Parlament Europeu quan a les Corts Espanyoles no es pot fer servir. Impecable. Ha posat el dit a la nafra, perquè ni ara amb el govern Zapatero, ni abans amb altres fórmules de govern a Espanya amb les què col·laboraven partits polítics catalans, s'ha aconseguit poder parlar lliurement en català a les Corts.

Per descomptat que comparteixo la reivindicació plantejada al senyor Pöttering, però s'ha de reconèixer que el seu darrer raonament té una lògica impactant.

La vaga dels jutges: l'opinió de l'advocacia

2009-01-26T22:30:00.003+01:00

A El Periódico d'avui hi ha un article d'opinió de Sílvia Giménez-Salinas, presidenta del Consell de l'Advocacia Catalana i degana del Col·legi d'Advocats de Barcelona que amb el títol ¿Una vaga és la solució? expressa, al meu entendre, el que és el sentir general de les advocades i advocats catalans: compartir la queixa per les deficiències que presenta el món de la justícia, assumir cadascú la part de culpa que li pertoca i, lluny de la vaga proposada pels jutges, apostar per la cooperació, el treball i el diàleg de tots els implicats per a que les solucions, moltes ja formulades, arribin el més aviat possible.

Avui hi ha hagut reunió al Ministeri de Justícia i sembla que no s'ha arribat a cap acord. És de suposar que les negociacions continuaran, però l'amenaça de vaga per al dia 18 de febrer segueix en peu.

La vaga dels jutges: la vinyeta d'El Roto a El País

2009-01-25T10:41:00.005+01:00

Ahir, a El País, pàgina 24, es publicava aquesta vinyeta que trobo genial.

Obama tanca Guantànamo

2009-01-23T09:35:00.000+01:00

És una molt bona notícia, com ho és la voluntat d'acabar amb les presons clandestines que la CIA mantè en diferents països on és més fàcil obtenir informació (ja veieu que utilitzo un eufemisme) dels detinguts.

Hi ha una reflexió de fons a fer: en la lluita contra el terrorisme hi val tot? La resposta afirmativa és la que sustentava el que s'ha vingut fent fins ara: davant una amenaça que ja s'ha materialitzat en diverses ocasions amb sagnants resultats, l'Estat té el dret de fer abstracció dels principis que teòricament haurien de respectar-se a resultes de les convencions internacionals i dels propis fonaments constitucionals per tal d'evitar que el terrorisme continuï.

El primer problema és que no sempre tothom té el mateix concepte de terrorisme, que pot ser més o menys extens i que de vegades agafa una elasticitat tan gran que permet ficar dins del sac a moltíssima gent.

El segon i fonamental és que la defensa del que hom entén com a civilització o democràcia només es pot fer amb un respecte absolut als valors que es pregonen. Si no és així, quan l'Estat civilitzat es posa al mateix nivell d'aquells que practiquen el terror, perd tota la legitimació.

Això que dic és aplicable a la pena de mort, asignatura pendent de l'era Obama: la seva aplicació treu la pretesa legitimitat cívica i democràtica a qui l'aplica. La societat sempre ha de mantenir, en front dels que atempten contra els valors concretats a les normes penals de què s'ha dotat democràticament, una impecable coherència amb els principis ètics i morals a protegir. La pena per a una mort premeditada no pot ser una altra mort premeditada.

La vaga dels jutges: el factor humà

2009-01-23T09:10:00.004+01:00

Fa unes setmanes, en una taula rodona celebrada a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona els ponents exposaren el que consideraven que eren els reptes de la justícia a Catalunya. Les mancances detectades són en molts casos reals i aquests dies apareixen a tots els mitjans de comunicació.

En acabar les intervencions dels ponents s'obrí un col·loqui i quasi al final una advocada jove, des del fons de la sala, introduí un element que fins aleshores no s'havia explicitat. Jo em demano -deia- com pot ser que en una mateixa població, en un mateix edifici judicial, amb els mateixos mitjans materials i humans, hi hagi un jutjat on els assumptes experimenten un considerable retard, amb sentències per a dictar des de fa mesos, suspensions freqüents dels judicis per defectuoses citacions, etc. i, per contra, el jutjat del costat presenti una situació completament diferent i porti els assumptes al dia? No serà -continuava- que la dedicació, la professionalitat i el sentit de la responsabilitat en la funció que s'exercita tenen molt a veure?

Es produí un silenci incòmode. El factor humà. No?

Limitacions de velocitat

2009-01-21T19:48:00.002+01:00

Des que s'imposà la limitació de circular a més de 80 Km/h a gran part de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han pogut sentir i llegir nombroses queixes. Les raons donades per a la limitació eren, bàsicament, la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica i el nombre d'accidents. Avui he llegit a El Periódico un article de l'enginyer industrial Pau Noy Serrano que exposa detalladament els aspectes positius de la mesura adoptada.

Jo en tot cas només puc parlar de la meva experiència personal com a usuari de l'AP7 en els meus desplaçaments a Barcelona: tinc la impressió que les entrades i sortides de la ciutat és fan amb més fluïdesa que abans, potser perquè s'evita l'efecte acordió que es produeix quan els que circulen ràpid han de reduir sobtadament la velocitat en trobar-se davant vehicles que circulen més lents.

El senyor Noy parla de moltes altres coses i prefereixo que llegiu el seu article, però hi ha un aspecte que sí que vull destacar: respectar les limitacions de velocitat és qüestió de canviar els hàbits i mentalitzar-se de que s'ha de sortir un quart o mitja hora abans per a fer el mateix recorregut. No és cap drama i ho guanyes en tranquil·litat, seguretat i consum, a més de beneficiar el medi ambient.

Ja fa molts anys a Suècia em va sorprendre que el límit de velocitat a les carreteres fos precisament de 80 Km/h. El respectava tothom i no passava res. No sé quin havia estat l'element coercitiu emprat per a aconseguir-ho, si és que va ser necessari. Aquí la presència de radars funciona com un element clarament dissuasori, cosa que és constata als accessos a Barcelona però no als trams en obres de l'AP7 , on els que respectem la limitació de velocitat som una immensa minoria.

No es pot amagar que la senyalització viària és encara molt defectuosa i que hi ha ocasions -moltes- en què una senyal de limitació de velocitat per a un tram concret no té el contrapés de la senyal que indica que la limitació s'ha acabat. No es comprèn com les administracions competents no corregeixen aquestes deficiències. De tota manera això no exclou que consideri que la més elemental prudència i responsabilitat aconsella limitar la velocitat quan hi ha raons de pes (contaminació, sinistralitat, fluïdesa del trànsit ...) que ho fan convenient.

Él que ja no és de rebut és que per a molts el cotxe hagi de ser absolutament imprescindible si anem per feina a Barcelona o a tants d'altres llocs. La necessitat de disposar -a les Terres de l'Ebre per exemple- d'un transport públic de qualitat que ens permeti una opció vàlida de desplaçament és inajornable. Mentre no el tinguem, si no hi ha altre remei jo continuaré utilitzant el cotxe, conscient que el problema principal d'haver de fer-lo servir no és precisament la limitació de velocitat de què abans parlava.

Obama

2009-01-20T23:56:00.002+01:00

S'ha de reconèixer que la presa de possessió de Barack H.Obama com a 44è President dels Estats Units ha despertat una expectació immensa. Són moltes les esperances dipositades en aquest afroamericà que ha arribat a presidir un país on no fa tants i tants anys es practicava una dura segregació contra els seus. Òbviament no és només això, sinó que el mateix projecte Obama fa pensar en canvis en la direcció de la superpotència, canvis que hom suposa no seran per a empitjorar la ja greu situació sinó per a millorar-la.

Penso, en tot cas, que convé tocar de peus a terra i ser conscients de dues coses: en primer lloc de l'enorme dificultat de redreçar una economia malmesa i una política exterior nefasta. Això no es pot fer en quatre dies i el retard molt possiblement generarà frustració.

En segon lloc cal no oblidar que la societat dels USA és una societat conservadora i l'anàlisi freda dels plantejaments d'Obama, tot i situar-se bastant lluny dels que tenia George W.Bush, fa pensar que es poden quedar molt curts des de l'òptica de l'esquerra, el centre-esquerra i la dreta civilitzada d'Europa.

Certament Obama ha dit que tancarà Guantánamo, però, per exemple, la pena de mort continuarà vigent als estats americans on s'aplica. Cal saludar en positiu el canvi que es produeix, però sense pensar que pugui ser el remei a tots els mals.

En tot cas, desitjo molta sort a Obama pel bé -esperem- de tantes i tantes persones que pateixen situacions que en gran part només poden millorar per la manera de fer de la gran potència: a Gaza, a l'Irak, a l'Afganistan, a l'Àfrica ...

(Foto AP/Elise Amendola.- La Vanguardia)

El doctor Abu El-Eish

2009-01-18T11:05:00.002+01:00

La imatge que apareix a l'esquerra correspon al vídeo que vaig veure ahir per TV3 i que podeu trobar a la web del diari Público amb el títol "Conexión en directo con el horror de Gaza". És un document impressionant sobre la tragèdia que està assolant la franja.

El doctor Abu El-Eish, palestí de Gaza, era col·laborador d'una cadena israelí de televisió. Havia intervingut telefònicament minuts abans i en el vídeo es veu la conversa que mantè amb ell el presentador del programa, absolutament desconcertat mentre sent els plors del metge, que explica que l'exèrcit israelià ha matat tres de les seves filles.

Ahir a TV3 vaig veure, com ja he dit, aquestes imatges, però encara em van impactar més les que mostraven civils israelians que increpaven al doctor Abu El-Eish. Amb tot el que està passant només podem sentir una immensa indignació i un profund dolor.

La vaga dels jutges

2009-01-16T09:10:00.008+01:00

A l'edició d'ahir de EL PERIÓDICO el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, publicava un article molt interessant negant el dret a la vaga dels jutges, vaga que es preveu per al 26 de juny.

Sintetitzant molt, el que venia a dir el professor Pérez Royo és que, sent un poder de l'estat en virtut del que estableix la Constitució -poder que té el seu òrgan de govern en en Consell General del Poder Judicial- els jutges i magistrats, a diferència dels funcionaris públics, no poden fer vaga.

Els tribunals són la darrera instància on acudir per a fer valer els drets de cadascú, adquirint així un poder omnímode, que permet que puguin jutjar membres dels altres dos poders estatals (l'executiu i el legislatiu), com s'ha vist aquests dies per exemple amb el procés obert al lehendakari Ibarretxe. Si al sentit comú ja li costa entendre la possibilitat d'una vaga de jutges, el Dret Constitucional ho deixa clar.

Això no vol dir que no existeixin problemes molt greus que afecten al funcionament de l'Administració de Justícia, gran part dels quals tenen a veure amb la manca del suficient nombre de jutges i de les necessàries dotacions als jutjats de recursos humans i materials. Aquests problemes s'han de resoldre i la voluntat de fer-ho és compartida per tots els que d'una manera o altra ens veiem afectats. Cal, en conseqüència, que els promotors de la vaga hi posin seny i que el posin també les administracions amb responsabilitats en la resolució dels problemes.

Una Justícia lenta i en ocasions ineficaç no s'adiu amb l'Estat de Dret. Aconseguir que funcioni com la societat demana és una tasca que ens afecta a tots, i la vaga dels jutges i magistrats no és el millor camí per a fer-ho.

Antisemitisme?

2009-01-15T16:32:00.002+01:00

Les morts de civils innocents (poden ser mai culpables els que es limiten al paper de víctimes?) continuen a Gaza i la indignació creix entre els que contemplem la barbàrie que no s'atura. Ara, però, els victimaris, en una ofensiva mediàtica important, passen a acusar als que els critiquen dient que estan fent antisemitisme.

Hi ha fets aïllats, injustificables com els atacs que s'han produït a algunes sinagogues i altres coses semblants, que poden donar una mínima base, però la campanya va més lluny.

Per la part que em toca, no em sento antisemita en indignar-me per la massacre de Gaza, com no em vaig sentir antimusulmà per la tragèdia de l'11 M a Madrid o anticristià o antiamericà per les destruccions d'Hiroshima i Nagasaki, l'absurda guerra d'Irak o la de Viet-Nam. Jo, com la immensa majoria d'aquells amb qui he compartit les indignacions esmentades, hem pogut estar contra el procedir de l'Estat d'Israel, del terrorisme d'Al Qaeda i els que li donen suport, dels governs dels Estats Units..., però no hem volgut criminalitzar els jueus o el judaïsme (quants jueus hi ha en aquests moments que dins i fora d'Israel clamen per la fi de l'atac a Gaza!), l'Islam i els musulmans o el poble americà i el cristianisme dels que el dirigien.

L'Holocaust va ser l'Horror, en majúscula. Sense haver-ne estat contemporani, he sentit un immens dolor pels milions de jueus que el van patir, com ara el sento per les víctimes civils de Gaza. Ni pel que fa a l'Holocaust culpo els alemanys en general ni pel que respecta a Gaza al poble jueu.

El Mal no entén de races, cultures o creences religioses. He dit aquests darrers dies que Hamàs (no ha estat l'única organització) ha fet també terrorisme més enllà de la resistència que podria comprendre's quan es pateix una ocupació. Però els sistemàtics atacs al ghetto de Gaza, amb una desproporció evident de mitjans i amb l'acceptació conscient de produir nombroses víctimes entre una població civil que pateix des de fa molt temps un bloqueig duríssim, no té cap justificació, i algú -no els jueus en general- n'hauria de respondre.

L'objectiu -què lluny que n'estem!- hauria de ser aquest: que amb independència de la raça, la religió o la nacionalitat de qui infringeix les més elementals normes del Dret Internacional Humanitari, hi hagués una sanció per a l'infractor i una tolerància zero envers les conductes transgressores.

Sarkozy l'hiperactiu

2009-01-06T11:10:00.002+01:00

Fins i tot després de que França hagi deixat la presidència semestral europea, Nicolas Sarkozy continua assumint el rol de líder d'aquesta Europa vacil·lant. Mentre els Estats Units bloquegen les eventuals resolucions de l'ONU (i Obama calla) i la resta dels països occidentals fan un ús excessiu d'una prudència que els porta a la paràlisi, el president francès posa el seu considerable pes mediàtic al servei del que molts voldríem que realment es fes.

Un cop superat l'estorament personal de veure que coincideixo amb el màxim representant de la dreta europea (i el qualificatiu d'europea té moltíssima importància, no confondre's amb les versions estatals) aplaudeixo el gest de Sarkozy comparant-lo amb la descafeïnada ambaixada de la presidència actual de la Unió. Que és un gest teatral? potser sí, però la diplomàcia té un component importantíssim d'art escènica.

Hamàs (ahir l'escriptor israelià Meir Shalev explicava a El Periódico com Israel va promoure aquesta organització per a contrapesar l'Al Fatah de Yasser Arafat) ha practicat el terrorisme i ha forçat que s'arribi a l'actual situació, però Israel ha vulnerat tots els principis del dret humanitari internacional, fent terrorisme d'estat. La barbàrie s'ha d'aturar i per a fer-ho hem de posar tota la carn a la graella i jo em quedo amb els gestos -teatrals o no- de l'hiperactiu Sarkozy abans que amb la passivitat de tants d'altres.

(Foto: AP Mohammed Muheisen a Le Monde)

Canvi de rumb

2009-01-03T11:24:00.002+01:00

Un cop més -i van ... - emprenc l'activitat blocaire i ho faig a l'ample, creant un altre bloc, Solcs de lletres, que espero que mantingui una civilitzada coexistència amb aquest i em permeti una esquizofrènia que entenc que en ocasions em resulta molt necessària.

Això passa quan a la franja de Gaza es produeix, un cop més, una massacre horrorosa contra la població civil. La foto de portada de El País mostra la perfecta alineació dels tancs de l'exèrcit d'Israel a punt d'entrar al territori on s'amunteguen milers de persones privades de gairebé tot. A mi, com a europeu, em cau la cara de vergonya per no ser capaços entre tots d'aturar aquesta barbàrie.

No he tingut fetges de reproduir alguna de les imatges de la tragèdia que tinc al meu abast. He posat solament un mapa, però a les taques fosques que indiquen els nuclis de població hi ha dones, xiquets, vells que pateixen cruelment la bogeria sense justificació, mentre, com diu el diari, els ministres Ehud Barak i Tzipi Livni pugen als sondejos electorals, precisament per l'ús de la força desmesurada que estan practicant.

Pascal Comelade

2008-10-15T21:55:00.003+02:00

En un comentari al meu darrer post, Jacme, l'ànima d'El basar de les espècies (http://www.basar.cat/) em demana quines són les cançons que m'agraden d'en Comelade. Les meves preferides són L'argot du bruit, Le soir du grand soir, Sant Martí del Canigó, 96 tears ...

He de dir, de tota manera, que musicalment -com en d'altres coses- sóc un eclèctic. La música t'arriba o no, i això depèn de l'estat d'ànim, del moment, del lloc ... De vegades em retorna la música aquella que vaig escoltar repetidament durant una època de la meva vida, i retorna perquè hi troba el moment per a fer-ho. És música inseparable del contingut d'un racó de la memòria, de la meva memòria, on els noms i els paisatges s'amunteguen emocionalment.

Per cert, aquesta nit de mosquits revifats que en plena tardor ens colonitzen les cases, quan el silenci és total al carrer on s'obre la meva finestra, em plau escoltar el piano de Keith Jarrett i el seu Kölnkonzert. Un clàssic absolutament recomanable. Us desitjo, si em seguiu el consell, que us faci passar els mateixos bons moments que a mi m'ha donat des que el vaig sentir per primera vegada en un pis de Tortosa, una nit en què la boira pujava de l'Ebre, tanti anni fa ...

Tres mesos i un dia

2008-10-13T22:34:00.004+02:00

Tres mesos i un dia després del darrer post i gairebé quatre mesos després de l'accident ja només m'ajudo amb una crossa i fins i tot m'atreveixo a fer passes, certament vacil·lants, sense el suport metàl·lic. Endarrera ha quedat un estiu de repòs i llibres. Una quarantena.

El darrer, Dans le café de la jeunesse perdue, de Patrick Modiano, que m'ha portat, un cop més, nostàlgies de París. El vaig comprar fa uns dies a la llibreria Torcatis de Perpinyà. M'ha semblat extraordinària la història de Louki-Jacqueline, cercant la seva identitat per la ciutat i refugiant-se a les seves zones neutres. Aquí l'han editat en català i castellà Proa i Anagrama.

El món està sacsejat per la crisi i ara els que no fa gaire defensaven altius la suprema llibertat de mercat imploren humiliats la intervenció estatal. Al Tribunal Constitucional d'Espanya pinten bastos per a l'Estatut de Catalunya. La Generalitat pidola un finançament digne i sembla que, un cop més, les Terres de l'Ebre ens quedarem sense merèixer la més mínima atenció per part de Madrid, mentre al Delta la sega de l'arròs entra a la recta final.

Temps d'incerteses que, supervivent de l'accident, intento passar com puc, il·lusionant-me amb els retrobaments i assaborint la llum de tardor que ens deixen aquests dies. La música de Pascal Comelade, ajuda.

Accident

2008-07-12T09:55:00.003+02:00

Tot passa en fraccions de segon. Del rodar normal de la moto a veure com l'accident es produeix hi ha una transició rapidíssima i la consciència de trobar-te estès a terra, sense poder bellugar la cama dreta i sense aconseguir respirar fins al cap d'uns segons que es fan eterns. La gent que t'envolta, que intenta ajudar-te, que profereix ordres contradictòries: "aixequeu-lo!" "no el mogueu!", algú que diu que l'ambulància ja ve. El collarí cervical, la mascareta d'oxígen, les immobilitzacions i el trasllat entre so de sirenes tot seguint la conversa-interrogatori que et manté conscient.

El blocaire es va accidentar i tot just ara comença a recuperar-se, ja fora de l'hospital, resistint les calors estivals gràcies al garbí que agrana el Delta.

Reflexions innocents

2008-05-13T22:31:00.003+02:00

Ha plogut. Ha plogut prou com per a que les conques internes de Catalunya surtin de la situació d'excepcionalitat 2 i passin a la d'excepcionalitat 1, i això significa que ara ja es podran omplir piscines, regar jardins, rentar cotxes...Innocentment penso que, sent així, i afegint a més que el desglaç continua i els vaixells comencen a descarregar aigua al port de Barcelona, potser no cal que agafin aigua de l'Ebre i que, com a primer pas, ens estalviem tots plegats gastar 180 milions d'euros i tenir tot un territori emprenyat fent una canonada que la situació actual ja no justifica. Com a mínim penso, també innocentment, que podríem fer cas als experts de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua que demanen una moratòria per tal de veure com acaba la cosa. Penso massa innocentment.

Tinc el consol de la música d'Eva Dénia Trio cantant Les amoureux des bancs publics, d'en Brassens i pensant que el poeta de Sèta estaria d'acord amb les meves reflexions innocents.

Persépolis: la pel·lícula

2008-05-04T00:53:00.003+02:00

Acabo d'arribar de la sala petita de l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa, de veure la pel·lícula Persépolis. Ja fa unes setmanes vaig escriure en aquest bloc sobre el llibre de Marjane Satrapi. La pel·lícula no m'ha defraudat: tant els dibuixos de l'autora, com la música d'Olivier Bernet i la direcció de la pròpia Satrapi i Vincent Paronnaud, que també van escriure el guió, m'han semblat excel·lents.

La nota negativa: erem només 12 espectadors. Demà la tornen a projectar a les 19 h.

La nit pre-estival invita ara a la lectura lleugera: "La noia dels seus somnis", de Donna Leon. Una altra història del comissario venecià Guido Brunetti. La música que ara escolto? Paolo Conte. La beguda que m'acompanya? a manca de prosecco, una grappa Francoli mentre per la finestra oberta entra l'aire suau de maig.

Reflexions ebrenques

2008-05-02T22:49:00.003+02:00

Des del 13 d'abril -data del darrer post penjat aquí- han passat quasi 20 dies i moltes coses. Ha plogut una mica d'aigua i els embassaments de les conques internes de Catalunya estan més o menys al 25 %, i han plogut també moltes més coses. Moltes. I, encara que ningú m'ho demani, vull dir el que en penso:

1.- No em sembla correcte que les solucions s'imposin per Decret-Llei, sobre tot si ja se'n parlava en determinats cercles des de fa sis mesos.

2.- Fa mal que, parlant com tant es parla de participació, quan caldria que els afectats hi participessin no se'ls té en compte per a res.

3.- No és just que per la via dels fets consumats se'ns presenti com uns insolidaris si gosem criticar aquells fets. La gent de l'Ebre hem estat i som solidaris i no consentiríem que ningú passi set.

4.- Em preocupa que molta gent de les Terres de l'Ebre se senti decebuda (amb raó) pels partits a qui van votar. La pèrdua de confiança en els partits polítics i els seus representants costa molt de recuperar. M'esvera sentir "tots són iguals", perquè no és veritat.

5.- No m'agrada que ens forcin a posicionar-nos en blanc i negre, sense cap possibilitat de matisos. La situació a què hem arribat impedeix el debat seriós i amb rigor.

6.- M'amoïna que al Decret-Llei es parli d'altres possibles transvasaments si les circumstàncies ho exigeixen.

7.- Trobo que és desproporcionat que es faci una despesa de 180 milions (suposo que finalment en podrien ser molts més) per a una obra que diu el Decret-Llei que serà provisional (no ho tenim garantit), i que és possible que ja no calgui quan estigui feta.

8.- No m'agrada que la despesa sigui a descomptar de les anhelades inversions que esperem a Catalunya via Disposició Addicional Tercera de l'Estatut.

9.- És tot un símbol que les inversions públiques més importants a les Terres de l'Ebre des de fa molt temps hagin de ser la descontaminació de l'embassament de Flix i la canonada del transvasament a Barcelona. Les nostres reivindicacions de sempre reben fons amb compta-gotes.

10.- No m'agrada que hi hagi coses que es callin abans de les eleccions i que després s'imposin.

11.- Em sap molt greu que molts tinguin ara a Pedro Arrojo o Narcís Prat com a enemics de les Terres de l'Ebre. No s'ho mereixen en absolut i els hi devem molt.

12.- No em sembla correcte que molts aprofitin la terbolor de les aigües per a veure què pesquen.

13.- Em fa sentir molt malament veure un cop més que no som capaços de cercar el que ens uneix -com a experiència positiva destaco la reunió convocada el passat dia 24 a la Cambra de Comerç- i ens entestem a burxar en allò que ens pot separar.

Gran part del mal ja està fet. Serem capaços de sortir-nos-en?

La canonada de l'AP-7

2008-04-13T20:35:00.003+02:00

No havia escrit res des del 19 de març. Bé: no havia penjat res al bloc des d'aquella data, perquè escriure sí que he escrit. Volia parlar de tantes coses que no m'acabava de decidir i finalment el tema de la sequera i de les actuacions a emprendre era com un fre que no em deixava abordar d'altres assumptes. Així que cal parlar del tema de més actualitat al territori, sobre el què tant s'està escrivint aquests dies, i -per si encara queda algú que tingui l'encomiable i agraïble fidelitat de donar un cop d'ull al bloc malgrat el temps que porta inactiu- vull dir el que penso, tot i les crítiques que pugui rebre, que ja des d'ara accepto.

Crec que la filosofia de la Nova Cultura de l'Aigua ha calat considerablement en la societat i en els que ens governen. Les actuacions projectades abans de la sequera (algunes d'elles en curs) van en aquesta línia: reutilitzacions, estalvi, aprofitament, dessalinitzacions ...

La sequera és consubstancial a zones geogràfiques com Catalunya i tot el llevant peninsular, per això s'ha de preveure com es garantiran les necessitats d'aigua quan es produeixi. Uns pensaven en transvasar aigua de l'Ebre, d'altres en transvasar aigua del Roïne, i d'altres van apostar per altres propostes, en la línia de la Nova Cultura de l'Aigua. Però estem parlant de solucions a mitjà i llarg termini.

De tant en tant hi ha sequeres excepcionals i ara n'estem patint una, i cap de les propostes en estudi o execució poden resoldre la situació actual. És una obvietat -en el marc dels que apostem per un desenvolupament sostenible- dir que els models d'ordenació del territori utilitzats fins ara i els regadius ineficients han d'acabar, i no ens podem quedar satisfets -només- amb la crítica de les actuacions que han generat exigències d'aigua inassumibles. S'han de donar solucions i les solucions han de ser a molt curt termini, concretes per a posar remei a la situació excepcional i sense hipotecar els plantejaments de sostenibilitat a què abans em referia.

Qui té solucions per a la concreta situació actual que es comença a patir fins que les actuacions estructurals previstes i en desenvolupament estiguin operatives? Se n'han dit algunes: portar l'aigua en vaixells, transvasar aigua del Segre, dur aigua del minitransvasament a Tarragona a la xarxa Ter-Llobregat ... El cas és que, si no plou, Barcelona i la seva àrea metropolitana poden trobar-se en una situació molt difícil pel que fa al subministrament d'aigua.

Aquests dies llegeixo, a la premsa i a la xarxa, moltes opinions crítiques amb les solucions immediates que es proposen, alguna de les quals (la portada de l'aigua del Minitransvasament que no consumeix el Camp de Tarragona aprofitant el curs de l'AP 7) pot tenir fins i tot materialització via acord del proper Consell de Ministres. Comparteixo la preocupació que molts expressen, però no em sembla encertat que el més que censurable creixement irracional i el consum excessiu de gran part de la zona destinatària pugui justificar l'oposició a que es posi remei a la previsible situació de greus dificultats de subministrament. Ja he dit -i ho repeteixo- que s'ha d'acabar amb un planejament d'ordenació del territori -o de l'agricultura- que no tingui en compte les disponibilitats pròpies i raonables d'aigua, i en aquesta línia s'haurà d'actuar, però, què fem ara si no plou?

Les situacions excepcionals poden exigir solucions excepcionals més o menys contradictòries amb allò que hom voldria fer. El que és desitjable és que el ciutadà pugui tenir en tot moment la informació necessària i que es pugui dur a terme un debat el més serè possible. La gestió del procés que estem vivint és criticable. Qui governa ha de donar solucions als problemes que es plantegen i aquestes solucions poden ser més o menys impopulars, motiu de més per a que puguin debatre's previ ser explicades a tothom.

Tota regla pot tenir -i de fet té- l'excepció que la confirma. I és bo que es digui que "d'aquesta aigua no en beuré" ni que finalment, excepcionalment, se n'hagi de beure. El que és fàcil es blindar-se en una postura sense matisos. Quan es matisa, com han fet els professors Pedro Arrojo i Narcís Prat, creadors entre d'altres del concepte de la Nova Cultura de l'Aigua, es corre el risc, pel que he llegit, de que alguns els considerin traïdors i venuts. No s'ho mereixen en absolut.

Tampoc es mereixen els ciutadans de l'àrea de Barcelona pagar pels pecats de creixement que venen de lluny, i no perquè en són molts, sinó perquè són, com nosaltres, que som pocs però som.

Reflexiono en veu alta: l'Ebre és un riu enormement amenaçat i el Delta està en perill. Tota detracció d'aigua del riu és enormement preocupant. Quan encara no s'ha determinat finalment quin ha de ser el cabal ecològic, és incongruent que es tirin endavant nous regadius o que es parli d'usos a la conca incompatibles amb els recursos de què disposem. La Nova Cultura de l'Aigua marca el camí a seguir. Tenint això clar, ¿hi caben els matisos en aquest moment en què ens trobem o hem de dir simplement no? ¿es pot contribuir des de l'Ebre, sense noves detraccions d'aigua, a resoldre el problema concret i puntual de la sequera a Barcelona i la seva àrea metropolitana fins que siguin operatives les solucions estructurals en marxa i sense que això condicioni el futur del riu? ¿És la solució que previsiblement s'adoptarà pel govern espanyol el proper divendres la única? ¿Poden aplicar-se, amb els criteris de temporabilitat i reversibilitat amb què es proposaven, les solucions del Departament de Medi Ambient i l'ACA? ¿N'hi ha d'altres a part de confiar en que plogui?

Aznar i els caragols

2008-03-19T23:43:00.003+01:00

Volia escriure sobre els disbarats que diu José María Aznar parlant de l'Irak, quan comenta que la situació "no és idíl·lica però és molt bona", i lligar-ho amb la crua realitat que viu el país, amb misèria i mancances de tot tipus, i amb les dades que de les víctimes d'ahir donava l'agència Reuters segons el diari Público: 7 xiquets morts i 7 de ferits per projectils de morter; 3 policies morts per una bomba; 7 suposats membres d'Al Qaeda morts per les tropes USA; 3 cadàvers sense identificar trobats a diferents zones de Bagdad; 4 cadàvers més trobats a Madaen; 1 mort i 13 ferits per bomba en un mercat de Bagdad; 3 morts i 6 ferits per una bomba en una carretera a Bagdad; 3 morts i 45 ferits per una bomba a Mosul; 1 mort per bomba a Iskandariya; 7 ferits per bomba en un control militar a Bagdad; 2 morts a trets a Baiji. Segons les mateixes fonts, el dilluns, en un atemptat amb bomba a Kerbala van morir 52 persones i 70 més resultaren ferides, però el senyor Aznar diu que la situació és molt bona.

He acabat donant simplement les dades, perquè no cal cap comentari. Les declaracions que comento contrasten amb les veus càlides de Sílvia Comes i Lídia Pujol que aquesta nit de març em canten la vitalista història que va escriure Prévert dels dos caragols que van a l'enterrament, on deia que "Les histoires de cercueils/C'est triste et pas joli". Em refugio en Prévert i els seus caragols per a fugir de les històries de taüts de l'Irak i de la desvergonya amb què parlen els que les van provocar ara fa cinc anys.

Bartleby ocasional

2008-03-16T19:55:00.003+01:00

Comprovo que no he penjat res al bloc des del 7 de març, com si hagués entrat en el síndrome Bartleby tan ben exposat per Vila Matas partint del personatge de Melville. No escriure no ens hauria d'anguniejar, però no escriure al bloc em produeix un cert neguit, sobre tot quan comprovo que hi ha un cert nombre de visites des de la data que abans he indicat. Aleshores penso en totes i tots aquests visitants no identificats que s'han trobat la mateixa oferta en aquest bloc des de fa 9 dies i això em porta a disculpar-me per no mantenir aquest petit aparador al dia i també a agrair que hagin entrat al bloc i si a més és perquè el que han trobat en d'altres ocasions els ha interessat o els ha aportat alguna cosa, millor que millor.

Per què no he escrit durant els darrers dies, fet que per cert no és nou ja que m'ha passat en d'altres ocasions? per moltes coses: mandra, creença de que ja tot està dit, manca de temps ...

He deixat passar les eleccions i les seves conseqüències i moltes altres coses a comentar, i no perquè no m'interessin, sinó perquè el cos m'ha demanat fer altres coses, i he llegit, he conversat, he somniat, he pensat i he badat, però no he escrit, o en tot cas el que he escrit s'ha quedat al calaix dels mals endreços dels esborranys.

Parlant de badar: el passeig d'avui pel camp, a tocar del Delta, m'ha ofert la meravella de les flors de les pereres, com la de la foto, les de les pruneres i els bercoquers, dels presseguers. Les flors encara no esclatades dels tarongers i els mandariners, a punt de perfumar-ho tot, i les oliveres carregades de mostra.

Ah, i la vella parra, que ara en la seva nuesa travessa el sol, està brotant de nou, disposant-se un cop més a ombrejar les meves lectures les tardes d'estiu.

Eleccions

2008-03-10T22:11:00.003+01:00

El PSOE ha guanyat amplament les eleccions generals celebrades ahir, amb la qual cosa disposarà de quatre anys més per a governar, tot i que haurà de cercar acords més o menys estables, amb major o menor grau, per a tirar endavant els seus projectes.

Una anàlisi superficial de les eleccions permet extreure les següents conclusions des de l'òptica catalana:

1.- La plena consolidació del govern de Rodríguez Zapatero.

2.- El fracàs polític del Partit Popular i del projecte Rajoy. Tot i haver crescut en nombre de diputats, no s'ha aconseguit l'objectiu marcat, que no era d'altre que governar Espanya, i ab els pocs amics que ha anat fent el PP, l'única manera d'aconseguir-ho era guanyant les eleccions.

3.- El resultat satisfactori de CiU, que enmig de la bipolarització electoral ha aconseguit uns resultats molt dignes.

4.- L'enorme davallada de vots i escons d'ERC, que constituirà sens dubte una important cura d'humilitat i que ja ha produït els primers moviments en clau interna dintre del partit.

5.- El mal resultat d'ICV-EUiA, que s'ha quedat amb un únic diputat, que s'afegeix a l'únic diputat que en tot l'estat ha obtingut la seva sòcia IU.

Explicacions n'hi ha moltes, i el fet que les eleccions hagin estat més presidencials que legislatives n'és una d'important. De tota manera el que ara m'interessa és felicitar PSC-PSOE i CiU, però també valorar positivament les autocrítiques ja aparegudes a ERC i ICV-EUiA, perquè és positiu que no tothom vulgui fer creure que ha guanyat.

I el PP? Continuarà quatre anys més amb la política de crispació que apadrina la COPE i d'altres mitjans o veurem algun canvi estratègic que els acosti a allò que a Europa s'entèn per dreta civilitzada?

El cas és que malgrat totes les eines utilitzades pels populars (víctimes del terrorisme, trencament d'Espanya, etc.) el poble, que és el que compta, no els ha fet cas, i s'ha mobilitzat de nou -quasi exclusivament en torn al PSOE- per a barrar-los democràticament el pas.

Isaias Carrasco

2008-03-07T23:42:00.000+01:00

Avui no parlaré de llibres ni de res que no sigui la mort d'Isaias Carrasco, el treballador i ex-regidor socialista d'Arrasate que ha estat assassinat fredament per ETA. Sento una profunda tristor pel patiment de la seva família i els seus amics i una enorme ràbia en veure que encara es produeixen fets com aquests.

Estimo Euskalherria, ho he dit moltes vegades, i crec que és un país que no es mereix tant dolor. No vull sentir ara cap interpretació política i temo les que es faran amb clares intencionalitats per part dels uns i els altres. Quid prodest?

Em dol la mort de l'home, el treballador, la persona. Cap idea justifica el vessament de sang. Cap ni una. Mai.

Que els que l'estimaven trobin el consol que necessiten en aquests moments tan durs.

Ingrid Bethancourt (II)

2008-03-02T22:13:00.000+01:00

Parlava a la darrera entrada del bloc del calvari que pateix Ingrid Bethancourt i feia una crida a les solucions humanitàries. Avui la televisió ens portava la notícia de la mort, a mans de l'exèrcit colombià, de Raul Reyes, el número dos de les FARC, organització que mantè en captiveri des de fa anys a la senyora Bethancourt. Cal suposar que ara el seu alliberament pot complicar-se molt, ja que resulta difícil que puguin prosperar els intents que es feien amb diferents mediadors.

La mort de Reyes, amb conflictes diplomàtics inclosos, ja que sembla que s'ha produït en territori de l'Equador, i el govern d'aquest país i el de Veneçuela han posat el crit al cel, ha tingut una visualització mediàtica important: el cadàver sangonós era filmat, sense més embolcall que una bossa de plàstic, al terra de l'avió que l'ha traslladat, en una impúdica exhibició de la mort a la què tots, tiris i troians, ens tenen acostumats.

També un dia com avui, fa 34 anys, moria a garrot vil Salvador Puig Antich, i amb la ràbia d'aquella nit li vaig escriure una cançó que començava dient "El matí era asolellat quan tu mories..." , com ho era aquest matí, amb el camp esclatant de flors per tot arreu, en una primavera que s'anticipa de fa dies. La mort de Puig Antich, membre de l'esquerra incòmoda, va marcar a moltes dones i molts homes de la meva generació, que encara havia de veure les darreres execucions de la dictadura, a finals de setembre de 1975.

Parlo d'expressions de la bestialitat, de la deshumanització. Stefan Zweig, que conegué la barbàrie en grau màxim i que se suicidà el 1942, fou l'autor d'un petit assaig sobre Michel de Montaigne, editat ara per Acantilado, de Quaderns Crema S.A., i que he començat a llegir aquest matí de sol i arbres en flor. El gran mèrit de Montaigne va ser la seva decidida voluntat de romandre fidel al seu jo més íntim, de mantenir la seva llibertat de criteri, en mig de la bogeria gregària de les guerres de religió que assolaven la França del seu temps.

Tot es justifica, perquè hi ha molts a qui no els resulta difícil trobar justificació per al que fan: Israel massacra civils a Gaza (la televisió ens exhibeix també la imatge d'una mare abraçada plorant al cos mort del seu xiquet), al Pakistan es causen quaranta morts en un altre atemptat i arreu cadascú -incloent les FARC i el govern del President Uribe- troba una causa justa per a la bogeria gregària de què parlava Zweig glossant els Assaigs del senyor de Montaigne.

Torno a Ingrid Bethancourt -i a tants d'altres que pateixen com ella- tot desitjant que els sentiments humanitaris s'imposin a la barbàrie i que els fets d'avui no retardin el moment esperat del seu alliberament.

Ingrid Bethancourt

2008-02-29T21:03:00.000+01:00

La fotografia del costat la vaig fer el desembre del 2005, a París. Baixàvem de la Place du Tertre, a Montmartre, i ens vam trobar amb una manifestació que demanava l'aliberament d'Ingrid Bethancourt, retinguda per la guerrilla de les FARC des de feia temps.

Han passat més de dos anys des d'aleshores, dos anys en què m'han passat coses bones, altres molt bones i algunes de dolentes. Quasi vuit-cents dies, que per a l'ex-candidata colombiana han estat de privació de llibertat, d'allunyament no desitjat de la família, els amics ...

La pancarta que es veu darrera de les noies que tocaven el tambor diu "FARC-Uribe.- No més excuses.- Un acord humanitari ara", però no ha estat fins fa unes setmanes que la mediació del President de Veneçuela, Hugo Chavez, començà a fer possible l'alliberament dels segrestats, els darrers aquesta mateixa setmana. Ingrid, que sembla tenir una salut enormement delicada, encara no ha estat alliberada.

El conflicte colombià és complex i no és motiu d'aquest escrit analitzar-lo. Com en tota situació semblant, tot pot ser justificat, perquè sempre hi ha greuges que retreure a l'altra part, i Ingrid Bethancourt no és l'única persona privada de llibertat pels uns o els altres a Colòmbia. Però el seu cas, com molts de semblants, et fa reivindicar, potser ingènuament, com les noies dels tambors i els demés manifestants a qui ens vàrem unir aquella tarde d'hivern a París, que calen acords humanitaris per a evitar tants i tants patiments innecessaris.

Menorca i dues manifestacions

2008-02-17T22:02:00.003+01:00

Recentment he tingut ocasió de conèixer l'illa de Menorca i en quatre mesos hi he estat dos cops. Val a dir que jo ja havia vist l'illa fa molts anys, des de la mar, camí de Tunísia, quan vaig passar a poques milles del Cap de Cavalleria, però no hi havia anat mai, i la temptativa d'entrar al port de Maó (Mô com ells diuen), de tornada de Sidi Bou Said, va ser frustrada per una respectable tramontanada que ens va fer desistir i trobar refugi i descans a Porto Colom.

Menorca és completament diferent de les altres illes Balears i Pitïuses. Sembla ser que el vent que baixa per la vall del Roine i es carrega d'humitat al llarg del Golf de Lleó fa que hi plogui més. El paisatge és verd i a l'interior de l'illa no es troba aquella semblança amb el secà de les Terres de l'Ebre que pots constatar a Mallorca, per exemple. Menorca, a més, i així ho posava en evidència l'economista Sergi Marí a "El retard virtuós", s'incorporà més tard que les altres illes a la indústria turística, i d'aquesta manera evità caure en els disbarats que s'han fet arreu. El resultat és que s'ha preservat d'una manera important el paisatge, amb la complicitat dels pagesos menorquins, que sempre han tingut un respecte considerable envers la terra.

En tornar de Menorca constato que al Territori s'han fet dues manifestacions: una ahir dissabte, en defensa de les tradicions (bous, caça del tord en barraques...) i contra les actuacions mediambientalistes (Xarxa Natura 2000, etc.). Hi van anar de 500 a 1.000 persones, segons les fonts, convocades per diferents entitats -algunes amb molt pes sobre tot a la zona del Delta-, i amb els auspicis, segons es comenta, dels partits polítics que en el seu moment no es van oposar al transvasament de l'Ebre.

L'altra manifestació -potser fora més correcte dir-ne concentració- s'ha fet avui convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, centrant-se principalment en l'oposició al canal Xerta-Riu Sénia pel que pot representar de porta oberta al transvasament d'aigua de l'Ebre cap al sud. Segons TV3 hi ha anat gairebé un centenar de persones.

He de dir que jo no hauria anat a la manifestació d'ahir, amb la que únicament comparteixo -com no estar-hi d'acord!- un dels postulats, que advocava genèricament per la dignitat de les Terres de l'Ebre, si mal no recordo, però els altres punts que es defensaven, o em resulten aliens o -el rebuig a les actuacions ambientalistes, per exemple- en sóc contrari. En tot cas, els manifestants, atrets per la totalitat del missatge o per punts molt específics del que es reivindicava, tenen -faltaria més- el dret de manifestar-se, tot i que considero que atesos els precedents de multitudinàries manifestacions a les Terres de l'Ebre, el nombre d'intervinents era reduït.

Pel que fa a la concentració d'avui de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE), sembla que el nombre d'assistents era molt més minso. Sempre he dit que tot allò que afecta l'aigua de l'Ebre és fonamental. Penso també que s'ha d'anar amb molta, molta cura amb els nous regadius i que en ocasions s'actua per inèrcia, com si augmentar la possible superfície agrícola a regar fos, per principi, bo, quan hi ha moltes altres circumstàncies a tenir en compte. Això vol dir que entenc la preocupació de la PDE.

En tot cas també penso que s'ha de ser curós a l'hora de convocar la gent a manifestar-se i que els grandíssims èxits de convocatòria en ocasions passades no són prou -com s'ha vist- per a assegurar els èxits de convocatòria presents. Crec que s'ha d'administrar el calendari de mobilitzacions i s'ha d'aprofondir en un debat ampli i seriós sobre l'aigua del riu i el futur de les Terres de l'Ebre amb tots els que hi estan implicats.

La perseverança encomiable de la PDE en la lluita en defensa del riu -els hi devem molt- no obsta a que jo hagi tingut una sensació de tristor en veure aquest vespre les notícies a la televisió.

Persèpolis

2008-02-10T22:07:00.003+01:00

Dimecres passat vaig acabar de llegir Persèpolis (Norma Editorial), de la iraniana afincada a França Marjane Satrapi. He trobat que els dibuixos amb els què conta la seva història l'autora (des que va nàixer a en l'època del Xa fins que marxà definitivament a Europa) són senzillament fantàstics. El blanc i negre que utilitza amb uns traços senzills però carregats d'emotivitat, permet explicar -moltes vegades amb la ingenuïtat de la xiqueta que Marjane Satrapi va ser- el dia a dia d'uns temps històricament plens de dramatisme però també de tendresa i somnis.

No he pogut veure la pel·lícula feta amb direcció i guió de Vincent Paronnaud i la pròpia Marjane Satrapi i música d'Olivier Bernet. En aquest racó de món resulta difícil veure cinema que no sigui comercial i, pel que sé, sembla que fins i tot a d'altres llocs més propicis no s'ha estrenat o ha estat poc temps a la programació dels cinemes. El mercat mana. De tota manera us en podreu fer una idea si aneu a la web http://www.persepolislapelicula.es/.

De moment us puc dir que el llibre és absolutament recomanable. Encara lamento més no haver pogut anar al lliurament del Premi Liberpress 2007 que es concedí a Marjane Satrapi a finals de l'any passat a Girona.

D'altra banda, al País Basc, pas a pas es va ofegant la veu política de l'esquerra abertzale, fins a deixar-la sense possibilitat de postular-se a les properes eleccions. No pot ser bo que milers de ciutadans es vegin privats dels seus referents polítics, que no hi hagi possibilitat de defensar unes idees en un parlament, que es prohibeixi manifestar-se, que es criminalitzi tan severament l'expressió de les opinions. A Euskal Herria, per a molts dels seus habitants les alternatives poden passar a ser o el silenci i la inactivitat o el Codi Penal, i això no duu enlloc. O sí: a una situació que no és en absolut desitjable. No s'ha de renunciar a cap esforç per a aconseguir que la confrontació tingui lloc per vies pacífiques, pròpies d'un estat de Dret.

Política ebrenca

2008-02-06T22:21:00.002+01:00

Ha nascut un nou bloc, impulsat per l'incansable Manel Zaera, que pretén ser un espai obert a la participació dels polítics del territori. Es diu Política ebrenca. Fins ara hi han penjat escrits el diputat Francesc Sancho (CiU), el periodista Gustau Moreno i el deltebrenc Robert Bellaubí, també de CiU. Per referències hi apareix també Xavier Sabaté, Delegat del Govern a Tarragona (PSC). Ningú més tot i que suposo que se n'aniran afegint d'altres.

En una entrada anterior jo em preguntava retòricament si és possible un gran acord per l'Ebre. Òbviament penso que sí, tot i que ara no es el millor moment, quan les eleccions estan a un mes vista i el que interessa és buscar els punts febles de l'adversari per a colpejar amb contundència i, en tot cas, diferenciar al màxim les ofertes polítiques. Per això -entre d'altres coses- no he escrit res des del 13 de gener (data per cert de referència per al debat a Tortosa).

Sóm un territori menut on acabes coneixent a tothom i tens amics de tots els colors. És tan difícil posar-se d'acord en els temes fonamentals que ens afecten com a ebrencs? És evident que no hi ha forces polítiques de disciplina exclusivament ebrenca. Aquí tots els partits són sucursalistes, tinguin on tinguin la casa mare, i no dic que pugui ser d'una altra manera, però en temes que tenen un evident component territorial, on cadascú defensa els interessos de casa seva, es fa imprescindible defensar els nostres.

Hem assistit al llarg dels darrers anys a diversos episodis on el nexe disciplinari amb la direcció dels partits ha fet acatar amb més o menys entusiasme postures de difícil acceptació per la seva militància ebrenca. Algún polític de les Terres de l'Ebre ha entonat el mea culpa, i això ho valoro positivament. Errare humanum est, i jo erro molt sovint. Hem d'agafar tots consciència de que en certes matèries no trobarem amics en els que potser són correligionaris (de l'Aragó, del País Valencià o d'on siguin), perquè ells actuaran amb una òptica de territori -del seu- i haurem d'establir llaços de consens fins on sigui possible amb els altres ebrencs, amb els què, pel que fa a la resta de l'oferta política, podrem discrepar tot el que calgui.

Els grans temes territorials són "qüestions d'estat" que no haurien de ser arma electoral al menys pel que fa als seus aspectes bàsics. La força de les Terres de l'Ebre rau en la fermesa amb què es defensin per part dels seus ciutadans.

Ingenuïtat? Molts diran que sí. Jo encara no em desanimo.

Els bisbes, Madrid, Lleida...

2008-02-03T21:52:00.003+01:00

Els bisbes, o més concretament la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), han parlat anatemitzant aquelles forces polítiques que dialoguin amb els terroristes. S'ha dit que la postura de la CEE representa entrar en campanya a favor del PP o contra el PSOE i els partits nacionalistes i d'esquerra, i així ho veig, com un acte clarament polític, perquè també el PP havia dialogat amb ETA, però ara això no toca.

S'ha dit també que els bisbes són molt lliures d'opinar sobre el què volen i hi estic d'acord, però entenc que la seva opinió s'ha de circumscriure a l'àmbit religiós o moral i en tot cas amb una cura exquisida de no fer política. Pot considerar-se normal, dintre de l'ortodòxia catòlica, que l'Esglèsia censuri el matrimoni homosexual, l'avortament o l'eutanàsia i que adverteixi als catòlics de la incompatibilitat de tot això amb la doctrina oficial de la Institució, però no que aprofitant l'ocasió s'entri a l'arena política tan descaradament.

En tot cas, percebo un abisme entre la jerarquia i la base i constato sovint com es reprodueixen errors del passat que van tenir conseqüències dramàtiques. A vegades, massa vegades, tens la sensació de que el missatge fraternal del cristianisme, el que es llegeix en general als Evangelis, perd pistonada en front de beligeràncies més pròpies del Vell Testament.

Estem, és clar, en precampanya electoral, i gairebé tothom diu bajanades que haurien de fer enrogir de vergonya a qualsevol, però com diem aquí, embolica que fa fort, i si tu en promets mil jo en donaré mil dos-cents, en una subhasta lamentable que juga amb la intel·ligència dels ciutadans. Mentrestant, està cantada la il·legalització d'ANB i el PCTB, amb la qual cosa es pot deixar a uns dos-cents mil bascos absolutament privats de poder defensar les seves idees políticament, que sempre val més que utilitzant d'altres mètodes.

He llegit aquests dies un llibre que m'envià Mikel, un amic del País Basc: "Cien razones por las que dejé de ser español", de José Mari Esparza, (Editorial Txalaparta), que si s'hagués de resumir en dues idees aquestes serien la de que cap poble que ha assolit la independència se n'ha penedit i la de que per a formar part d'un estat, en aquest cas l'espanyol, t'hi has de sentir còmode, a gust, com a casa.

Aquesta comoditat resulta difícil quan certs polítics i mitjans de comunicació estan contínuament en peu de guerra contra l'acceptació de la plurinacionalitat de l'Estat i tot el que això comporta, i no cal donar detalls. Arribant quasi al nivell de les llegendes urbanes, sovint ens explica algú haver estat censurat, amb més o menys educació, per parlar català amb altres catalanoparlants en un taxi o establiment de Madrid. Doncs bé: dijous passat em trobava amb uns companys a la cafeteria Kontiki, a la Plaça de San Juan de la Cruz, el lloc on -com ja vaig escriure en aquest bloc- passava hores davant d'un whisky el poeta Ángel González. Parlávem entre nosaltres, com és natural, en català, i una senyora al voltant de la seixantena, que prenia un cafè a la barra, em va dir, disculpant-se per l'atreviment i en un castellà acadèmic, que estava encantada de sentir parlar la nostra llengua, perquè el català, el basc i el gallec enriquien allò que s'anomena Espanya i a ella li semblava fantàstic. Una flor no fa maig, però flors com aquesta aporten una certa comoditat al perifèric que sovint no s'hi sent gens a gust.

Divendres: passejada pel centre de Lleida, una ciutat que ha canviat moltíssim els darrers anys. Al costat de la constatació de les evidents millores, la de que les llibreries estan convertint-se en establiments excepcionals a tot arreu. Al llarg espai de vianants que resulta de la continuïtat del carrer del Carme i el carrer Major passant per la Plaça de Sant Joan i la de la Paeria, només vaig trobar -i demano excuses si no és així- una llibreria on els llibres predominaven sobre els altres productes a la venda. A la llibreria Caselles vaig comprar Persèpolis, de Marjane Satrapi, el Dietari de 1973, de Josep Maria Castellet, i Réquiem por el Este, d'Andreï Makine.

Torno als bisbes: avui l'homilia de l'Abat de Montserrat s'ha desmarcat clarament de la línia de la CEE. Optimista com sóc, em quedo amb l'Abat, la senyora de la cafeteria Kontiki i les llibreries que resisteixen.

Andorra

2008-01-29T22:06:00.003+01:00

Feia dies (vuit) que no penjava res al bloc. Això va com va. Ara, però, vull explicar que el cap de setmana passat vaig ser a Andorra, on vaig constatar un cop més la bellesa dels paisatges de muntanya, dels quals el petit estat no té certament el monopoli, perquè en trobes al llarg de tota la serralada, des d'Euskal Herria fins les Alberes. Poca neu, però veure aparèixer en coronar una carena la serra del Cadí, val la pena.

A Andorra la Vella, a Ca la Conxita, he menjat uns peus de porc a la brasa sublims i uns musclos petits, de la mar del Nord, fets a la llauna com els caragols de Lleida, que a mi -que sóc de terra de musclaires i que xalo d'allò més quan menjo musclos grassos del país just acabats d'obrir al vapor- em van semblar excepcionals.

El passeig vespertí pels carrers atapeïts de gent, em portà, seguint les indicacions rebudes, a un petit oasi situat a la part vella de la capital del Principat. Allà hi ha una de les dues llibreries que em van dir que existeixen a Andorra la Vella. La puça, fent honor al seu nom, és una llibreria xicoteta, d'aquelles que copses de seguida que no serveixen per a fer-se ric, sinó que les ha obert algú que estima els llibres. Vaig remenar i vaig carregar, com sempre.

Entre els llibres que vaig comprar a La puça hi ha les traduccions al català de l'anomenada Trilogia de Marsella, de Jean-Claude Izzo, de qui ja he parlat en altres ocasions en aquest bloc. Les traduccions han estat fetes per Lluís Maria Todó, la qual cosa ja és tota una garantia, i les ha publicat Límits, una editorial andorrana que es destaca per la seva qualitat en treure al mercat textos inèdits en la nostra llengua, tant d'autors consagrats (Michel del Castillo, Jack London, Joseph Conrad, Andreï Makine ...) com d'altres menys coneguts.

Aquella estona a la petita i tranquil·la llibreria era un miratge enmig de la gentada que discorria pels carrers comercials de la vila, entrant i sortint de les botigues o badava davant dels aparadors. Hi ha qui després m'ha dit:

- Ets un cas, anar a Andorra i comprar llibres!

Incorregible que sóc, com la llibretera de La puça.

Gaza

2008-01-21T22:07:00.003+01:00

Aquest vespre he trobat casualment el meu llibre d'Historia Sagrada (Editorial Luís Vives, 1961). Suposo que és el que fèiem servir al col·legi a Elemental o Medio (cursos que no sabria ubicar exactament en relació als d'avui en dia). Fullejant-lo, m'he aturat a la lectura titulada "Agar e Ismael": Sara, esposa d'Abraham, es queixa al seu marit de que Ismael, fill del mateix Abraham i l'esclava Agar, feia befa d'Isaac, el fill de Sara i el patriarca, i li demana que expulsi a l'esclava i el seu xiquet, perquè "no está bien que el hijo de la esclava herede con el mío".

Abraham, "viendo que tal era la voluntad del cielo" li dona a l'esclava pa i aigua i l'envia a Egipte amb Ismael. Edificant història, sens dubte, tot i que, com és sabut, a Isaac li anà d'un pèl, amb suspense i tot, no morir a mans de son pare.

A Egipte Ismael creix, es casa amb una natural del país i "llegó a ser padre de los árabes ismaelitas, conocidos también en la historia con el nombre de sarracenos".

Aquesta nit, al telenotícies, els sarracenos de Gaza es manifestaven a les fosques contra el bloqueig imposat pel govern d'Israel. La situació és dramàtica, perquè totes les reserves estan pràcticament exhaurides. Des de fa molts anys els palestins viuen un autèntic calvari, amb una part molt important d'ells expulsats de la seva terra com Ismael i sa mare, i això que es coneix com la comunitat internacional és incapaç de tornar-los-hi la dignitat.

¿S'acabaran les minses reserves de gas-oil que permeten funcionar precàriament els hospitals? ¿Entrarà finalment menjar a la franja de Gaza? Esperem que la voluntat del cel -que no sempre ha de ser tan cruel- aturi els patiments de tantes Agars i tants petits Ismaels.

És possible un gran acord per l'Ebre?

2008-01-13T22:23:00.002+01:00

La lectura dels blocs ebrencs evidencia profunds desacords i desqualificacions a tort i a dret. Hom fa trinxera i s'hi llança a l'atac o es defensa amb virulència, segons com vagi la cosa. Tota proposta genera automàticament una oposició i ens queda sempre pendent el gran debat territorial que senti les bases del que volem o necessitem: hi ha ferides obertes, recents, i poca cosa es fa que ajudi a tancar-les.

La primera pregunta és: podem continuar així? podem permetre'ns el luxe d'un territori dividit pel que fa a un aspecte tan important com és la preservació dels recursos propis? Jo penso que no.

La segona pregunta seria: entenen els ciutadans de les Terres de l'Ebre que els que tenen la possibilitat de fer-ho no es posin d'acord sobre les qüestions importants? Crec que no ho entenen.

La tercera pregunta és la que dóna títol a aquest post: és possible un gran acord per l'Ebre?

Un dels aspectes més rellevants pel que fa al tram inferior de l'Ebre és la determinació d'un règim de cabals que garanteixi el bon estat del riu. Sense perjudici de que hagi de ser després el Pla de Conca el que el fixi en el marc de tota la demarcació hidrogràfica, és bàsic que des del territori es faci una proposta única. Doncs bé: això s'aconseguí amb l'acord de totes les administracions, organismes i entitats integrades a la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre i s'aprovà el 8 de març de 2007, i s'aconseguí de l'única manera en què es pot avançar: parlant-ne, escoltant-nos mútuament, debatent amb estudis científics damunt la taula.

Si s'aconseguí aprovar una proposta sobre cabals, es poden aconseguir moltes més coses. Cal treballar per un acord que arribi a establir el màxim consens possible i cal fer-ho des d'aquí, amb la clara voluntat -que no nego a ningú- de preservar el que tenim per a nosaltres i per als nostres fills.

Aquest és el gran repte. Aquesta és la gran responsabilitat que tenim tots els que hi estem implicats. Més enllà de les circumstàncies político-electorals, canviants per la seva pròpia naturalesa, hi ha el compromís amb les Terres de l'Ebre i la seva gent. El camí no és fàcil, però s'ha de fer: defensant el present i mirant al futur.

Publicitat institucional

2008-01-13T10:33:00.002+01:00

Havia sentit que Canal 9 emetia sovint un espai publicitari de la Generalitat valenciana on es demanava agua para todos i s'insistia en com malgastem l'aigua de l'Ebre, que es perd a la mar mentre a d'altres llocs la necessiten imperiosament, però no havia vist l'anunci en qüestió. Anit, però, enganxat a una pel·lícula que feien a la primera, amb unes pauses publicitàries llarguíssimes que explotaven el fet de trobar-nos en ellò que es coneix com a prime time em va sorprendre de sobte l'espai publicitari referit.

La veu en off exposa el contrasentit de que la Comunitat que més s'esforça en el consum responsable i la gestió racional de l'aigua (la Comunitat valenciana) veu com l'aigua de l'Ebre, tan necessària, es perd abocant-se a la mar, salinitzant-se per a després haver de ser dessalada. Qualsevol expectador pot deduir sense gaire dificultat que uns que tenen una extraordinària cura en no malbaratar els recursos hídrics (els bons de la pel·lícula) assisteixen a la dilapidació de l'aigua per part d'uns altres (els roïns de la història) que, ans que permetre que la puguin aprofitar, la llancen a la mar per a no res, i després els bons han de recuperar l'aigua dessalant-la.

No pretenc aquí posar de manifest la fal·làcia de l'argumentari dels bons, que està extraordinàriament documentada, ni tampoc referir-me a la preocupant gestió dels recursos hídrics al País Valencià (constatada per la Unió Europea), tema en el què també resulta més que preocupant el que es fa o pensa fer en latituds més properes, però en abstracte el que em sembla enormement perillós és utilitzar les tècniques publicitàries per a convèncer a l'audiència televisiva de que hi ha uns roïns, els veïns del nord, que simplement per a fotre neguen l'aigua a qui té set.

Segurament el que fan és legal, però dubto que sigui lícit. Anit, el televident de la primera se'n deuria anar a dormir convençut de que si compra la colònia A... no es treurà les dones del damunt, si adquireix el cotxe F... tots l'envejaran, si s'aplica al muscle adolorit un raig de R... correrà com Carl Lewis, i que els catalans del Principat xalem com a feres fent patir set a tot un poble. Allà cadascú amb les colònies, els cotxes i demés béns de consum, però atiar el foc de la confrontació entre comunitats és d'una gravíssima irresponsabilitat i constitueix una manipulació inadmissible, més encara quan es fa utilitzant un mitjà de comunicació públic, en teoria de tots.

Endreçar llibres

2008-01-06T22:19:00.003+01:00

Era un propòsit no massa definit que m'havia fet per a aquestes festes: endreçar els libres, però la cosa no és tan senzilla com sembla.

He de dir que m'agrada estar envoltat de llibres. A més els guardo tots: des dels que ni he llegit ni tinc cap interès en llegir, però que m'han arribat per les vies més impensades (regals, obsequis de caixes o entitats oficials, acompanyant algun diari ...) fins als que rellegeixo, consulto o fullejo sovint. Actualment superen l'espai de què disposo, de manera que alguns s'amunteguen de manera indigna, uns damunt dels altres, però això té fàcil solució: fa temps que vaig descobrir els prestatges metàl·lics (con els de la foto), robusts i discrets i és qüestió d'okupar una altra paret més o menys verge de les de casa.

Vé aleshores el problema de quin criteri utilitzar. Durant molts anys he ordenat els llibres fent aquestes seccions:

1.- La general, per ordre alfabètic d'autor.

2.- Poesia, també ordenada alfabèticament per l'autor.

3.- Seccions especials, quan el tema s'ho mereix: guerra civil, Balcans, diccionaris i llengües en general...

4.- Geografia: llibres de viatges, guies, ...

5.- Els de fer bonic.

6.- Els -subjectivament- infumables o inclassificables.

El problema rau en que molts llibres pertanyen a més d'una categoria, i aleshores cal decidir. ¿Què pesa més, el tema, l'autor ...?

D'un temps ençà el problema s'ha agreujat perquè part dels llibres els tinc al lloc on m'escapo sempre que puc, i on he intentat reproduir els criteris abans esmentats, fins i tot si això portava a separacions doloroses de llibres fills d'un mateix autor, cosa que he acabat acceptant, però sovint em passa que els que no tinc a mà són els que més necessito en un moment o altre.

Res d'això succeeix amb els fitxers informàtics, tots juntets i ocupant una cosa molt petita i immaterial que en diuen megues o gigues. Però és una altra cosa. Fregar el llom d'un disc dur encara no em dóna el mateix plaer que acaronar el de qualsevol llibre. Vaig nàixer massa aviat, suposo!

I clar, els Reis m'han dut llibres.

El blocaire noctàmbul

2008-01-05T02:02:00.003+01:00

Estic assegut davant l'ordinador a les dues de la matinada, escoltant el Friday night in San Francisco, el silenci de la nit trencat únicament pel somort soroll del teclat i el punteig de les guitarres. Acabo de llegir unes pàgines més del llibre que m'ocupa aquests dies primers del 2008: "Fa mil anys que sóc aquí", de Mariolina Venezia (La Campana), i mentre el llegeixo no puc evitar que em vingui constantment a la memòria "Terres de Salabror", de Teresa Bertran. L'odisea dels pagesos de la Basilicata italiana al llarg de les generacions, recorda la dels pagesos del Delta que conta la Teresa. Ambdues ho fan centrant-se en les dones, personatges de pedra picada en medis tan hostils com les aspres terres del sud de la bota i el delta salvatge guanyat per a l'home amb suor i patiments.

Sopant amb els amics, de picadetes, en un bar d'un dels carrers que moren al port, hem parlat de quasi tot. També del ví blanc dolç amb que vàrem acompanyar el foie la nit de Cap d'Any, un ví excel·lent de Banyuls de la Marenda que fa l'amic Pere Becque. I hem parlat dels blocs, del fet de seure davant la pantalla i escriure el que et passa pel cap -o pel cor-. Per què? per a qui?

Reconec que això del bloc aconsegueix vèncer la mandra que sempre he tingut per a escriure. Escric, en primer lloc, per a mi, per a llegir-me, com una forma d'ordenar els pensaments i materialitzar els sentiments, però mentiria si no digués que m'agrada que algú llegeixi el que escric i que aprofito la tecnologia per a verificar quan accedeixo al bloc quants han passat per les meves pàgines, quants s'han aturat una estona, quants han deixat un comentari.

Perquè també es tracta, en definitiva, d'establir complicitats amb els demés. D'explicar què sento i què penso.

En aquesta nit d'hivern mediterrani, en mig d'aquest silenci que continua sent trencat només pel tecleig dels dits però ara amb la companyia de Rachmaninov -eclecticisme musical del blocaire noctàmbul- em ve a la memòria allò que cantava Raimon i que jo escoltava, fa segles potser, en la fredor d'un pis compartit a Cartagena:

"m'invente sol un amic per parlar,

per recordar records, velles històries,

per retrobar el que a ciutat es perd

entre els neons, el tràfec i les boires"

Bon any 2008

2008-01-01T19:11:00.003+01:00

Tempus fugit. La imperícia tecnològica de qui això escriu impedí, per confussió de botons al comandament del televisor, seguir en directe les dotze campanades amb la imatge de la torre Agbar. Els nervis van fer que mentre tot Catalunya anava engolint rítmicament els grans de raïm, els meus estimats companys de vetllada es veiessin obligats a contemplar les imatges d'una película -no em demaneu quina- que el Canal 33, aliè a cerimònies de calendari, emetia en aquells moments.

Quan amb el maleït comandament vaig aconseguir tornar a la imatge de la fàl·lica edificació barcelonina, tot estava consumat. Havíem canviat d'any i era impossible coordinar la ingestió raïmera dels assistents. Vaig pensar que a la meva manera havia fet una darrera aportació als desastres tecnològics i logístics del 2007.

Tempus fugit. Ningú es banya dos cops al mateix riu i les flames retratades a la llar de foc de casa són irrepetibles, nascudes i mortes a l'instant de ser capturades per la càmera. Encetàvem l'any i ara ja portem quasi vint hores de 2008. Que sigui bo per a tots.

Com buidar la casa

2007-12-31T10:22:00.003+01:00

Aquests dies m'he posat a endreçar coses a casa i he constatat el que ja em temia: amb els anys vas acumulant un munt d'objectes la majoria dels quals tenen una vida útil (per a tu mateix) absolutament efímera. No parlo d'allò que s'ha espatllat irremeiablement i que té un destí clar al corresponent contenidor d'escombraries o a la deixalleria municipal. Parlo de coses encara utilitzables però que no uses i que acaben fent nosa. N'exposo, sense ànim exhaustiu i sense que l'ordre signifiqui res, una relació per categories:

1.- Allò que guardes per a quan tinguis nets: cadiretes per al cotxe (que possiblement no serviran per no estar homologades), el bressol, trones, una enormitat de joguines...

2.- Cintes de vídeo en format Beta o VHS que no has tornat a veure des de fa segles i que no tenen cap mena de valor ni t'interessen, discs de vinil i cassetes en la mateixa situació.

3.- Mobles que en el seu moment van ser substituïts per d'altres i que ni t'agraden ni téns on posar-los.

4.- Electrodomèstics de diferent pelatge, que funcionen però no utilitzes.

5.- Roba que no t'has posat els darrers cinc anys.

6.- Objectes diversos que t'han anat regalant o que has comprat en moments de fervor consumista i que dormen entaforats a qualsevol altell.

Etc., Etc. Fixeu-vos, en tot cas, que no parlo de llibres.

Sí que saps què fer amb la roba, per exemple, perquè hi ha organitzacions que la recullen, i a vegades téns la sort de poder donar algun objecte a algú que coneixes i que casualment el necessita, però aquí s'acaba tot. Em consta, però, que a d'altres llocs periòdicament la gent monta paradetes a la porta de casa i dóna o canvia allò que no vol, però aquí no en tenim la costum. També hi ha webs d'intercanvi o donació però amb un àmbit territorial massa extens.

Avui he trobat a Internet una iniciativa interessant: la de la regidoria de Medi Ambient de Reus que ha creat un espai virtual (http://www.reus.cat/medi_ambient/donocanvionecessito) circumscrit a l'àmbit de la capital del Baix Camp. Ignoro si això existeix a les Terres de l'Ebre.

Vergonya de la societat consumista-fetitxista en què vivim on tanta gent no disposa del mínim imprescindible: a vegades somnio amb una casa buida, que permeti tornar a començar pràcticament de zero equipant-la amb allò que realment necessitem i ens agrada, sent dominador de l'espai i no un dominat pel contingut.

Assuts i navegabilitat

2007-12-28T22:37:00.003+01:00

Sempre he tingut els meus dubtes sobe la navegabilitat de l'Ebre, al menys pel que fa a una navegabilitat a l'europea (canals francesos, Rhin, Danubi) molt diferent de la que ha estat tradicional al riu. L'Ebre té un règim mediterrani, molt allunyat del de la majoria dels rius europeus i no es poden fer miracles.

Durant anys s'han invertit quantitats importants en treballs de dragat i condicionament de les ribes, però el resultat ha estat minso, quan no equiparable a l'odisea de Sísif amb la pedra, i absolutament desproporcionat amb relació al cost. Després de tot això semblava que s'imposava el criteri d'adaptar la navegabilitat al riu i no a l'inrevès, però recentment la Cambra de Comerç, donant ressó a una iniciativa empresarial, ha tornat a posar el tema d'actualitat.

Es tracta, pel que sembla, de construir diversos assuts al tram inferior del riu. Els assuts permetrien instal·lar minicentrals elèctriques (a l'assut de Xerta ja n'hi ha una) i a més, en retenir l'aigua farien navegables els trams compresos entre assut i assut, elevant el nivell de l'aigua i conseqüentment augmentant el calat.

A ningú se li amaga que la rendibilitat esparada del projecte rau en la producció d'electricitat i en la urbanització més o menys intensa de trams de la riba del riu, acompanyada, pel que sembla, per l'obertura de dos canals de navegació, des del riu cap a La Ràpita i L'Ampolla, amb la urbanització de les zones adjacents als canals.

Els arguments contra tot això poden ser de tot tipus i se'n destaquen els de caràcter biològic (conservació de la fauna i flora bàsicament) en la línia determinada per la Directiva Marc de l'Aigua, però n'hi ha d'altres com el de l'altíssima inversió necessària (d'entrada amb recursos públics) i els de caràcter hidrogeològic que em comentava aquesta tarda un amic expert en la matèria: la construcció dels assuts no faria més que agreujar considerablement els riscs derivats de les grans crescudes de l'Ebre.

L'any 1907 van baixar per Tortosa uns 20.000 metres cúbics per segon, amb els efectes per tots coneguts. Va ser una de les crescudes extraordinàries que es repeteixen cíclicament, en períodes pròxims als cent anys. Res la va aturar, però ara tampoc res aturaria una riuada semblant: la descàrrega brutal del Segre i el Cinca no podria ser continguda per Riba-roja (no gaire gran i quasi sempre proper al límit per necessitats hidroelèctriques) i els assuts no farien sinó incrementar els desastrosos efectes.

Si és així, hi ha massa coses a la vora del riu, fruit de la pèrdua de la por ancestral a les riuades, com per a fer experiments: cases aïllades, trames urbanes, el polígon de Campredó, assentat ell mateix en una zona d'ullals. L'Ebre paeix amb petits desastres les crescudes ordinàries inferiors als 3.000 metres cúbics per segon. ¿Què passaria amb crescudes de 10.000, 15.000 o 20.000 metres cúbics per segon, excepcionals però possibles com la de 1907?

Nadal

2007-12-25T01:38:00.003+01:00

És impossible escapar del Nadal. Hi ha el Nadal dels creients i hi ha el Nadal dels consumistes, però hi ha també un tercer Nadal, laic si voleu, on al marge de les celebracions religioses o el tràfec comercial les famílies es retroben i la gent es torna més amable, com si per uns dies hom trobés encertat sortir una mica de la cuirassa i exterioritzar els afectes.

Les salutacions ja no es limiten a un simple bon dia o adéu, sinó que van acompanyades del Bon Nadal o Bons Nadals. Són els dies en què el pas de puça de Santa Llúcia ja és pas de pardal, a l'espera del pas de dimoni: el dia es va allargant imperceptiblement.

Ens agrada ser a casa, amb fred al carrer si pot ser, i les sobretaules dels dinars s'allargassen fins a l'hora del sopar:

- jo només prendré fruita, que estic tipa.

- jo ni això.

Venen els records i especialment els de la infantesa, la veritable pàtria de l'home, com deia Rilke, i aquests dies de Nadal intentem recuperar el que sentíem i vivíem aquells nadals de quan érem xiquets. Ho hem reviscut en els ulls meravellats dels nostres fills, però ens esforcem per tornar a la nostra infantesa: el pessebre que fèiem amb els iaios, les nadales desafinades, la il·lusió de la nit de Reis.

Tanco els ulls i em veig, xiquet, "set anys la cara ben neta, ulls oberts, camisa nova", movent les figuretes del pessebre, amb la molsa enfarinada i les muntanyes de suro, una nit de Nadal de fa molts anys i recordo tots aquells que seien al voltant de la taula i ara ja no hi són.

En obrir els ulls, que s'humitegen encara que un no vulgui, torno a la pantalla de l'ordinador per a desitjar a qui llegeixi això un bon Nadal.

Madrid m'agrada

2007-12-16T19:51:00.003+01:00

Madrid m'agrada. M'agrada passejar pels seus carrers, viure la vida dels seus barris, beure i picar a les seves tasques, tafanejar a les seves llibreries. M'hi trobo bé.

Més enllà de la impertinència d'algun taxista si et sent parlar en català amb qui t'acompanya, més enllà del culte als símbols del què és insígnia l'enorme bandera rojigualda de la plaça de Colón, més enllà dels altaveus de la caverna mediàtica, aquest Madrid que és en part un poble gran on tothom és de fora, m'agrada.

Mentre em cruspia uns xurros banyats en xocolata en una terrassa de la plaça de Jacinto Benavente, -llàstima de la fatxada de l'edifici on hi ha el Centro Gallego- el dissabte llegia la columna "El dedo en la llaga" que escriu Javier Ortiz (http://www.javierortiz.net/) al diari "Público" on, amb el títol "El agua de Valencia", deia:

"...ya va siendo hora de que se aborde con seriedad y franqueza lo que hay detrás de las reivindicaciones valencianas sobre el agua. No se puede construir un modelo económico basado en el agua donde la hay tan escasa. Más y más campos de golf, más y más césped, más y más piscinas, hoteles, urbanizaciones, cultivos de regadío… Es un disparate.

Ahora Aragón quiere plantar una especie de Las Vegas en medio de su propio desierto, con la tira de casinos y hoteles. Va a necesitar agua a raudales para poner todo ese monstruo en condiciones. Al Ebro no le va a quedar ni una gota excedentaria."

Tret de la darrera frase (és obvi que al nostre Ebre ja no li queda ni una gota excedentària des de fa molts anys) i tant que el posava el dit a la nafra! i en passar per La Cibeles recordava aquell 11 de març de 2001 en què ens vam manifestar per Madrid, omplint el Paseo del Prado i el carrer Alcalà amb la participació inestimable de tants i tants madrilenys que ens van fer costat.

I és que és això: Madrid és la COPE i El Mundo, l'anticatalanisme furibund de quatre que tenen mitjans per a escampar-lo confonent moltes vegades a gent de bona fe, però també és tants i tants que t'acullen obertament, que sempre estan a punt per a recolzar una causa justa, que se saben de memòria cançons de Raimon o de Llach o que -ho he vist- s'esforcen per llegir en català Martí Pol o la Rodoreda.

Ja ho he dit: Madrid m'agrada.

L'advocacia i els Drets Humans

2007-12-16T19:18:00.002+01:00

Divendres passat el Consell General de l'Advocacia va fer lliurament dels premis Drets Humans d'enguany. Els premiats foren el director d'orquestra Daniel Barenboim, el Monastir Mater Dei, de Nampula, a Moçambic, els periodistes Nicolás Castellano i José Naranjo, el programa de TVE “Con todos los Acentos" i la senegalesa Khady Koita (a la foto).

L'òrgan màxim de l'advocacia de l'Estat premiava així la lluita contra les mutilacions sexuals practicades amb les xiquetes africanes (Khady Koita), la integració en una mateixa orquestra de músics israelians i palestins (projecte West Eastern Divan, de Barenboim), la lluita contra els assassinats de xiquets i adolescents per a traficar amb els seus òrgans (monjes de Nampula), el treball periodístic honest i rigorós sobre la immigració dels caiucos i les pasteres (els periodistes canaris Nicolás Castellano i José Naranjo) i l'esforç que per la integració dels immigrants fa el programa de la 2 que dirigeix José Morillas.

Molts cops s'oblida la dedicació de l'advocacia en general a la lluita pels Drets Humans allà on no existeixen o es troben en perill, però aquesta lluita existeix arreu del món. En els darrers temps hem vist la persecució contra els advocats pakistanesos, el treball d'advocats xilens i argentins per a fer justícia amb les terribles dictadures que van sacsejar els seus països, la presència d'advocats espanyols als processos seguits contra saharauis, i tants d'altres.

L'advocacia transcendeix i ha de transcendir sempre la simple defensa d'interessos particulars i ha d'estar vigilant per tal de garantir, en general, que els més elementals drets de les persones es respecten. Divendres passat, a la sala dels passos perduts del monumental edifici de la Borsa de Madrid, a més d'un els assistents se li humitejaven els ulls escoltant Khady Koita i els demés premiats. El compromís amb llurs lluites en defensa dels Drets Humans és i serà ferm i decidit.

TV3 i la crosta nacionalista

2007-12-12T23:05:00.003+01:00

S'està escrivint molt aquests dies sobre TV3 a propòsit del tancament pel govern de Francisco Camps del repetidor de La Carrasqueta. No vull ara insistir en el tema en si mateix, tret de recordar la possibilitat d'ajudar a Acció Cultural del País Valencià a pagar la multa imposada.

També s'ha parlat a bastament de la crosta nacionalista que segons alguns té TV3. Que consti que -poc televident que sóc- si mantinc alguna fidelitat com a espectador és a TV3 i sobre tot al Canal 33, però això, des d'un punt de vista proper a la sociolingüística no em priva de poder ser crític, sobre tot quan moltes vegades veiem la televisió pública del Principat com si fos una televisió de tots els Països Catalans. Així que anem a parlar de suposades crostes, nafres o esgarranys:

1.- A TV de Catalunya mai han sabut, pogut o volgut tenir clar del tot l'abast geogràfic de l'àmbit de notícies nacionals. No només en els darrers temps. De sempre. Les notícies de Múrcia o Espinosa de los Monteros es donaven i es donen com si fossin tan nostrades com les notícies de Vic o Girona.

2.- Amb la qüestió meteorològica es feien i es fan certes gosadies. El segon mapa que sol aparèixer és prou eloqüent, però se li dóna sempre una repassada ràpida, tret de quan hi ha forts aigüats al País Valencià o ha nevat al Puigmajor.

3.- Tenim, de sempre, als entranyables Pere Codonyan, Empar Marco i Margarida Solivelles que aporten algunes pinzellades de l'actualitat del profund nord, el profund sud i el profund est, però com també ho fan els corresponsals a Madrid, Euskalherria, París o Londres. Ningú -si no m'erro- parla habitualment des de la Franja de Ponent, Andorra o L'Alguer.

4.- Descaradament -i sóc culer- si juga el Barça amb el Mallorca, el Llevant o el València, TV3 discrimina entre l'equip nostre i els altres, amb certes dosis de simpatia paternalista envers els dos primers equips esmentats. Aquí s'evidencia enormement la manca de voluntat de construcció nacional de "la teva".

5.- En ocasions es fa alguna conyeta respecte del parlar del País Valencià o les Illes, com si del Coll de Balaguer cap a ponent i migjorn o de la línia de costa cap a llevant parléssim com parlem perquè no arribem a més o perquè volem fer gràcia.

6.- Quan es fan desconnexions "comarcals" realment es fan desconnexions "provincials", però de les quatre províncies. Que jo sàpiga no es fan desconnexions a la Catalunya Nord, Les Illes o el País Valencià. Els soferts i militants espectadors de Catarroja, per exemple, ¿no deuen tenir un sentiment d'irrealitat en veure que no poden assabentar-se del què passa a l'Horta de València però poden donar lliçons dels petits esdeveniments quotidians de Reus?

7.- S'ha de tenir més cura amb la llengua que es parla, però a més tots els accents haurien de tenir presència suficient (és molt minsa) pel que fa a presentadores i presentadors i veus en off.

8.- S'ha de potenciar totes les manifestacions culturals o tradicionals, en sentit ampli, des dels castells (que cada cop m'agraden més malgrat que a les Terres de l'Ebre no en fem) fins a la pilota valenciana (que trobo espectacular) o les Falles, sense caure, com sovint es fa, en un cert etnocentrisme que porta a que sembli que es menysprea allò que no és propi del Principat.

Etc., etc.

O sigui: hi ha molt camí a fer si es vol que TVC sigui una televisió que realment doni servei a tots els territoris de parla catalana i estic convençut que els que la fan deuen patir tensions de tot ordre. Necessita millorar i és feina de tots fer el que es pugui per tal que millori i que tothom, a Vall de Roures, a Banyuls, a Felanitx, a Novelda, a Les Escaldes, a l'Alguer o a Berga, la reconegui plenament com a pròpia. La resta de catalanoparlants que veuen cada dia la Televisió de Catalunya s'ho mereixen. Més encara els amics del País Valencià a qui es vol privar de continuar veient-la.

Ànims! Primer a aconseguir que es torni a veure arreu. Després a millorar-la entre tots.

Chapeau!

2007-12-09T00:53:00.002+01:00

Llegia l'altre dia a La Marfanta que ICV aprovava amb un 6 els primers sis mesos del govern de Ferran Bel a l'Ajuntament de Tortosa i Jaume Forcadell explicava el per què d'aquesta puntuació.

No parlaré aquí dels diversos aspectes de la gestió de l'equip de govern municipal que Forcadell avaluava en un sentit o altre, sinó que em limitaré a treure'm el barret pel gest que representa el que ha dit el regidor ecosocialista: un polític de l'oposició aprovant la gestió del govern municipal!

Els ciutadans estem massa acostumats a veure desqualificacions automàtiques de la gestió o les propostes d'uns i altres pel simple fet de formar part de forces polítiques diferents, i a la immensa majoria de ciutadans que no militem a cap partit això no ens agrada, perquè sabem que no és cert. Els polítics de l'oposició suspenen la gestió dels governs respectius i els polítics del govern suspenen les propostes dels seus opositors. Com si el ciutadà fos tan estúpid com per a no poder considerar en cada moment les bondats o maldats de qualsevol política.

No hi ha res absolut: ni els nostres són tan bons ni els altres tant dolents. Uns i altres l'encerten o l'empastren. Va com va.

En una època en que la desqualificació de l'adversari és tan previsible, es podrà coincidir més o menys en la puntuació que dóna Jaume Forcadell al govern municipal de Tortosa, però s'ha de reconèixer que el seu gest dignifica la política. Que l'exemple s'escampi.

Dissabte de desembre

2007-12-08T20:45:00.003+01:00

Anit va tornar el mestral, amb fúria, batent contra tot, i aquest matí hi havia un munt de taronges en terra. Les hem recollit, avantçant-nos al moment òptim i en farem suc, que les mandarines ajudaran a endolcir. Ja no feia vent i el cel estava entelat per núvols, amb aparents senyes de mestral dalt dels Ports i al frau del riu.

Hem caminat una bona estona a pas viu per la ribera, amb la gossa entrant i sortint continuament de la séquia, corrent amunt i avall encuriosida per tots els sorolls i totes les olors.

Uns canyuts fets al punt i l'anguila fumada han precedit la paella que hem regat amb ví de Vilalba. Hem dinat tard i en acabar hem assistit a l'espectacle de les muntanyes i els núvols reflectint-se a l'aigua dels camps d'arròs, amb aquesta llum màgica de tardor que, quan ja s'anuncia la nit, és un regal fugisser.

Després, l'ensopiment que propicia la migdiada i en fer-se fosc un cop d'ull a un llibre, llegir el correu i escriure quatre lletres escoltant música. Res més. No és molt?

El tren a les Terres de l'Ebre

2007-12-05T08:31:00.002+01:00

Llegeixo a l'Ebredigital que l'Ajuntament de Tortosa ha aprovat una moció d'ICV que, entre d'altres coses, reclama que el Pla d'Infraestructures del Transport de Catalunya prevegi la creació d'un sistema ferroviari de les Terres de l'Ebre que uneixi les quatre capitals de comarca i el port dels Alfacs, en un horitzó de vint anys, així com l'aturada dels trens ràpids a l'estació de l'Aldea. Llegeixo també que el portaveu de l'únic grup que s'hi oposà, el PSC, va dir que era una proposta "insomniable".

Remenant pels calaixos i els armaris de casa he trobat diversos documents de quan els nostres avantpassats, mon iaio entre ells, estaven il·lusionats amb un somni semblant: el ferrocarril de Val de Zafan. Amb la tenacitat de molts, aquell somni tirà endavant tot el que li permetè l'empenta que li havien donat, fins a estavellar-se contra el mur de la inviabilitat econòmica. A resultes de la reversió de l'expropiació que s'havia fet, l'últim tram de la via oberta entre Amposta i La Ràpita, deixà fins i tot de ser el camí tranquil de les bicicletes, els carros i les mobylettes per a tornar a integrar-se a les finques de les què s'havia segregat.

D'aleshores ençà han passat moltes coses i una d'elles és que el transport de viatgers i mercaderies per carretera cada cop és més problemàtic: les carreteres i autopistes se saturen i la contaminació atmosfèrica i la sinistralitat són preocupants i hom lamenta no disposar d'una xarxa ferroviària en condicions (no parlaré aquí del caos de rodalies a Barcelona) i que s'estengui per tot el país. Un cop d'ull al mapa de Catalunya evidencia les mancances que tenim en aquest sentit.

Per això, quant tant es parla de l'eix de l'Ebre, bo és somniar amb un eix ferroviari al llarg del riu i treballar per a que el somni, més tard o més aviat, es faci realitat, tal com van fer fins on van poder els nostres iaios. Mentrestant, bo seria que l'estació principal del nostre Territori fos parada dels trens ràpids i tingués una freqüència de pas de trens que assegurés una efectiva comunicació amb els destins de tants i tants ebrencs que treballen o estudien fora. Seria una estació realment útil a la què s'hauria de poder accedir des de les diverses poblacions amb un servei d'autobusos pensat per a enllaçar amb les sortides dels convois.

Tot això val diners i segurament el servei que es doni no tingui una rendibilitat econòmica directa, però tampoc la té la sanitat o la justícia, per exemple. Els serveis públics ja ho solen tenir això: són deficitaris, però serveixen a la col·lectivitat dels ciutadans, en aquest cas assegurant una mobilitat que ens és bàsica per a dinamitzar el país i reduint el nombre de vehicles privats que circulen per les carreteres.

Els nostres tribunals i el món musulmà

2007-11-30T16:30:00.001+01:00

Des del passat dimecres dia 28 s'han celebrat al Parador de Tortosa unes jornades organitzades pel Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat i el Consejo General del Poder Judicial amb el títol de Cultura i religió islàmica. Les jornades anaven adreçades a jutges i magistrats, amb l'objectiu d'assimilar tota una sèrie de fets culturals i religiosos propis de la població musulmana que viu a casa nostra, que poden tenir una gran transcendència jurídica.

Transcric els títols de les ponències més significatives: "Islam i món islàmic: conceptes per al debat", "El dret matrimonial islàmic: institucions previstes i conseqüències pràctiques", "La dona dins de l'Islam", "Islam, religió i llei: coincidències i divergències" i "Una perspectiva de futur: el jutge en una societat multicultural".

No cal dir que la iniciativa em sembla més que interessant: durant molts anys tot el sistema legal nacional i de l'estat i els tribunals que apliquen les lleis només han hagut de contemplar una societat homogènia però ara la situació ha canviat radicalment. En molts casos (europeus de l'est, sudamericans...) els aspectes diferencials són poc significatius, però en d'altres, com és el cas dels immigrants magrebins per exemple, el xoc religiós i cultural és important. Cal per tant que es tingui plena consciència d'aquest fenòmen i de com, molt possiblement, les determinacions judicials que aquí s'adoptin no seran compatibles amb les que s'haurien adoptat o s'adoptin en el futur als països de procedència dels justiciables, amb les conseqüències que això pugui portar.

Des de la ferma defensa dels drets que sentim ben nostres i que tant ens ha costat aconseguir, sense permetre que es vulnerin, la justícia ha d'estar sempre atenta als canvis que es produeixen en la realitat social i ha de saber donar una resposta ràpida. Es bo que els que l'han d'aplicar coneguin els determinants culturals i religiosos dels qui acudeixen als tribunals i els aspectes més substancials del dret que s'aplica a llurs països d'origen.

L'optimisme d'Eliseu Climent

2007-11-29T20:29:00.003+01:00

A La Contra de La Vanguàrdia d'ahir, Lluís Amiguet entrevistava Eliseu Climent (Llombai, Ribera Alta, 1940), editor, activista cultural i lingüístic, fundador d'Acció Cultural del País Valencià. A mi aquest home, que trobes sempre allà on es fa quelcom per la llengua i la cultura del País Valencià, em cau bé, molt bé.

La darrera vegada que el vaig veure, l'11 de setembre d'enguany, es passejava pels voltants del monument a Rafel de Casanova amb un somriure als llavis, saludant tothom acompanyat d'un grup de dolzainers que interpretaven músiques de la seva terra.

Transmet una imatge d'home de sòlides conviccions que es creix davant les dificultats.El titular destacat de l'entrevista era (tradueixo del castellà) "El català gaudeix d'excel·lent salut. I també a València!" i després de parlar una bona estona dels Borja, descarregava unes intenses dosis d'optimisme pel que fa a la llengua i la cultura del país i a la comunitat d'interessos i connexions universitàries, econòmiques i lingüístiques entre valencians, illencs, rossellonesos i catalans.

Climent deia que mai van tenir el català i la seva cultura tanta projecció com ara i des de la constatació de que tots els territoris tenen interessos coincidents i infrastructures a defensar conjuntament davant l'Unió Europea, exhortava els catalans a no deprimir-nos i a crear un espai de comunicació comú.

Si això ho diu un home que ha demostrat a bastament la seva lucidesa i que viu el dia a dia -de vegades duríssim- de la defensa de la llengua i cultura pròpies al País Valencià, el missatge t'ha de fer reflexionar que sempre pots veure la part positiva de les coses i et dóna forces per a continuar endavant malgrat els esforços per a evitar l'articulació dels pobles i sense perdre la consciència de que queda molt per fer.

Ara que està de moda el català emprenyat (amb prou raons per a estar-ho), Climent, des del seu optimista valencianisme pancatalanista de pedra picada, ens exhortava a deixar de celebrar patètiques derrotes i festejar -amb ells- les victòries del gran rei Jaume I. L'exhortació té una càrrega simbòlica evident.

Villiers-le-Bel

2007-11-28T21:56:00.000+01:00

Sembla que una filmació amateur pot desmentir la tesi oficial sobre els fets que han desencadenat els disturbis a Villiers-le-Bel, prop de París. No tinc elements per a opinar sobre les causes que han portat aquestes conseqüències però crec que són diverses.

Aquest vespre he acabat de llegir Chourmo, de Jean-Claude Izzo i abans de començar Solea, tercera novel·la de la trilogia marsellesa, no em resisteixo a transcriure la reflexió que fa Fabio Montale, l'ex-policia protagonista parlant del policia Pertin (tradueixo del francès):

"Ell no era més que el símbol d'una policia que em feia vomitar. La que fa passar les seves idees polítiques o les seves ambicions personals per davant dels valors republicans. La justícia. La igualtat. Hi havia tones de Pertins. Disposats a tot. Si algun dia els suburbis explotaven, éls hi deuríem a ells. A llur menyspreu. A llur xenofòbia. A llur odi. I a tots llurs petits càlculs miserables per a esdevenir, un dia, un gran bòfia."

La popularitat del jutge

2007-11-27T08:48:00.002+01:00

Crec que ahir es va presentar el llibre "La soledad del juzgador" de la periodista Elisa Beni, esposa del magistrat que presidí el tribunal de l'11-M, Javier Gómez Bermúdez. No cal ser gaire espabilat per a comprendre que un llibre que es refereix al jutge Gómez Bermúdez, escrit a més per la seva dona, té un èxit comercial assegurat.

Sembla ser que el magistrat Alfonso Guevara, que també formava part del tribunal, ha expressat la seva queixa per quant considera que algun dels passatges del llibre constitueixen una deslleialtat personal i professional. La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, també ha expressat el seu malestar i sembla que, fins i tot, acudirà a la Fiscalia de l'Audiència Nacional.

Fa uns dies sentia a algú que deia que envejava del sistema judicial anglosaxó la discreció amb que es comportava, cosa que feia que als ciutadans els fos difícil recordar el nom d'algun jutge. Això evidentment no passa aquí, on més d'un jutge s'ha convertit en personatge mediàtic, la majoria de les vegades amb plena consciència d'aquest protagonisme.

El jutge Gómez Bermúdez no pot evitar que terceres persones escriguin sobre ell però la veritat és que a mi em deixa molt mal gust de boca que després d'un procés que s'ha qualificat de modèlic i en el què ell ha presidit el tribunal que l'ha dirigit i sentenciat, ara es publiqui un llibre desvetllant més o menys interioritats, escrit, precisament, per la persona que comparteix sentimentalment la seva vida.

No és només l'evident oportunisme comercial -que és freqüent, d'altra banda, a la societat de consum on vivim- sinó que aquest oportunisme es produeixi amb relació a una activitat que ha de comptar amb la discreció com un dels seus pilars bàsics.

Quan l'estat de Dret confereix a un dels seus tres poders, el judicial, l'alta funció que li encomana, carrega als qui la exerceixen amb la llosa de la imparcialitat i la independència. La discreció, això és, el fet que als jutges només se'ls conegui pel que escriuen quan dicten una resolució i no pel que diuen o deixen que es digui sobre ells, és essencial.

El ministre Clos, Ford i General Motors

2007-11-26T22:39:00.000+01:00

És el primer vídeo que penjo al bloc. Comencem amb un somriure.

El tancament del repetidor de TV3 a La Carrasqueta

2007-11-26T09:48:00.000+01:00

Entre avui i el dimecres 28 tancaran el repetidor de TV3 que permet veure aquesta cadena al sud del País Valencià. En aquests temps en què la tecnologia permet accedir a un alt nombre de canals televisius, les autoritats de la Comunidad Valenciana s'encaparren en reduir l'oferta televisiva, amb intencions que no són gens innocents.

Entre d'altres hi ha la lluita contra l'unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Han passat anys i panys i n'hi ha que encara s'entossudeixen en mantenir contra tota evidència i negant el que diu la comunitat científica que la llengua que es parla al País Valencià no és català. En aquest sentit TV3 és enormement perillosa, perquè cada cop més utilitza locutors, presentadors, actors que fan servir els diferents accents de l'idioma, cosa que, a més de mostrar la riquesa dialectal del català, dóna prova directa fins i tot als més llegs de la seva unitat, i a més ofereix un tractament de la informació que no és ben vist pel govern regional del PP.

Espero que el món cultural no es quedarà inactiu davant del tancament i que l'esforç conjunt de tots farà que ben aviat pugui tornar-se a veure lliurement la televisió pública del Principat al sud del país.

L'article 20.1.d) de la Constitució reconeix i protegeix el dret "a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats." Així es recull al text oficial de la "Constitución española, en valenciano". Tot i parlar català ho entenem, no?

El magistrat i el català

2007-11-21T11:09:00.001+01:00

No vull entrar a fer per ara cap mena de consideració sobre els fets que es jutjaven ahir al Jutjat Central Penal, ni sobre la banalització de la circumstància que els acusats s'expressessin en català que vaig veure a les imatges de la televisió. Vull parlar, simplement, del dret a la tutela judicial efectiva i a que no es produeixi indefensió que reconeix als ciutadans la constitució espanyola.

Hom pot ser bilingüe, trilingüe o multilingüe, però sempre hi ha una de les llengües que és la que ens permet expressar-nos millor, en general o en un determinat àmbit. Es comprendrà que quan es jutja penalment una persona és important que aquesta persona entengui perfectament, sense dubtes, les preguntes que se li formulin -més encara tenint en compte el molts cops críptic vocabulari jurídic- i que pugui contestar-les utilitzant la llengua que li permeti expressar millor el que vol dir. Jaume Roura i Enric Stern tenien i tenen tot el dret a voler parlar en català si són jutjats a Catalunya o d'altres territoris on la llengua catalana és oficial i a qualsevol tribunal de fora de l'estat, però el magistrat ahir entenia que trobant-se el Jutjat Central Penal a Madrid, aquest dret ja no existia i això, tal com jo ho veig, no és cert.

En primer lloc perquè, en tot cas, la jurisdicció del Jutjat Central Penal abarca tot el territori de l'Estat. En segon lloc perquè és absurd que una persona de parla catalana pugui emprar el català en els judicis on sigui acusat que es celebrin a Girona, a Montpeller o a Berlín i no pugui fer-ho a Madrid.

Per tal de superar el problema de comunicació que es planteja quan tribunal i acusats no s'entenen perquè parlen llengües diferents, hi ha els intèrprets, que poden ser nomenats pel jutge sense cap altre requisit que el de conèixer les dues llengües a traduir. Si l'acusat no entén al jutge o al fiscal o als advocats, malament, perquè entra en crisi el dret constitucional de què parlava al principi, però si és el jutge qui no entén l'acusat i malgrat això no nomena un intèrpret, també malament a rai perquè no podrà impartir justícia, ja que el que resolgui vulnerarà aquell dret fonamental esmentat.

A més, no és el jutge qui ha de determinar la suficiència de coneixements de la llengua del tribunal per part de l'acusat, sinó que és l'acusat qui té el dret d'emprar la llengua en què millor es defensi. Quan el Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals i la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (aplicables tots dos a l'estat espanyol) estableixen la necessitat d'intèrpret si el justiciable no parla la llengua del tribunal, no es refereixen a una avaluació de la competència en aquella llengua, sinó al fet objectiu de que no la parla, fruit del dret de decisió del ciutadà d'utilitzar l'idioma en què millor s'expressi.

El judici per la crema de les fotos del rei

2007-11-20T22:57:00.000+01:00

Avui s'ha celebrat a l'Audiència Nacional el judici contra Jaume Roura i Enric Stern, els dos joves gironins acusats del delicte d'injúries a la corona espanyola per haver cremat unes fotos dels reis. A mi, que no m'agrada cremar gaire coses, trobo que s'ha donat a l'assumpte una transcendència que no té i tot plegat em sembla exagerat. A més, tal com succeí amb l'afer de la portada de El Jueves, que d'haver passat gairebé desapercebuda ha estat vista fins i tot als deserts més llunyans de Mongòlia, a Catalunya quasi s'exhaureixen els llumins pels que han sortit al carrer en solidaritat amb els detinguts manifestant que ells també cremen fotos dels reis. Al pas que van les coses es corre el risc d'haver de celebrar els judicis al Santiago Bernabeu.

De tota manera avui vull parlar de l'acte del judici en si mateix, al menys del que he vist a la televisió pel que fa a l'ús del català pels dos acusats. El magistrat tenia una solució ben fàcil si no entenia el català: posar un intèrpret, ja que la llei permet que pugui actuar com a tal qualsevol que es manifesti qualificat per a la funció, fins i tot designat entre el públic de la sala.

En lloc d'aquesta solució fàcil i assenyada, el magistrat ha preferit fer conya (?) dient que ni ell ni la secretària judicial comprenien el que els acusats deien, i que millor que el fiscal formulés les preguntes procurant la resposta afirmativa o negativa, perquè és sabut que a tota la geografia "nacional" es comparteixen el sí i el no, excepció feta dels parlants d'euskera, com ha recordat a l'acte el representant del ministeri públic.

Qualsevol pot veure que és preocupant que un jutge jutgi sense entendre els acusats i per molt que fos cert que, com ha dit el magistrat, "un español de treinta años entiende y habla el castellano", amb les coses de menjar no s'hi juga i amb els judicis penals tampoc i hom té el dret a expressar-se en la llengua amb que transmeti millor el que vol dir. A l'Audiència Nacional ho fan els àrabs en àrab, els francesos en francès i els euskaldun en euskera, i els intèrprets fan la seva feina.

I no s'hi val dir que el tribunal està a Madrid, perquè l'Audiència Nacional té jurisdicció sobre tot el territori de l'Estat, fins i tot sobre aquest racó del nordest on darrerament tants llumins s'han encès.

Memòria i perdó

2007-11-20T12:40:00.002+01:00

El President de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, ha fet un primer pas, potser tebi però significatiu, en plantejar la necessitat de demanar perdó des de l'Esglèsia amb clara referència al paper que jugà la institució durant la guerra civil i els anys posteriors.

Això passa en el moment en què es debat sobre l'oportunitat de la Llei de la Memòria Històrica, censurada des dels sectors polítics i mediàtics més dretans perquè diuen que pot reobrir velles ferides i donar peu al revengisme.

El que és cert és que aquells que van patir la violència de signe esquerrà han pogut honorar complidament els seus morts des que la guerra acabà, ara fa quasi setanta anys, però els familiars de les víctimes de la violència dretana i de la repressió franquista han passat tots aquests anys privats de poder fer-ho, de deixar palesa la ignomínia de tants morts i fins i tot en molts casos de poder saber on estan enterrats els seus.

Es diu per molts dels que critiquen la Llei que sembla que només es parli dels morts pel franquisme quan a l'altre bàndol també es van cometre nombroses atrocitats. És cert: ens en van parlar durant molts anys com si fossin els únics i llibres com "El silenci de les campanes.- La persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí (Edicions Proa) donen complida informació sobre les barbaritats a que foren sotmeses moltes persones pel simple fet de significar-se per la seva catolicitat.

Hi ha, però, diferències importants: uns van ser víctimes en la seva immensa majoria de la criminal actuació de descontrolats que es va viure en el desgavell posterior al cop militar (no tots, certament, perquè des de o amb la passivitat de les autoritats també es van cometre crims) i els altres ho van ser, també en la seva immensa majoria, de l'actuació organitzada i planificada dels que manaven. En tot cas, finalment, tots van morir o patir en diferents graus i la major part pel simple fet de professar unes idees o unes creences.

És per això que tothom té dret a la memòria que consoli i dignifiqui i és també per això que qui tingué alguna responsabilitat en la barbàrie d'un o altre signe té el deure de demanar perdó, úniques vies per a superar definitivament aquella època terrible i assentar les bases per a evitar-ne d'altres.

Miles gloriosus

2007-11-19T23:58:00.002+01:00

A propòsit de l'entrada anterior, he trobat aquest poema del meu amic Andrés Garcia Escrivano, autor que no publica, escrit al poc temps de l'arrest domiciliari del general Pinochet a Anglaterra.

En llatí, miles vol dir militar o soldat i gloriosus, a més de gloriós o il·lustre, que no és el cas, significa també vanitós, jactanciós o fanfarró.

Torno a llegir el poema, que us transcric mentre a l'Ipod Raimon canta "Et recorde Amanda", en homenatge a Víctor Jara.

Miles gloriosus

Ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
jugando al bridge -supongo- e imagino
que al risk o al monopoly de cadalsos;
ese anciano que lució con fiereza
entorchados, medallas y abalorios,
fue general, se llamaba y se llama
Augusto Pinochet, y pese a ese
apellido que invita a la sonrisa,
la heló en la boca de miles de chilenos.
¿Qué más puedo decir que tú no sepas?
¿Qué nombres te daré que te recuerden
los años de barbarie que hubo en Chile?
Todos están ahí, en los camastros
de metal conectado a la corriente,
en las mazmorras, llenando las prisiones,
ocupando el estadio o en las fosas.
Y otros muchos no están, que en un prodigio
de magia sanguinaria agitó la varita
-ordeno y mando- y se esfumaron. Sin más.
Se fueron de la vida sin presencia :
se tornaron de pronto incorporales.
Ese anciano que mueve a la clemencia
a señoras de abrigos animales
y doctos caballeros, pulcro el traje,
ese anciano de porte aún altivo
que se aburre en un cottage británico
es tan distinto a los demás ancianos
que deshonra la edad y escupe sangre
sobre un personaje de cuento para niños.

L'assassí de Víctor Jara

2007-11-19T23:27:00.002+01:00

Anit el programa 30 minuts de TV3 oferí un documental sobre la funa contra l'assassí de Víctor Jara. Les funes són unes accions empreses per a desenmascarar els qui participaren en la repressió posterior al cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern d'Unitat Popular que presidia a Xile Salvador Allende.

Els participants en la funa accediren al despatx del Ministeri de Treball, on l'ex tinent treballava com un funcionari més i posaren els fets en coneixement dels seus companys de feina, mentre les càmeres gravaven tot l'episodi.

A partir d'aquell 11 de setembre de 1973 molts xilens, el cantautor Víctor Jara entre ells, van morir a resultes de les tortures inflingides pels militars. Això era més que sabut, però el que realment t'impressiona dels personatges a qui els funeros descobreixen i assenyalen és el fet -no és nou tampoc- que visquin i hagin pogut viure durant tots aquests anys amb la càrrega de tanta crueltat a les espatlles: que hagin estat capaços de pujar fills i nets arrossegant no la memòria de la violència que naix de l'arrabatament d'un moment, sinó el record del mètode estudiat per a inflingir dolor i la delectació en el patiment pròpia del botxí que assumeix aquesta condició deliberadament.

Els alertats pels funeros descobrien finalment que aquell company d'oficina, aquell veí, aquell parent, havia estat un monstre i aquesta condició es mostrava en tota la seva cruesa transfigurant el rostre innocent fins aleshores en el de l'assasí que havia estat i encara era.

La politització de la justícia

2007-11-18T23:48:00.002+01:00

És un tema que omple planes als diaris. Els lamentables episodis que es produeixen al Tribunal Constitucional (TC) i al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) han creat una inquietud realment detectable. Està polititzada la justícia? Jo crec que no. Ara està polititzat el TC i ho està també el CGPJ, però aquest fenòmen acaba en aquests dos organismes, que a més no tenen el caràcter d'òrgans jurisdiccionals.

Òbviament, cadascú pensa com pensa i tots som humans, però no he conegut cap cas en que s'hagi pogut dictar una sentència des d'un punt de vista polític. El poder judicial, una de les tres potes sobre les què s'assenta l'estat de dret, és en moltes ocasions l'última esperança dels ciutadans. En aquest context, la independència dels jutges esdevé bàsica.

A la justícia se la representa amb els ulls embenats per tal de donar a entendre que res l'ha de desviar de la imparcialitat que li ha de ser pròpia, de manera que a la vista dels fets i en aplicació estricta dels drets, es pronuncïi sense cap altra mena d'interferència.

De tota manera resulta enormement preocupant, fetes les salvetats anteriors, que a l'òrgan que interpreta la Constitució les decisions a adoptar puguin arribar a dependre de la correlació de forces al seu si.

Diumenge de tardor al Delta

2007-11-18T18:46:00.003+01:00

Aquest matí de cel clar sense un núvol, un tractor navegava per la pàtina d'aigua de l'arrossar seguit d'un estol de gavines. El conductor del vehicle ha mirat per una fracció de segon al fotògraf accidental, demanant-se possiblement què hi havia d'extraordinari que mereixqués ser fotografiat en la realització monòtona d'una feina d'altra banda necessària.

Hi havia l'eixam de gavines percaçant els animalons diversos que els hi oferia el solc que deixava la màquina; hi havia l'aigua com un espill; hi havia un matí frescot i un cel blau; hi havia la imatge del treball de l'home que de fa quasi cent cinquanta anys ha anat donant forma a l'extraordinari paisatge dels camps d'arròs.

Què lluny quedava del tranquil matí del Delta la nostàlgica celebració a Madrid del 20-N i les amenaces de noves lleis que posin un cop més pals a les rodes dels esforços de normalització de la maltractada llengua en la què ara escric!

Euskadi

2007-08-08T22:47:00.001+02:00

Avui he tornat del País Basc on he estat una setmana de vacances, repetint l'estada a la casa rural on ja vaig ser-hi l'any passat. L'estiu del 2006 es respirava la situació creada per l'alto el foc d'ETA i enguany moltes de les persones amb qui he parlat coincidien en que percebien un cert fre pel que fa a l'afluència de visitants, sobre tot dels provinents de la resta de l'estat, Catalunya a banda.

Els catalans representem una part molt important del turisme a Euskadi, amb treva o sense. Em deien a la Casa de Juntas de Gernika que som aproximadament la meitat del total. Cerquem òbviament el paisatge però també el veure com es viu el dia a dia des d'una altra realitat nacional de les existents a l'estat espanyol.

La vida a Euskadi aquest agost del 2007 es desenvolupa amb una aparent absoluta normalitat. La presència policial és pràcticament insignificant i el despreocupat trafegar dels estiuejants conviu amb els recordatoris als balcons i les fatxades de l'existència de presos que es demana que tornin a casa. Un aprèn ben aviat què vol dir presoak etxera. A Euskadi hi ha el que s'ha anomenat el conflicte però hi ha també un cúmul de drames personals: des dels que han patit directament els atemptats als qui tenen algun familiar a la presó.

A Euskadi, tot i tenir un paisatge magnífic, és molt difícil abstreure's de la realitat social i del conflicte i es té en tot moment consciència de trobar-se en una realitat diferent, sense possibilitat de confondre's amb altres paisatges també remarcables. En successives entrades en parlarem.

Terres de Salabror

2007-08-01T20:48:00.001+02:00

Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls.

Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament.

Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.

Tal com dèiem ahir

2007-07-06T09:03:00.002+02:00

Sembla ser que una expressió semblant a la que encapçala aquesta entrada del meu bloc va ser dita per Fra Luís de León als seus alumnes de la Universitat de Salamanca en tornar a la càtedra després d'estar un temps a la presó. Jo, per sort, no he estat empresonat, però el llarg parèntesi sense publicar res al bloc dóna peu a començar així aquest text. Ja em vaig definir una vegada com a blocaire inconstant, fins al punt que he hagut de seguir totes les instruccions que apareixien en pantalla per a poder recuperar la clau d'accés que havia oblidat completament i trencar el blindatge per a poder escriure aquestes ratlles.

Per què tant de temps sense publicar al bloc? Jo crec que la raó bàsica és la socorreguda manca de temps que ens porta a tants "ja parlarem", "a veure si ens veiem", "quedem un dia", "a veure si m'hi poso". Ara, però, hi torno perquè en tenia i en tinc ganes i perquè dues empentes recents m'han acabat de decidir: una la d'Amadeus, blocaire rapitenc com jo, -a qui crec que no conec-, i l'altra la de Teresa Bertran, autora de "Terres de Salabror", a qui no conec personalment, però coneixeré literàriament tal com vagi llegint el seu llibre que vaig comprar ahir mateix.

Aquesta tarda, de cop, la imatge que impedeix la intemporalitat dels paisatges del Delta: l'espantaocells de l'era digital. Desenes de cd onejant al garbí de la ribera, en una dansa silenciosa i lluent. Que hi ha gravat a cada cd? Podem imaginar qui són els que comparteixen trinxera en la lluita de protegir el sembrat, un exèrcit heterogeni on, ves a saber, Manolo Escobar, la Caballé, els Stones i Lluís Llach estan muscle contra muscle defensant el tros.

Una mostra més d'inconstància: vaig començar aquesta entrada del bloc el dia 6 de juliol i l'acabo avui, 1 d'agost, dia en què començo les vacances.

El Dragon Khan, Llach i Ràdio Tele Taxi.

2007-03-26T08:56:00.000+02:00

L'oferiment per part d'ERC a CiU de la presidència de la Generalitat a canvi de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació, ens porta de nou els records de l'agitada vida política del govern Maragall. S'ha d'agrair que la notícia hagi fet desaparèixer del lloc preferent de les portades la croada del PP, però aporta en aquests moments una dosi de superficialitat política que crec que no interessa a ningú.

Diuen els que n'entenen que ERC tracta d'evitar que CIU se li mengi terreny a les properes municipals. Jo no ho veig clar, perquè les eleccions municipals solen moure's en altres coordenades, però potser sí que hi pot tenir a veure, tot i que m'inclino més a pensar que és un toc d'atenció al PSC i al PSOE.

En tot cas, mirant-ho des de l'òptica d'ERC i més enllà de la manca de seriositat que es percep des de fora, la proposta els hi va bé per diferents raons:

1.- Perquè és inacceptable -tal com està formulada- per CiU, i això permet fer-la sabent que no hi ha risc d'ésser tinguda en compte.
2.- Perquè, en tot cas, ara per ara el referèndum en qüestió no és factible.
3.- Perquè els ajuda a recuperar, de cara a l'electorat, la pàtina de catalanisme sobiranista que s'havia diluït en el si del Govern d'Entesa.
4.- Perquè treu força a l'alternativa Carretero.
5.- Perquè pressiona als socis de govern i a Zapatero i el PSOE.

Aquest cap de setmana s'han produït dos esdeveniments musicals: el comiat de Lluís Llach a Verges i el concert otganitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. D'haver pogut jo hauria optat per viure in situ la darrera actuació del gran cantautor, però he de reconèixer que m'impressionà la gentada que es va concentrar seguint la convocatòria d'en Molinero.

Avui per avui -i no deixa de ser una sensació meva, sense més dades que l'avalin- tinc dubtes més que seriosos de que la gent del recital de Verges i la gent del concert de Can Zam comparteixin transversalment posicionaments comuns davant una eventual proposta d'autodeterminació i penso que com ja he dit en alguna altra ocasió, el frontisme nacionalistes-espanyolistes no ajudaria gens a assolir una majoria disposada a avançar en l'autogovern.

Penso que això ERC també ho deu veure així i si torna a intentar posar en marxa el Dragon Khan deu ser perquè sap que finalment no arrencarà. I és que hi ha una norma d'obligat compliment a l'hora de convocar un referèndum si un no és un suïcida polític: estar convençut de que es pot guanyar.

Les bienveillantes

2007-03-25T22:59:00.000+02:00

El dia 11 de desembre vaig comprar a Sète un exemplar de l'obra guanyadora del premi Goncourt 2006: "Les Bienveillantes", de l'escriptor americà Jonathan Littell (Nova York, 1967), que visqué a França quan era jove i resideix actualment a Barcelona, editada per Gallimard. És un llibre escrit en francès, amb nou-centes pàgines d'una lletra atapeïda, que he acabat de llegir fa una setmana. Em van dir que la traducció al català o al castellà no sortiria fins al 2008 (suposo que l'avançaran).

Al llibre, un antic alt oficial de les SS alemanyes explica el paper que va jugar, com tants d'altres, a la tragèdia de la guerra i diu: "No em penedeixo de res. Vaig fer la meva feina." Això ja ens dona una lleugera idea de la duresa del text, que fa que t'hagis d'aturar més d'una vegada i agafar aire, alternar-lo amb una lectura més amable o, simplement, quedar-te reflexionant sobre la condició humana.

El doctor en Dret Maximillian Aue, que és qui explica els fets en primera persona, et porta a capbussar-te no només en la barbàrie, sinó en quelcom pitjor: el fet que la barbàrie no era pròpia només dels assassins nats sinó inherent a tothom: cadascú feia la seva feina, en molts casos aïlladament innòcua, contribuint al resultat final. Al costat dels qui ordenaven l'extermini hi havia els que no s'hi oposaven, els que callaven, els treballadors ferroviaris que desviaven els trens cap a les estacions sense retorn, els funcionaris que prenien les filiacions, els metges que dictaminaven qui estava en condicions de treballar i qui no, el personal que netejava els vagons de bestiar d'excrements humans i retirava els cossos dels que no havien resistit el fred del viatge sense menjar ni aigua, els que se'n beneficiaven de les escasses propietats dels deportats, els directors d'empresa que rebutjaven com a mà d'obra els presoners massa febles, els que fabricaven el gas, els que mantenien les instal·lacions, els funcionaris que feien estadístiques de tot el procés, etc. etc. i les famílies de tots ells, que disfrutaven del confort que donava un sou segur.

Tret d'un nombre ínfim de monstres sàdics, la resta eren persones normals, que feien la seva feina i jugaven amb els seus fills amb una tendresa fora de tota crítica. El que et colpeix especialment és això: haver de reconèixer que l'extermini massiu dels jueus no va ser obra de quatre jerarques nazis i una colla de botxins sanguinaris, sinó que acabà sent la suma de moltes feines eficaçment desempenyades.

Seguim anant malament

2007-03-12T23:46:00.000+01:00

Fa més d'un mes i mig de la darrera vegada que vaig escriure al bloc (Vaig començar a escriure aquest text el dia 12 de març, però l'acabo avui, dia 25 del mateix mes). Ja he comentat en altres ocasions que, de vegades, l'economia del temps disponible que intento administrar entre totes aquelles activitats que vull fer -o que he de fer- em porta a aquesta situació guadianesca: llargs espais de paràlisi blocaire seguits de períodes més o menys prolífics. De tota manera, aquelles coses sobre les que m'agrada parlar no han canviat tant en aquest mes llarg i algunes han canviat a pitjor i això em feia restar en una inactivitat blocaire total.

Val la pena continuar parlant del trist espectacle de la manipulació de la bona fe de molts ciutadans? d'unes manifestacions a les què es convoca a la gent amb una única finalitat electoral sense cap escrúpol pel que fa a l'escalada creixent de la crispació que es genera? Aquelles ocasions en què m'he assegut davant del teclat robant hores a la son he pensat que no volia fer el joc als que aboquen amb una total inconsciència -o amb una consciència total- el carro pel pedregal, que no volia haver de parlar només del que ells volen que sigui l'actualitat.

No sé si ho resistiré, però acabo de decidir que no penso entrar al drap de la caverna, al menys com a monotema. Seguim anant malament, però que siguin ells els que es passin el dia parlant de De Juana Chaos, d'Otegui, de les traicions de Zapatero, de la Navarra suposadament en perill i del grup PRISA. No vull deixar que em recloguin en aquesta falsa actualitat que els interessa crear.

Superat el dilema entre replicar les seves falsedats o abstenir-me d'escriure, per cansament, per no fer-los el joc, torno al teclat per a parlar del que vulgui, del que realment m'interessa, tot i que sé que em costarà retenir, més d'una vegada, les ganes de contestar.

Anem malament

2007-02-09T09:02:00.000+01:00

Estem assistint a l'espectacle de l'aritmètica judicial: el que importa és saber quants magistrats progres i quants de conservadors composen cada òrgan judicial. Segons quina sigui la majoria, resulta bastant previsible saber si a De Juana Chaos el deixaran en presó atenuada o no, si es processarà a Juan José Ibarretxe, o si l'Estatut català tindrà o no el vist i plau del Tribunal Constitucional. La mostra més evident del que dic ha estat la recusació per sis vots contra cinc del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, que ha seguit en el temps a d'altres fets similars, com per exemple la substitució de la Sala sentenciadora pel Ple de la Sala penal de l'Audiència Nacional en el cas De Juana Chaos.

Anem malament quan la justícia s'imparteix d'una o altra manera depenent de les fílies o fòbies polítiques dels jutges, ja siguin "dels nostres" o no. Seria desitjable que el que ens preocupés dels jutges fos únicament la seva preparació jurídica, la seva capacitat de treball, la capacitat -vinculada al sentit comú- de contemplar les lleis en el context de la realitat social i altres qualitats semblants. El cas Pérez Tremps evidencia que això no és així i que més enllà de com es resolgui la situació creada al Tribunal Constitucional pel que fa a l'Estatut, cal un procés serè i profund de reflexió per a treure el més mínim dubte sobre aquest pilar fonamental de l'estat de dret que és el Poder Judicial.